Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADESigue leyendo “Fortaleses socials i educatives”

Diàleg amb Jordi Pujol

Una constant del concepte del lideratge del que venim parlant en les diverses participacions en aquest blog és cercar la seva significació lligada a la de governança i a la d’empoderament. Aclariré que crec més adient l’ús de l’anglicisme “empoderament” (de la paraula empowerment) que no la d’apoderament. Probablement sabeu que la paraula anglesa empowerment significa ajudar i acompanyar a les persones, perquè treguin de si mateixes allò que els pugui fer sentir més fortes per fer-se amb un poder personal, que les mogui a l’acció. Apoderar, en canvi, significa donar poder en el sentit de cedir-lo o delegar-lo, és més una concessió que no pas una ajuda per esdevenir més capaç.
Tota aquesta introducció ve a compte d’algunes de les conclusions que es podien treure d’un deliciós diàleg que vaig mantenir públicament amb en Jordi Pujol, el passat dia 11 de març al centre cultural Barrades de L’Hospitalet de Llobregat. L’acte s’inscriu en les activitats culturals de l’associació hospitalenca “Tres quarts per cinc quarts”, que anima amb molt d’encert l’Amadeu Juan i un bon grup de conciutadans, als quals els uneix el interès per promoure el debat d’idees en un entorn amable, que ajudi a créixer la consciència de ciutadania a la ciutat.
Jordi Pujol és un exemple molt interessant del paper que poden fer aquelles persones que han estat en la primera línia de l’acció política. Des de que va deixar de ser president de la Generalitat de Catalunya no ha interromput el seu interès per aprofundir en el coneixement de Catalunya i, en especial, de la seva gent.
Una de les seves capacitat més reconegudes és “la seva capacitat de relació interpersonal, que el converteix en referent, bon comunicador, connector, aglutinador i negociador”, en paraules dels professors Castiñeira i Lozano en un article publicat al diari “Avui” el passat dia 6 de gener.
Tal com li plantejava a Pujol en el diàleg, el President està exercint un paper paternal (que no paternalista) amb moltes persones de diversos àmbits i també de diverses sensibilitats ideològiques. Parla amb les persones per transmetre energia que els mogui a fer coses pel nostre país. No es tracta d’una energia aparentment neutral, sinó d’una energia basada en el compromís, el servei i la confiança, que són tres característiques bàsiques del lideratge.
Jordi Pujol ha estat sempre un activista, una persona que es presentava davant dels grups de referència i de les institucions, preguntant què podia fer, disposat a l’acció. Quan ja ha fet tot un recorregut polític i personal sembla tenir la consciència que ha de tornar al seu país allò que el país també li va donar, com són els arrels socials, religiosos i culturals dels quals va beure i van formar la seva personalitat.
Per això també varem parlar en el debat de la seva autoritat moral, que fa que el vulguin escoltar persones de diverses sensibilitats i procedències ideològiques. Pujol està en deute amb Catalunya i Catalunya està en deute amb Pujol. Aquest simple joc de relacions és el que fa que un país avanci i creixi. La tradició caïnita que inspirà versos com els de l’Antonio Machado és l’exemple contrari del que ha de fer un país, que vulgui ajudar a augmentar la consciència de ciutadania.
Vaig voler conduir el debat pel terreny del intimisme, que afavorís aprofundir en la personalitat de Jordi Pujol. Així vam poder dialogar sobre la seva identitat com persona, sobre la seva religiositat, la seva concepció de la família o de la sexualitat, els seus records lligat a L’Hospitalet i a Bellvitge, en especial, i, com he dit en aquesta entrada, la seva funció de lideratge.
Especialment interessant van ser les seves paraules d’estímul per enfortir una societat més científica, més preparada per esdevenir societat del coneixement, que en Pujol va significar en la inauguració del sincrotró a Barcelona.
Per a mi va ser un diàleg senzill, obert i enriquidor, que només perseguia l’objectiu de donar-nos entre tots uns referents que ens ajudin a construir una societat millor.

Un volta més sobre el lideratge

Resulten molt interessants i significatius els comentaris de la Maite García i de la Roser Salavert. La Maite, per aquells que no la coneixeu, ha estat fins fa poc inspectora d’educació a Catalunya. Una persona molt compromesa amb la seva tasca i coherent amb les seves idees, que s’arrelen en la lluita per una educació de qualitat a l’abast de tothom, en el marc d’una societat que ha d’educar en la sensibilització per la justícia. La Maite ens proposa una reflexió basada en la interpretació i el recel del significat de lideratge. No és estrany perquè vivim en un món on les paraules sovint han estat sotmeses a modes sense més sentit profund, i perquè de vegades també s’han utilitzat per fer-nos combregar amb rodes de molí. Però, d’altra banda, tenim exemples d’ús i de pràctiques molt coherents que se’n deriven d’una altra mirada a la paraula i al concepte de lideratge. El passat dissabte, vaig tornar a tenir el goig d’assistir a una xerrada del professor i amic Àngel Castiñeira en l’entorn de les jornades “Coaching: lideratge d’equips docents”, organitzat per l’Edu21. L’Àngel, com ho ha fet en altres ocasions, ens proposà una mirada de calat profundament humà, moral, filosòfica, educativa i també sociopolítica a l’ús i als beneficis del lideratge, especialment al món educatiu. És un tipus de lideratge arrelat en l’estadi dels referents vitals, inspiradors o actitudinals, entre altres, que tenen els col•lectiu i els països, especialment aquells que mostren una real actitud de servei i d’intel•ligència social. És el tipus de lideratge que la Roser demana per millorar l’educació al seu entorn professional a Nova York o que proposa que s’estengui a Catalunya. Resulta diferent del concepte d’autoritat formal, que en ocasions es relaciona amb els mecanismes de poder, ja siguin empresarials o sociopolítics, i que produeixen bones o males pràctiques. Quan parlem de lideratge en el món educatiu podem fer un esforç col•lectiu per situar-ho en aquest tipus de reflexions, que en els últims temps han penetrat en la nostra societat, especialment des de la influències de les idees de Peter Senge o Ronald Heifetz. Això ens permet relacionar el lideratge amb la figura del mestre, arrelant el seu significat en l’origen etimològic, que ens porta a entendre l’objectiu del mestre en aconsegueix més dels seus deixebles –o dels membres d’un equip-, en el sentit d’ajudar-los a créixer, estimulant-los a esforçar-se, al coneixement propi i al lliurar-se al proïsme. Tan de bo aconseguim, impulsar al nostre entorn, un sentit del lideratge relacionat amb el servei i amb la capacitat d’estimular.

El lideratge escolar és un instrument de canvi

El lideratge escolar s’ha de concretar en la transformació de la realitat de l’aula, transformació que resulta imprescindible per aconseguir una ciutadania competent per exercir els seus drets i deures. Està ja prou acceptat que els resultats d’una escola depenen del clima del centre, i el clima del centre depèn en una gran part del lideratge que ens hi trobem. El desenvolupament de la Llei d’Educació Catalana (LEC) està entrant en la fase d’elaboració dels decrets d’autonomia i de la direcció. És un moment estratègic per afavorir un marc que permeti assolir els reptes que té l’educació al nostre país. De vegades sembla que el debat sobre aquest decrets s’està centrant en un equilibri de forces entre les perspectives, drets i concepcions dels anomenats agents educatius i socials, i fins i tot sembla que el que està en joc és una mena de concepció ideològica de l’autonomia i de la direcció. Davant d’aquesta confusió cal tenir meridianament clar que l’autonomia i la direcció són o han de ser instruments per aconseguir millorar els resultats dels alumnes, que és el mateix que dir afavorir una ciutadania més cohesionada. El que està en joc no és el dret de participació del professorat, que s’ha de conjurar amb la direcció per aconseguir aquesta millora de nivells; ni els drets laborals del professorat, també necessariament harmònics amb el drets dels alumnes a rebre la millor educació possible; i molt menys està en joc una mena d’equilibri de forces entre les direccions i els sindicats, la missió dels quals és prioritzar els resultats escolars. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre que el lideratge de la direcció te un alt component de servei i compromís, tant intens com la responsabilitat individual de cadascú dels professors i mestres d’un centre per remar en la mateixa direcció. Hem de ser capaços de crear les condicions necessàries perquè les escoles exerceixin la seva autonomia en un marc de lideratge, que traspuïn un atmosfera en la qual els alumnes s’eduquin en enfortir el seu lideratge i autonomia personal. D’això ja m’agradaria escriure en un altra ocasió. Ja fa unes setmanes vaig tenir una agradable, llarga i molt interessant conversa amb Roser Salavert, que és Superintendent del districte 3r de Manhattan del Departament d’Educació. Per aquesta catalana afincada des de fa molt de temps a Nova York, “la funció principal del director d’un centre escolar és aconseguir l’èxit acadèmic dels seus alumnes, malgrat el repte que suposa la gran diversitat de condicions econòmiques, culturals ó lingüístiques de l’alumnat. Aquesta funció requereix lideratge i una visió de les possibilitats del centre. L’educador/líder d’aquest centre ha de tenir la capacitat per comunicar la seva visió i de definir-la conjuntament amb la comunitat -alumnes, professorat i pares. També ha de tenir la capacitat i els coneixements que li permetin portar a terme aquesta visió.”. Em va impressionar la dinàmica d’avaluació i de coordinació d’escoles que està duent a terme i us convido a en capbussar-vos en la seva pàgina web. Ja sabem que tradicionalment el nivell de l’educació a EEUU és més baix que a casa nostre, però la força de la convicció de canviar i els desigs que he pogut copsar, no només en la tasca de la Roser Salavert sinó en el curs de directors que vaig fer a la Harvard Graduate School of Education a Boston el juliol passat, és un senyal prou evident que quelcom es mou a EEUU i que tenim també coses a aprendre.

La competència de ciutadania

Quan vaig titular el blog “Innovació, educació i ciutadania” és perquè estic convençut que són termes que necessitem vincular i avançar de manera simultània, si volem donar el canvi que necessita el nostre sistema educatiu.
Ara torno a la idea perquè vaig assistir-hi a una conferència molt interessant, a començaments de desembre, de Mats Ekholm, que és professor i director del grup de recerca sobre desenvolupament i socialització a les escoles a la Universitat de Karlstad (Suècia) i que ha exercit diferents càrrecs al Ministeri d’Educació suec entre el 1999 i el 2005.
Trobareu un resum i la conferència sencera a la web de “Debats d’Educació
Ekholm va descriure l’evolució del pensament i de l’acció educativa que havia mogut als diferents governs suecs als últims 100 anys!!. I explicà com s’havien plantejat ja fa un centena d’anys “la necessitat de canviar el concepte clàssic d’educació basat en un professor que ensenya i uns alumnes que aprenen” amb el nou paradigma, consistent en transformar el mateix concepte d’escola afirmant que “l’escola no és el lloc on s’ensenya sinó el lloc on s’aprèn”.
La formulació d’aquest paradigma és nova a casa nostra. En canvi la consciència que l’escola és el lloc on els alumnes aprenen va sorgir de manera forta en els corrents educatius dels anys trenta del segle passat, especialment a Catalunya. Desprès va venir el període de la Dictadura, i tot se’n va anar a orris. Malauradament, la diversitat de moviments de renovació pedagògica que van tenir lloc, especialment des dels anys setanta, no van aconseguir consolidar de manera clara, contundent i irreversible aquesta centralitat de l’aprenentatge en l’alumne. No des de la perspectiva del plantejament de l’objectiu, sinó de la garantia de resultats.
Deia Ekholm que “el centre d’aquesta nova escola no és el professor sinó l’alumne. L’alumne passa de ser un element passiu que escolta, aprèn i repeteix a ser un individu que pensa, opina, pregunta”. Fins i tot, va formular que l’objectiu del sistema educatiu suec és afavorir el creixement de l’alumne com a ciutadà, i va descriure que entén per ciutadà aquella persona competent en les àrees bàsiques de llenguatge, ciència i comunicació, que li permeten esdevenir autèntic ciutadà. O sigui (afegeixo jo) complir amb els seus deures i exercir els seus drets.
És aquí on volia posar l’accent del meu comentari. I vincular les competències bàsiques que l’alumne aprèn a l’escola, perquè l’escola li ensenya, amb el concepte de ciutadà des de la vessant educativa, que significa possibilitat d’adquirir les competències bàsiques. El dret a l’educació, des de la perspectiva de l’alumne, esdevé el repte de l’assoliment de les competències bàsiques, enteses com l’eina fonamental que pot garantir el full de ruta del projecte vital de cadascú dels nostres infants i adolescents. No ens entretinguem en debats superflus i fortament ideologitzats! Si no som capaços de garantir l’assoliment d’aquestes competències, no estem complint amb la funció fonamental de l’escola. I en aquests moments hi ha almenys un trenta per cent de ciutadans que no poden exercir els seus drets i deures com a tals.
Afegia Ekholm que “la funció del docent és dirigir aquest aprenentatge” i que “aquest nou concepte d’escola es materialitza en un nou sistema escolar que s’estableix als anys cinquanta i seixanta. Es tracta d’un sistema inclusiu, d’escola per a tothom”. Tanta senzillesa ruboritza davant de la cridòria de la gran majoria dels debats educatius que ens assolen. Afegeix Ekholm que “el professorat ha d’orientar els alumnes perquè aprenguin a pensar, a sentir, a expressar, a crear, a produir i a decidir”, i que “tan important és l’aprenentatge de matèries escolars com l’educació emocional”.
I per assolir aquests objectius, assenyala Ekholm, “la gent que treballa a les escoles ha de produir coneixement, ha de fer recerca, que és l’única forma de poder millorar quan es coneixen els resultats de les avaluacions”, i els professors i líders escolars han de pensar i inventar constantment noves eines per a l’aprenentatge.
Com he dit abans, tanta senzillesa ruboritza. Si tan clar és el camí, per què ens costa tan posar-nos en marxa?

L’escola, en el debat de la seva adequació

Entre la setmana final del mes d’octubre i ahir dissabte vaig tenir tres experiències que m’agradaria compartir. La primera va ser la compareixença a la comissió d’Educació del Senat a Madrid, i la segona va ser la celebració de l’It World Edu; i la tercera la celebració dels vint anys de l’associació Espiral. Les tres experiències reflecteixen el interès actual per adequar l’escola a les eines pròpies de la societat del coneixement, que caracteritza el segle XXI. També us vull informar d’una altra iniciativa per estimular el debat sobre els reptes de l’educació, com és la posta en marxa del blog d’un grup de reflexió on participo, Educació Segle XXI

Al Senat, el motiu de la creació de la comissió ha estat el interès dels senadors per aprofundir en els reptes de l’educació i per orientar una bona política educativa. En primer lloc, voldria agrair al Senat la seva invitació i, en especial, al senador de CiU Ramon Alturo la seva acollida. Si teniu interès, podeu accedir a la ponència completa a la pestanya d’articles de la pàgina. El nucli fonamental de la meva intervenció va ser advertir del perill de l’escletxa que suposa que els nostres infants i joves tinguin avui fora de l’escola més oportunitat d’aprendre les eines pròpies del segle XXI, que les que troben en el propi sistema educatiu. Ho vaig plantejar com la segona gran revolució de l’educació a Espanya, desprès de l’èxit aconseguit amb l’escolarització universal. Podríem dir que el camí vers la igualtat d’oportunitats que suposa aquesta escolarització universal, quedarà trencat si no som capaços de donar un tomb a la metodologia educativa, imperant a les nostres aules. Del conjunt de la meva intervenció,que va ser ben acollida, va quedar reflectida la seva profunda preocupació per aquesta advertència, en especial recollida en les paraules del senadors del PSOE Mario Bedera, del Grup de l’Entesa Catalana de Progrés l’Assumpta Baig, i el del Grup Mixte, Pere Torres.

Crec que l’anàlisi es ben conegut, el que no vol dir acceptat per la comunitat educativa. Si no som capaços de capgirar la metodologia educativa i impulsar la major implicació dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge, fent-los, entre altres mètodes, participar, cercar solucions i treballar de manera col•laborativa amb alumnes d’altres edats, d’altres cultures i d’altres indrets, no serem capaços de facilitar-les l’aprenentatge propi de la societat del segle XXI. Les eines TIC són les que, a més de afavorir aquest tipus d’aprenentatge, estan capgirant les metodologies educatives perquè estan capgirant la manera de veure’ns, d’ubicar-nos i de relacionar-nos. Si deixem l’escola fora d’aquesta revolució, els qui perdran seran els alumnes dels sectors socials més desafavorits. Us recomano un vídeo, que pot ser la majoria de vosaltres ja coneixeu, però que no ha perdut actualitat.

Aquesta línia de pensament i anàlisi va ser-hi molt present en el desenvolupament de l’It World Edu, i en les intervencions dels quatre ponents centrals, Francis Pisani, Javier Martínez Aldanondo, Alfons Cornella i Erik Kopfler. Cridaria l’atenció sobre l’esforç dels quatre en provocar la reflexió sobre el sentit profund de l’aprenentatge i en les maneres de dur-ho a terme. Tal és la intensitat que posaren en intentar transmetre aquesta consciència del canvi metodològic que tres d’ells van posar exemples dels seus propis fills, recurs que també va utilitzar el sempre fresc i suggerent Genís Roca en la seva intervenció a la celebració dels 20 anys d’Espiral. El recurs a l’experiència pròpia com a pares ho agafaria com a metàfora de la demanda social perquè l’escola adeqüi les seves eines a les que els infants i joves troben de manera natural fora de l’escola. Novament aquesta és la insistència que avui voldria portar a la meva reflexió: no podem permetre’ns que l’escola quedi al marge de la nova manera d’entendre’ns , treballar i relacionar-nos perquè el que es quedarà fora no és l’escola sinó els seus alumnes i, en especial, els qui tenen menys capacitat d’accedir-hi a les oportunitats. I quedant fora d’aquestes oportunitats, tindran mermades les seves capacitats d’accés a la seva condició plena de ciutadania.

L’actualitat del projecte 1×1 va estar present a l’It World Edu, en dues intervencions. La de Xavier Kirchner i David Medina per explicar la proposta del Departament d’Educació, i la del grup de professors del Centre d’Estudis Joan XXIII, plena de sentit comú, de les realitats més facilitadores i de les dificultats més presents. El projecte no serà probablement perfecte, però és, sense dubte, una bona oportunitat per escoles innovadores que ho vulguin aprofitar.

La necessitat del canvi

Començo per agrair-vos una vegada més la generosa acollida que m’heu donat. M’agradaria agafar la diversitat de les vostres respostes i intentar avançar en la idea de la connexió entre innovació, educació i ciutadania. Em permetreu no agafar totes les idees, i deixar-ne per futurs comentaris. S’ha formulat que la innovació educativa està íntimament lligada a l’èxit educatiu, al mateix temps que suposa anar trobant respostes al nous desafiaments que planteja l’educació a la societat dels nostres dies. I s’ha dit que l’entorn d’aquesta educació és la d’un sistema complex i dinàmic. Aquí és on voldria posar l’accent i reiterar la necessitat de modificar uns del prejudicis més instal•lats en la cultura educativa predominant, i afirmar amb rotunditat que l’educació necessita canvis constants. L’educació no pot donar les mateixes explicacions ni respostes ara que d’aquí vuit o deu anys, i molt menys continuar donant les respostes de fa cinquanta. Canvis constants en la resposta del sistema i dels mestres, i adopció, a través de l’aprenentatge, d’allò que pot ajudar més a l’èxit educatiu. I al contrari, l’educació no necessita pràcticament cap canvi en la seva legislació. Podríem fer-nos la següent pregunta: ¿Imagineu la Sanitat sense canvis constants en el desenvolupament de respostes, i en canvi amb un marc legislatiu modificant-se permanentment dins d’un debat ideològic enrocat?. L’educació necessita d’un sistema que reflecteixi actituds estables, coneixement de la diversitat d’estratègies per afrontar la diversitat d’alumnat, i d’espais permanents de cerca de solucions concretes i professionals als reptes quotidians. I això només es pot donar en un sistema disposat a l’adopció de canvis constants en la metodologia i en les estratègies. Només amb uns professionals permanentment disposats a aprendre, a descobrir el desllorigador del repte que tenim a l’aula. Si ens preguntem quin és el sector més immobilista del nostre funcionament social, de segur que convindreu amb mi que és el de la política penitenciària. Aquesta cerca l’objectiu de la rehabilitació, i els seus èxits més reconeguts estan lligats al temps que els presoners són enreixats. Doncs, tot i així, una de les innovacions més actives a l’àmbit educatiu és el del treball amb competència social de Manuel Segura, l’origen del qual està al seu treball amb delinqüents juvenils. També s’ha dit que el sistema educatiu necessita un canvi de mentalitat dels agents educatius primordials, que són la família, l’alumnat i el professorat. I ara em ve a la memòria la frase d’un bon col•lega meu quan deia “Com ha de desitjar el canvi aquell que no sent la seva necessitat?”. Tot i que la Naturalesa ens empènyer al canvi per sobreviure, sembla que al món educatiu vivim de vegades com les formigues, pensant en el proper hivern i sense adonar-nos de la presència propera de l’os formiguer. No voldria que s’entengués que només el canvi pel canvi pot portar l’èxit educatiu perquè, com també ha quedat escrit en alguns comentaris, la clau és enfocar bé l’objectiu final i aquí hi ha molt matèria per escriure sobre el concepte d’èxit educatiu. I només per obrir boca i debat us transcric una afirmació que remou el interior del nostre sistema educatiu i del repte de ciutadania: “The goal today is to talk about exclusive education, most of us know that inclusion is quite controversial, the vast majority of educators are nervous about how to work with inclusion” (Norma Kunc i Emma Van der Klift)

La innovació és la resposta

Serveixi aquest primer comentari per establir els referents amb els que voldria moure’m: innovació, educació i ciutadans. La paraula innovació s’està convertint en un concepte de moda que corre el perill de buidar-se de contingut, perdent la frescor i la intensitat, que demanen la seva aplicació al moment educatiu actual. Innovar en el món productiu està associat a la idea de tecnologia nova que resol alguna mancança o que millora la productivitat. En aquest cas, la innovació està avalada pel mercat. La innovació al món productiu queda clar que no es el resultat de fer més del mateix, sinó el resultat d’introduir una nova tecnologia per millorar el procés i estalviar algun tipus de cost, ja sigui monetari o també humà, en el sentit d’augmentar la seva seguretat o la seva comoditat. No pretenc començar aquest blog donant lliçons conceptuals o històriques, però si em sembla interessant advertir contra el perill de reduir la innovació en el món de la pedagogia al pur canvi metodològic o tecnològic. La innovació educativa resulta de transcendental importància per capgirar l’escola, i no hauríem de perdre’ns ni entretenir-nos tant en el discurs estàtic, que mira nostàlgicament al passat en busca de respostes que no tornaran, com  en els discursos activistes que idolatren el canvi pel canvi.  La innovació educativa ens ha de permetre avançar en els paràmetres de l’excel·lència, entesa com la referència principal del repte de la qualitat, que comporta un camí de millora per avançar en l’equitat del nostre sistema educatiu. Equitat en l’accés i equitat en el procés. Aquesta és la meva experiència en el Joan XXIII de Bellvitge, i en la xarxa d’escoles de Jesuïtes Educació.

Seguint aquest raonament en la ponderació de la innovació, també cal recordar la importància d’establir uns paràmetres d’avaluació, que ens permetin mesurar els resultats dels canvis metodològics i tecnològics. I també caldrà ponderar quina avaluació establim, no sigui que iniciem processos de millora en la cerca de coneixement, per exemple; i després avaluem processos de memorització. Innovació, excel·lència, equitat i qualitat són paràmetres i instruments que necessiten d’un quadre de comandament que ens permeti navegar vers la millora de les nostres escoles. Tinc la impressió que si no anem en compte, aquests conceptes poden ser segrestats per la ràpida voracitat de la burocràcia o fossilitzats per manca d’ús real. D’aquest perill i de la necessitat d’avançar en la innovació hi penso parlar més a fons i m’agradaria conèixer les vostres opinions. També m’agradaria explicar perquè considero significativa l’íntima relació entre els conceptes d’innovació i ciutadania. Crec que són prou clars els lligams entre educació i ciutadania, però m’agradaria anar un pas més enllà i enfortir la relació entre innovació i ciutadania. No hi ha ciutadania plena en el desenvolupament dels seus drets i deures sense canvis profunds en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Aquests processos són la base sobre la qual ha d’arrelar una educació que neix en el si de l’entorn familiar, i que adquireixen metodologies científiques en l’escola. Al menys és el que l’escola hauria de tenir: una metodologia basada en coneixements propis de la pedagogia, la psicologia i la neurologia, com els més universals per ser aplicats a l’escola.  Processos d’aprenentatge i processos educatius que ens condueixen cap una ciutadania madura, capaç d’ajudar a créixer en  la societat els anhels de millora i justícia. La innovació educativa ha de perseguir, seguint aquest raonament, millores en l’aprenentatge i millores en la societat. És el resultat de la conjuminació entre innovació en l’aprenentatge i innovació social. D’això em comprometo a parlar en el meu blog.