Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

Anuncis

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)

El valor predominant de l’escola

Octubre 4, 2011 2 comentaris

El mes de setembre és sinònim de tornar a mirar l’escola. La paraula escola ens suggereix una pluralitat de funcions, que no són necessàriament sinònimes entre elles.

L’escola serveix per tenir milers d’infants i adolescents dins d’un ordre social, mentre els seus pares es dediquen a altres activitats ja siguin laborals o no. L’escola és, des d’aquest punt de vista, “un ordenador social”. Minimitza els risc que suposaria tenir pels carrers i per les cases a milers de petits ciutadans, dedicats a activitats de difícil control. No és una imatge estranya perquè sovint és la impressió que tenim a l’estiu. O sigui, una certa anarquia d’horaris, dificultat per imposar rutines diàries en les activitats o en les mateixes quotidianitat dels dinars i sopars. Pot ser ja està bé aquest espai de comportament de major llibertat durant un temps acotat.

Quan comença el curs escolar, sentim sovint veus d’alleujament en els pares, i especialment en les mares, perquè s’ha estès la convicció que on estan més “ordenats” els infants i adolescents és dins de l’estructura educativa dels nostres edificis escolars. També és una mostra de la concepció social que tenim respecte a la relació entre l’organització familiar, laboral i la del temps personal. Des d’aquesta perspectiva, les escoles compleixen un indubtable paper de vigilància per mantenir l’ordre social.

Però, és clar, l’escola és quelcom més. L’evolució dels sistemes educatius l’han convertit en un instrument essencial en la formació acadèmica i personal, que ha de permetre als nostres infants i joves disposar de possibilitats reals en la construcció del seu futur i, al mateix temps, de sentir-se compromesos en la construcció de la nostra societat futura.

Aquesta formulació, però, requereix d’un esforç col•lectiu perquè sigui una realitat objectiva. Crec que hem de demanar un major esforç de vocació, de convicció i de professionalitat dels nostres mestres i professors, d’una banda; i un major esforç de compromís dels poders públics, econòmics, culturals i de cadascú dels membres de la nostra societat, perquè sigui possible desenvolupar aquesta vocació il•lusionada i professional de la que escric.

La mateixa societat que agafa complicitats tan fondes, com per exemple la que envolta de màgia la festa de reis al gener, que impulsa sentiments que surten del cor, i que guarda unes normes de silenci amb els més petits fins que la innocència es trencada per deixar pas a la maduresa, aquesta mateixa societat ha de ser capaç d’acaronar una complicitat d’abast i de sentit molt més profund, per donar-se unes poques normes que ajudin a l’educació i a la formació dels nostres futurs ciutadans.

Hem de apujar notablement el nivell de coherència en l’educació dels criteris i dels valors que efectivament transmetem a l’escola, i que traspuen des del nostre món. És una tasca compartida entre el professorat i la societat.

Vivim temps de duresa econòmica, de retallada de recursos econòmics i de desconcert en els valors imperants. En moments com aquests encara és més indispensable enfortir els criteris que ens mouen per dins, aquells que arrelen als nostres cors. Aquells que poden servir de brúixola per saber què hem de fer en una època on els joves semblen més preparats que mai professionalment, però afeblits en els perquès que nien al seu interior. Sovint són com potents vaixells a la deriva.

No dubto de la dificultat d’enfortir uns missatges que semblen anar en el sentit exactament contrari dels valors que estem vivint, però també cal dir que la responsabilitat del que som és de tots, i que tots hem estat còmplices d’educar més en posseir, que en orientar el que faig amb el que sóc i tinc.
(publicat a la revista Foc Nou nº444)

On va el nostre sistema educatiu?

Juliol 3, 2011 1 comentari

El sistema educatiu català és tan dolent, com sembla inferir-se de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació sobre el nivell dels alumnes? Hi ha una sèrie de dades que transmeten amb molta força la resposta positiva a aquesta pregunta, la qual cosa significa una mirada negativa a la competència de la nostra educació.
Algunes d’aquestes dades són les que informen d’un 31% de l’alumnat català que no segueix estudis després de l’ESO; i de més d’un 25% dels alumnes de 6è de Primària que no assoleixen les competències bàsiques de les assignatures instrumentals. No els aclapararé amb més dades perquè aquestes són suficientment rellevants, i el detall de les avaluacions són disponibles a Internet.
He tingut diverses oportunitats de compartir la visió de l’educació espanyola amb Andreas Schleicher, que és el responsable del famós informe PISA de l’OCDE. Tant en converses privades com en conferències públiques, Schleicher ha repetit moltes vegades que els resultats educatius a Espanya no es poden valorar al marge de la situació història de la que provenia l’educació al nostre estat. En aquest sentit, Schleicher sempre ha valorat molt positivament l’esforç de millora de l’educació espanyola fins els anys noranta del segle passat. Però immediatament afegeix que el que li sobta més és la manca de millora continuada del nostre sistema des de llavors, al contrari del que han fet països tan diversos com Singapur o Corea del Sud, estat aquest últim que ha superat a Finlàndia en el PISA 2011.
El que comenta Schleicher de l’evolució dels resultats educatius a Espanya és una manera de dir que el nostre sistema educatiu no s’ha adaptat als nous temps ni a les noves condicions d’aprenentatge. Podem afegir que fa la impressió d’haver-se quedat ensimismat i enlluernat en els models pedagògics que varen possibilitar un avançament durant un temps, però que ja fa més de quinze anys que estan demostrant ser insuficients per afrontar els reptes educatius del nostre segle.
La forta influència de l’enfocament educatiu que s’imposà en els darrers anys del franquisme s’arrelà en aspectes molt rellevants en aquell moment com foren l’escolarització universal i el paper de l’escola com vehicle de transmissió dels valors democràtics. L’eficàcia del sistema educatiu es mesurava per la seva capacitat de rebre a totes les capes socials i per esdevenir una bandera de conviccions ideològiques.
Aquest procés afermà les conviccions educatives d’una bona part dels nostres governants i del professorat, i s’allargà més del necessari sota principis on prevalia el caràcter estatalista de l’educació, a l’empara de la forta reacció al predomini de l’església al món educatiu durant l’època franquista; i la creença de que el compromís i les bones intencions de grans col•lectius de professorat romandrien intactes al pas del temps i dels canvis socials.
L’oportunitat de la reforma educativa, als anys vuitanta i noranta, s’abordà enmig d’aquestes condicions, la quals cosa provocà que l’accent de la línia pedagògica que s’imposà estigués marcat per un pensament tou, ingenu, quasi mel•liflu. Les conseqüències d’aquella pèrdua han estat, des de llavors, una rifi rafe constant, però molt poc productiu, entre la il•lusió d’un impossible retorn al model tradicional, bàsicament representat per l’antic cos de catedràtics, i la mirada voluntariosa però sovint mancada de contrastada eficàcia, representada pels permanents representants dels moviments de renovació pedagògica.
L’evolució de la societat, especialment en els models familiars, l’evolució del pensament que derivà en l’anomenada post-modernitat i el desencant respecte de les expectatives polítiques de la Transició, i, ja en els darrers vint anys, els forts canvis del model econòmic i la irrupció de la tecnologia no han estat acompanyats per canvis de la mateixa envergadura en el món escolar.
Ans al contrari, l’escola s’ha anat tancant en si mateixa, creguda que la societat era un enemic creixent dels seus valors més íntims, i mostrant la seva cara més autàrquica respecte al seu potencial com aliat per col•laborar en la formació i educació de ciutadans, que s’havien d’incorporar a una societat i a un sistema econòmic, molt diferent dels que aquesta escola dels anys setanta i vuitanta havia fixat en el seu imaginari.
Una de les pèrdues del món educatiu més evidents en aquest procés ha estat la capacitat d’autocrítica i de consciència de donar comptes a la societat, que els ha encarregat la formació dels seus infants i joves. La capacitat de posar objectius concrets i mesurables a l’aprenentatge, i la capacitat d’avaluació dels mateixos sistemes pedagògics, elevats a la categoria de sacres, han estat molt deficients i s’han eludit darrere de debats de fort contingut ideològic i de formes de retòrica molt carregada.
Mentrestant, el món no s’ha aturat i, per posar un dels exemples més visibles, la irrupció de la tecnologia ha anat canviant molts paradigmes dels àmbits social i econòmic. Entre la boira que suposa un tipus de trasbalsament com aquest, sovint tenim dificultats per separar el gra de la palla, i sovint ens aferrem a conviccions del passat o optem per endolcir les dificultats.
Cal dir amb tota rotunditat que la tecnologia i el desenvolupament de les condicions de l’estat del benestar estan afectant la naturalesa mateixa de les necessitats formatives i educatives dels nostres joves. Les resistències que trobem en el pensament educatiu dominant es refugien en la malenconia d’una escola on el professor sigui el centre de la font de coneixement de l’alumne, i amb el desig ingenu que sigui possible tancar les portes de les escoles a les influències exteriors. L’escola del segle XXI, en una societat avançada com la nostra, està condemnada a orientar-se als resultats i a la seva adaptació a les exigències dels canvis econòmics i de la pluralitat social.
Si l’escola de fa trenta anys estava suficientment justificada en l’escolarització i en les possibilitats d’ensenyament que donava, avui el paradigma està orientat vers un sentit més exigent de la seva eficàcia, que només se justifica per la seva capacitat en donar als joves possibilitats d’inserció en la societat, caracteritzades per un nou concepte de ciutadania, directament vinculat a l’assoliment d’unes competències que els permetin tenir possibilitats de desenvolupament personal i professional en uns nous paràmetres, tant d’ordre individual com socioeconòmic.
Davant d’aquesta realitat, els successius governs espanyols i catalans han donat respostes que han anat balancejant el sistema educatiu, el professorat, els alumnes i les famílies, entre els bons desigs i la posada en marxa de projectes de visibilitat més efectista que efectiva. Les polítiques no han pogut fugir de la baralla ideològica i retòrica, i d’alguna manera han roman incòlumes a la demanda constant dels sectors productius i socials, que exigien canvis de rumb en els indicadors de qualitat del nostre sistema.
L’educació és un àmbit estratègic en el futur de la nostra societat. Només aquesta convicció hauria de ser suficient per considerar que sola no serà capaç d’abordar els reptes que té per davant, i que necessàriament ha d’esdevenir un assumpte d’estat, que només podrà ser enfrontat des d’un diàleg i interacció constant dins d’una gran coalició de forces socials, econòmiques, professionals i de diversa naturalesa, disposades a alimentar i recolzar el pensament i l’acció dels centres educatius.
(Publicat a la revista Foc Nou nº441)

Categories:Uncategorized

El dret de pertinença

D’acord amb la revista Foc Nou, publico al meu blog articles que també he escrit per a la revista. Aprofito l’ocasió per agrair tan al Joaquim Gomis com a la redacció de la revista la seva confiança per donar-me l’oportunitat de col·laborar amb ells, com la seva generositat per permetre’m publicar-los en aquest espai.

L’ambició de l’escola inclusiva, que contempla la nova Llei d’Educació catalana, resulta un dels reptes més profunds del nostre sistema educatiu. Als darrers anys, l’administració educativa ha promogut la progressiva incorporació d’alumnes, diagnosticats com d’educació especial, a les aules ordinàries; però el repte és molt més complex i de gran calat de filosofia educativa, perquè els indicadors de les nostres aules ens indiquen que hi ha molts nivells de la diversitat, que encara no estat assumits com una part fonamental de l’educació dels nostres infants i joves.
La primera condició per al desenvolupament de l’ésser humà és el reconeixement de la pertinença. Es tracta d’una condició que arrela en el fons de l’ànima humana de manera més profunda que altres desigs o necessitats com el de la llibertat, per exemple.
Si s’accepta la validesa d’aquest principi al cor d’una societat, traslladin aquesta condició a l’interior d’una escola i, en especial, en relació amb la diversitat d’alumnes que l’habiten, i de tota la gama de condicions, característiques i situacions de desenvolupament que presenten. El sentiment de pertinença d’un infant o d’un jove en una escola és molt més que la inclusió dins d’un aula ordinària. Va molt més enllà del dret d’assistència a un grup de classe.
El repte està en la capacitat d’una societat, en general, i d’una escola, en particular, per crear el clima i les conviccions necessàries per fer-ho possible. Per això, per exemple, resulta estratègic i fonamental que el conjunt dels educadors d’un centre cregui en la precondició de la pertinença, educant en l’autoestima i ajudant al creixement del nivell d’èxit de l’alumnat.
Es tracta d’entendre la diversitat com la condició d’un bon aprenentatge. L’eix estratègic és el rol de la pertinença, o sigui el sentit de pertinença a la meva escola. Aquest dret de pertinença no vol dir ser a una escola on jo sóc el diferent, percepció que es capta immediatament en el clima d’un centre, només passejant-se pel seu interior i parlant amb les persones que l’habiten, de la mateixa manera que podem prendre el pols de la diversitat d’una societat.
Dins d’aquesta diversitat de reptes, ja fa molts anys que a l’interior de l’escola ha crescut la consciència i la voluntat d’entendre la complexitat de l’alumnat, i això és bo, però d’altra banda assistim a un preocupant augment del fenomen de la “medicalització”. Es tracta d’una tendència que creix darrera d’una voluntat d’encaixar tots els comportaments en una racionalitat científica. I, com a conseqüència, recorrem al diagnosi tan especialitzat, que tendeix a una excessiva simbiosi entre el llenguatge propi de l’àmbit clínic i el llenguatge propi del món educatiu.
Hem de ser cautelosos amb la manera d’abordar-ho i, fins i tot, amb el mateix vocabulari, per què tenim el perill de creure que l’alteració no forma part de la vida ordinària de l’ésser humà. Algunes diagnosi que es presenten a les famílies diuen poc des de la perspectiva educativa, encara que descriguin processos i comportaments, precisos des de la perspectiva clínica.
Educar és integrar dos processos inseparables, com són el d’aprenentatge i el de maduresa, afectats de manera diversa segons el context i característiques de l’alumne. D’una banda, cal tenir present que no són dos processos lineals ni homogenis a qualsevol infant o jove. I d’altra banda, cal apostar per la personalització davant de les seves necessitats. L’esperit educatiu arrela en la pròpia convicció de donar oportunitats a tothom. I una extraordinària oportunitat és la d’educar-se en la diversitat, perquè és la que garanteix ciutadans que lluitaran pels drets dels altres tant com per als seus propis.

Newcastle i Bellvitge

Setembre 12, 2010 2 comentaris

Després d’un període sense publicar, torno a fer-ho amb el desig que no sigui una excepció. La veritat és que torno estimulat per dos moments que he viscut aquesta setmana i que, encara que semblin distants, m’han provocat un vincle en els meus pensaments, que voldria compartir.

Primera imatge amb situació de context. Dimarts set de setembre, Pub Bulman a Newcastle, 19’30 h., compartint moltes cerveses, algun tros de carn amb patates, en el marc d’una suggerent conversa amb Sugata Mitra, Estela Souza i Miquel Àngel Prats. Pot ser ja coneixeu les experiències del professor indi, afincat a Anglaterra, Sugata Mitra sobre l’aprenentatge d’alumnes a zones desafavorides de la India, especialment englobades en el projecte “Hole in the wall”. Estela Souza és una afable i intel•ligent argentina-brasilenya, que presideix el Insitut Lumiar a Brasil, relacionada estretament amb el treball de Futurelab, i que exerceix com una intermediària de contactes entre institucions innovadores, especialment en el camp de les TIC relacionades amb l’educació. Una autèntica ciutadana del món. Allà estàvem en Miquel Àngel Prats (ja el coneixeu com director del CETEI i expert en TIC – Educació) i jo mateix, després d’un viatge amb bastant retard, conseqüència de la vaga general a França.

Segona imatge amb situació de context. Diumenge 12 de setembre, Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, 12’00 h. celebració eucarística en la presa de possessió del nou rector Josemi. Moltíssima gent del barri, amb ganes d’acompanyar el impuls d’un jesuïta jove, que ja s’ha distingit per la seva tasca il•lusionada, humil i de gran força evangèlica a Torreforta (Tarragona), un barri de característiques similars al de Bellvitge. Encara que la cerimònia presenta alguns aspectes de gran formalitat amb la presència de l’arquebisbe i del provincial dels jesuïtes, Josemi va descalç, simbolitzant el seu generós lliurament personal a la comunitat i la pobresa material, que contrasta amb la seva gran força espiritual.

No estic lligant coses estranyes. Sugata ens va entusiasmar per la seva mirada profunda, directa als ulls, la seva bonhomia i el seu interès en transmetre que tot el que fa està motivat en afavorir l’ésser humà. La seva convicció per despertar el interès dels infants per aprendre, les seves estratègies de donar una gran llibertat als alumnes perquè ells trobin les respostes i s’esforcin en esbrinar els camins per trobar les solucions, la gran confiança que transmet en les possibilitats d’aprendre de qualsevol ésser humà ens varen commoure. La nostra conversa va tractar diversos temes, que ara no detallaré, però que resulten tradicionals en el debat educatiu, com són la idoneïtat del número d’alumnes per ordinador, l’ús que beneficia el seu aprenentatge i l’ús que no representa cap valor afegit i, per suposat, la disposició a l’aprenentatge en determinats territoris en països on predomina la pobresa, en contrast amb aquells territoris on l’abundància sovint ens ha fet perdre el nord de les necessitats i de l’esforç. Sugata atrau perquè commou el cor de les últimes raons de l’educació, relacionades directament amb la dignitat de l’ésser humà. Amb Sugata, que va estudiar a una escola de jesuïtes a l’Índia, varem parlar fins i tot de l’empremta que Sant Francesc Xavier ha deixat a Goa. Sugata es defineix a si mateix com un científic estretament compromès amb l’educació i amb l’ésser humà, i és probable que sigui això el que l’impulsa a creure que l’educació necessita un canvi profund, que ha de començar pel professorat, al qual Sugata li atorga una extraordinària responsabilitat i, per això mateix, afirma que si no podem oferir un bon professor a un alumne és millor que no tingui cap persona que dificulti la relació entre l’alumne i la seva curiositat per aprendre i créixer. Radical reflexió que ens situa al límit de l’abisme.

Josemi també entusiasma per la seva mirada profunda, als ulls, pel seu rostre humà, que no amaguen la seva barba i les seves ulleres. Josemi creu que la seva fe és la que l’impulsa a creure en l’ésser humà, en la comunitat i en que no podem defugir de la responsabilitat de cadascú de nosaltres, ni substituir-la per una altra autoritat. La força de Josemi està en la confiança en el proïsme, però no per aconseguir els seus béns ni el seu vot, sinó per conquerir el seu cor per conduir-lo a l’acció per als altres. Josemi ha arribat a Bellvitge, que és un territori de gran tradició, personalitat, de gent ferma, però també d’alguns contrastos entre els seus inicis més socials i la seva realitat actual més acomodada. Em resulta extraordinàriament simbòlic haver coincidit amb dues persones, tan convençudes dels beneficis de confiar en l’ésser humà, i tan decidides a canviar les coses. L’educació en el seu sentit més general necessita del lideratge de persones com el Sugata i el Josemi, basats en la confiança no indiscriminada en les persones, i en la convicció que aquells que tenen la responsabilitat d’ajudar als més joves a aprendre han de renovar el seu compromís amb la llibertat i la creativitat de manera més radical.

Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE Llegeix més