Arxius

Archive for the ‘Vaticà II’ Category

L’evangelització a l’escola

Juliol 14, 2013 2 comentaris

L’impacte que estan produint els gestos del nou Papa Francesc estan influint en l’estat d’ànim de l’església i en la mateixa manera de fer d’alguns sacerdots, com podem veure en algunes parròquies. El Papa està insuflant nous aires, que esperem que tinguin la profunditat que la renovació de l’església necessita.

Però no es pot comprendre al nou Papa sense entendre el gest de renúncia de Benet XVI. La seva actitud ha estat valorat des de diversitat d’angles, però ara només voldria parar atenció en la crida de Benet XVI, al moment de la seva renúncia, a centrar el nostre sentit de la fe cristiana en allò que és essencial: l’espiritualitat.

L’educació dels nostres dies està posant de relleu la importància de l’espiritualitat en la formació dels nostres joves i adolescents. És cert que es pot parlar d’espiritualitat en un sentit més ample, més enllà de les creences religioses, però ara vull referir-me al significat d’espiritualitat religiosa, al qual en va convidar Benet XVI. El seu missatge interpel·la uns dels reptes fonamentals de l’ensenyament dels centres educatius amb identitat catòlica.

Si atenem la història de l’educació a Espanya de les últimes dècades, hem de convenir que venim d’un temps on la societat espanyola ha estat identificant el concepte d’església amb les polítiques més conservadores. Vinculades també a l’època de la dictadura de Franco, i al paper protagonista que l’educació religiosa va tenir en les seves polítiques educatives.

Han estat dècades en que la imatge de Déu que s’ensenyava en les escoles era la imatge d’un Déu vigilant, que castiga i perdona, però que es viscut bàsicament com un Déu implacable, pot ser com reflex de la sensibilitat religiosa de l’Antic Testament. No era exclusiu de l’escola, però era una imatge absolutament majoritària en l’ensenyament religiós. Cal recordar que eren temps en que el pensament oficial eclesiàstic no veia amb bons ulls la lectura de la Bíblia, especialment del Nou Testament.

Després va venir la dècada dels anys 60 i 70, on els aires de llibertat al nostre estat i els que van portar les idees del Concili Vaticà II van trencar aquella identificació tan estreta entre església i polítiques conservadores, i van promoure la lectura de la Bíblia en les llengües maternes. Els corrents majoritaris de l’església anomenada “progressista” van posar l’accent en l’acció social. Calia accentuar la importància de viure en la pràctica els valors cristians. Calia superar la religiositat exclusivament centrada en l’assistència als oficis religiosos.

Però poc a poc es va accentuar tant l’acció que es va afeblint la reflexió que ens alimenta les raons de la nostra acció, i es va anar diluint la importància de les fonts bíbliques, és a dir l’origen on s’havia d’alimentar l’esperit que ens porta a l’acció social. Aquesta havia esdevingut la finalitat absoluta. La paraula Déu va anar desapareixent del relat del “progressisme cristià” perquè s’identificava amb els privilegis dels poderosos d’un temps encara recent.

La dècada dels 80 i 90 van ser temps de retorn de la identificació de l’església amb les ideologies conservadores i l’escola ha patit aquesta vinculació, així que va tornar amb força el predomini de l’acció social, difuminant alhora les fonts espirituals que l’animaven.

El repte del nostre temps és portar a l’escola una evangelització que sigui resultat del procés d’enfortir la doble vessant del concepte cristià de l’espiritualitat com aquell que vincula inseparablement allò que és terrenal amb allò que és diví. És a dir, la fe com a font de la força que ens porta al compromís amb el proïsme. És la diferència que separa l’activisme que prové del voluntarisme, a l’acció que prové del discerniment cristià. És a dir, el repte de vincular fe i justícia des de l’aprofundiment en el Crist, més enllà de les vicissituds de la jerarquia eclesiàstica.

Anuncis