Arxius

Archive for the ‘Lleis educatives’ Category

Una altre llei d’educació per a no millorar

Novembre 18, 2012 Deixa un comentari

El govern espanyol ha encetat l’enèsima reforma educativa. De res ha valgut l’opinió unànime de gran part de la comunitat educativa, expressada als últims deu anys, en el sentit de no intentar millorar l’eficàcia de l’aprenentatge dels alumnes a través de noves lleis.

També havien estat representants del Partit Popular els qui s’havien mostrat contraris a nous canvis. Però ha prevalgut un cert desig de revenja per l’aturada de la Llei Orgànica de Qualitat a l’Educació (LOCE, en castellà), que havia promulgat el segon govern d’Aznar i que el primer govern de Zapatero (2004) va derogar abans de la seva entrada en vigor.

Que el sistema educatiu necessita canvis de naturalesa transformadora és un clam. Que el sistema educatiu no respon al repte d’excel·lència i d’inclusió ho demostren les dades, tant de les proves que la mateixa administració organitza, com els resultats de les proves internacionals. Que el sistema educatiu necessita canvis importants en la formació inicial, en la selecció i en la política de provisió dels llocs de treball són evidències que ja fa molt de temps han estat suggerides per moltes persones de dins i fora amb autoritat i experiència.

El que també posen de manifest la recerca interna i internacional és que els canvis no arriben per modificacions legislatives ni per la retòrica dels preàmbuls de les lleis. Una nova legislació només està justificada en moments de canvis de rumb radicals, com per exemple suposà l’escolarització universal o una organització completament diferent del currículum. No és casual que encara hi hagi experts en educació, sense sospita ideològica, que consideren que la llei més fonamental dels últims 40 anys va ser la “Ley General de Educación” de 1970, encara en l’època de la dictadura.

La gran reforma educativa de 1985, la LOGSE, impulsada pel primer govern socialista, significà el gran canvi de l’escolarització universal, al temps que canvis profunds al currículum i la posta en marxa dels concerts educatius, que donaren estabilitat econòmica a l’escola privada acollida al sistema de finançament públic.

Després de tots aquests canvis, res impedia modificar de manera clara i profunda els referents del procés d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu no universitari, sense necessitat de promulgar noves lleis d’educació.

Els successius canvis legislatius han semblat una actitud més propera a l’excés de protagonisme dels polítics de torn, que no pas una acció estratègica, amb el conjunt de la comunitat educativa i de la societat, per millorar l’eficàcia del sistema.

L’avant-projecte de llei que ara presenta el ministeri dirigit pel peculiar José Ignacio Wert, està prologat per una retòrica que no supera tertúlies de paraules amb abundància de “llocs comuns” i d’intencions aparentment bones, però que queden qüestionades per el desenvolupament de l’articulat que la desenvolupa.
Sorprèn, per exemple, la superficialitat amb la que intenta resoldre l’atenció a la diversitat dels alumnes a 3r i 4t d’ESO. Sense dubte un dels temes mal resolts fins ara, donada la impossibilitat de bona part dels centres educatius per aconseguir que els alumnes amb millors resultats arribin a major cotes, i els que mostren dificultats o altres habilitats tinguin un itinerari, que no els aboqui a nivells mediocres o, fins i tot, a l’abandonament. La simple segregació d’alumnes no significarà una millor manera d’abordar la pràctica professional dels professors.

Altres desigs de l’autor de la llei, com són la incorporació de la tecnologia, de l’esperit emprenedor o de l’esforç són com brindis al sol, donada la manca de referència o de més profund desenvolupament, que trobem en l’avant-projecte.

Proposo abordar canvis profunds en aliança amb la societat, i enterrar la hiperactivitat legisladora.
(Article aparegut al FOC NOU novembre 2012)