Arxius

Archive for the ‘Societat del Coneixement’ Category

Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE Llegeix més

Anuncis

Diàleg amb Jordi Pujol

Març 14, 2010 2 comentaris

Una constant del concepte del lideratge del que venim parlant en les diverses participacions en aquest blog és cercar la seva significació lligada a la de governança i a la d’empoderament. Aclariré que crec més adient l’ús de l’anglicisme “empoderament” (de la paraula empowerment) que no la d’apoderament. Probablement sabeu que la paraula anglesa empowerment significa ajudar i acompanyar a les persones, perquè treguin de si mateixes allò que els pugui fer sentir més fortes per fer-se amb un poder personal, que les mogui a l’acció. Apoderar, en canvi, significa donar poder en el sentit de cedir-lo o delegar-lo, és més una concessió que no pas una ajuda per esdevenir més capaç.
Tota aquesta introducció ve a compte d’algunes de les conclusions que es podien treure d’un deliciós diàleg que vaig mantenir públicament amb en Jordi Pujol, el passat dia 11 de març al centre cultural Barrades de L’Hospitalet de Llobregat. L’acte s’inscriu en les activitats culturals de l’associació hospitalenca “Tres quarts per cinc quarts”, que anima amb molt d’encert l’Amadeu Juan i un bon grup de conciutadans, als quals els uneix el interès per promoure el debat d’idees en un entorn amable, que ajudi a créixer la consciència de ciutadania a la ciutat.
Jordi Pujol és un exemple molt interessant del paper que poden fer aquelles persones que han estat en la primera línia de l’acció política. Des de que va deixar de ser president de la Generalitat de Catalunya no ha interromput el seu interès per aprofundir en el coneixement de Catalunya i, en especial, de la seva gent.
Una de les seves capacitat més reconegudes és “la seva capacitat de relació interpersonal, que el converteix en referent, bon comunicador, connector, aglutinador i negociador”, en paraules dels professors Castiñeira i Lozano en un article publicat al diari “Avui” el passat dia 6 de gener.
Tal com li plantejava a Pujol en el diàleg, el President està exercint un paper paternal (que no paternalista) amb moltes persones de diversos àmbits i també de diverses sensibilitats ideològiques. Parla amb les persones per transmetre energia que els mogui a fer coses pel nostre país. No es tracta d’una energia aparentment neutral, sinó d’una energia basada en el compromís, el servei i la confiança, que són tres característiques bàsiques del lideratge.
Jordi Pujol ha estat sempre un activista, una persona que es presentava davant dels grups de referència i de les institucions, preguntant què podia fer, disposat a l’acció. Quan ja ha fet tot un recorregut polític i personal sembla tenir la consciència que ha de tornar al seu país allò que el país també li va donar, com són els arrels socials, religiosos i culturals dels quals va beure i van formar la seva personalitat.
Per això també varem parlar en el debat de la seva autoritat moral, que fa que el vulguin escoltar persones de diverses sensibilitats i procedències ideològiques. Pujol està en deute amb Catalunya i Catalunya està en deute amb Pujol. Aquest simple joc de relacions és el que fa que un país avanci i creixi. La tradició caïnita que inspirà versos com els de l’Antonio Machado és l’exemple contrari del que ha de fer un país, que vulgui ajudar a augmentar la consciència de ciutadania.
Vaig voler conduir el debat pel terreny del intimisme, que afavorís aprofundir en la personalitat de Jordi Pujol. Així vam poder dialogar sobre la seva identitat com persona, sobre la seva religiositat, la seva concepció de la família o de la sexualitat, els seus records lligat a L’Hospitalet i a Bellvitge, en especial, i, com he dit en aquesta entrada, la seva funció de lideratge.
Especialment interessant van ser les seves paraules d’estímul per enfortir una societat més científica, més preparada per esdevenir societat del coneixement, que en Pujol va significar en la inauguració del sincrotró a Barcelona.
Per a mi va ser un diàleg senzill, obert i enriquidor, que només perseguia l’objectiu de donar-nos entre tots uns referents que ens ajudin a construir una societat millor.

L’escola, en el debat de la seva adequació

Novembre 8, 2009 1 comentari

Entre la setmana final del mes d’octubre i ahir dissabte vaig tenir tres experiències que m’agradaria compartir. La primera va ser la compareixença a la comissió d’Educació del Senat a Madrid, i la segona va ser la celebració de l’It World Edu; i la tercera la celebració dels vint anys de l’associació Espiral. Les tres experiències reflecteixen el interès actual per adequar l’escola a les eines pròpies de la societat del coneixement, que caracteritza el segle XXI. També us vull informar d’una altra iniciativa per estimular el debat sobre els reptes de l’educació, com és la posta en marxa del blog d’un grup de reflexió on participo, Educació Segle XXI

Al Senat, el motiu de la creació de la comissió ha estat el interès dels senadors per aprofundir en els reptes de l’educació i per orientar una bona política educativa. En primer lloc, voldria agrair al Senat la seva invitació i, en especial, al senador de CiU Ramon Alturo la seva acollida. Si teniu interès, podeu accedir a la ponència completa a la pestanya d’articles de la pàgina. El nucli fonamental de la meva intervenció va ser advertir del perill de l’escletxa que suposa que els nostres infants i joves tinguin avui fora de l’escola més oportunitat d’aprendre les eines pròpies del segle XXI, que les que troben en el propi sistema educatiu. Ho vaig plantejar com la segona gran revolució de l’educació a Espanya, desprès de l’èxit aconseguit amb l’escolarització universal. Podríem dir que el camí vers la igualtat d’oportunitats que suposa aquesta escolarització universal, quedarà trencat si no som capaços de donar un tomb a la metodologia educativa, imperant a les nostres aules. Del conjunt de la meva intervenció,que va ser ben acollida, va quedar reflectida la seva profunda preocupació per aquesta advertència, en especial recollida en les paraules del senadors del PSOE Mario Bedera, del Grup de l’Entesa Catalana de Progrés l’Assumpta Baig, i el del Grup Mixte, Pere Torres.

Crec que l’anàlisi es ben conegut, el que no vol dir acceptat per la comunitat educativa. Si no som capaços de capgirar la metodologia educativa i impulsar la major implicació dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge, fent-los, entre altres mètodes, participar, cercar solucions i treballar de manera col•laborativa amb alumnes d’altres edats, d’altres cultures i d’altres indrets, no serem capaços de facilitar-les l’aprenentatge propi de la societat del segle XXI. Les eines TIC són les que, a més de afavorir aquest tipus d’aprenentatge, estan capgirant les metodologies educatives perquè estan capgirant la manera de veure’ns, d’ubicar-nos i de relacionar-nos. Si deixem l’escola fora d’aquesta revolució, els qui perdran seran els alumnes dels sectors socials més desafavorits. Us recomano un vídeo, que pot ser la majoria de vosaltres ja coneixeu, però que no ha perdut actualitat.

Aquesta línia de pensament i anàlisi va ser-hi molt present en el desenvolupament de l’It World Edu, i en les intervencions dels quatre ponents centrals, Francis Pisani, Javier Martínez Aldanondo, Alfons Cornella i Erik Kopfler. Cridaria l’atenció sobre l’esforç dels quatre en provocar la reflexió sobre el sentit profund de l’aprenentatge i en les maneres de dur-ho a terme. Tal és la intensitat que posaren en intentar transmetre aquesta consciència del canvi metodològic que tres d’ells van posar exemples dels seus propis fills, recurs que també va utilitzar el sempre fresc i suggerent Genís Roca en la seva intervenció a la celebració dels 20 anys d’Espiral. El recurs a l’experiència pròpia com a pares ho agafaria com a metàfora de la demanda social perquè l’escola adeqüi les seves eines a les que els infants i joves troben de manera natural fora de l’escola. Novament aquesta és la insistència que avui voldria portar a la meva reflexió: no podem permetre’ns que l’escola quedi al marge de la nova manera d’entendre’ns , treballar i relacionar-nos perquè el que es quedarà fora no és l’escola sinó els seus alumnes i, en especial, els qui tenen menys capacitat d’accedir-hi a les oportunitats. I quedant fora d’aquestes oportunitats, tindran mermades les seves capacitats d’accés a la seva condició plena de ciutadania.

L’actualitat del projecte 1×1 va estar present a l’It World Edu, en dues intervencions. La de Xavier Kirchner i David Medina per explicar la proposta del Departament d’Educació, i la del grup de professors del Centre d’Estudis Joan XXIII, plena de sentit comú, de les realitats més facilitadores i de les dificultats més presents. El projecte no serà probablement perfecte, però és, sense dubte, una bona oportunitat per escoles innovadores que ho vulguin aprofitar.