Arxius

Archive for the ‘Lideratge’ Category

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

Anuncis

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)

Newcastle i Bellvitge

Setembre 12, 2010 2 comentaris

Després d’un període sense publicar, torno a fer-ho amb el desig que no sigui una excepció. La veritat és que torno estimulat per dos moments que he viscut aquesta setmana i que, encara que semblin distants, m’han provocat un vincle en els meus pensaments, que voldria compartir.

Primera imatge amb situació de context. Dimarts set de setembre, Pub Bulman a Newcastle, 19’30 h., compartint moltes cerveses, algun tros de carn amb patates, en el marc d’una suggerent conversa amb Sugata Mitra, Estela Souza i Miquel Àngel Prats. Pot ser ja coneixeu les experiències del professor indi, afincat a Anglaterra, Sugata Mitra sobre l’aprenentatge d’alumnes a zones desafavorides de la India, especialment englobades en el projecte “Hole in the wall”. Estela Souza és una afable i intel•ligent argentina-brasilenya, que presideix el Insitut Lumiar a Brasil, relacionada estretament amb el treball de Futurelab, i que exerceix com una intermediària de contactes entre institucions innovadores, especialment en el camp de les TIC relacionades amb l’educació. Una autèntica ciutadana del món. Allà estàvem en Miquel Àngel Prats (ja el coneixeu com director del CETEI i expert en TIC – Educació) i jo mateix, després d’un viatge amb bastant retard, conseqüència de la vaga general a França.

Segona imatge amb situació de context. Diumenge 12 de setembre, Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, 12’00 h. celebració eucarística en la presa de possessió del nou rector Josemi. Moltíssima gent del barri, amb ganes d’acompanyar el impuls d’un jesuïta jove, que ja s’ha distingit per la seva tasca il•lusionada, humil i de gran força evangèlica a Torreforta (Tarragona), un barri de característiques similars al de Bellvitge. Encara que la cerimònia presenta alguns aspectes de gran formalitat amb la presència de l’arquebisbe i del provincial dels jesuïtes, Josemi va descalç, simbolitzant el seu generós lliurament personal a la comunitat i la pobresa material, que contrasta amb la seva gran força espiritual.

No estic lligant coses estranyes. Sugata ens va entusiasmar per la seva mirada profunda, directa als ulls, la seva bonhomia i el seu interès en transmetre que tot el que fa està motivat en afavorir l’ésser humà. La seva convicció per despertar el interès dels infants per aprendre, les seves estratègies de donar una gran llibertat als alumnes perquè ells trobin les respostes i s’esforcin en esbrinar els camins per trobar les solucions, la gran confiança que transmet en les possibilitats d’aprendre de qualsevol ésser humà ens varen commoure. La nostra conversa va tractar diversos temes, que ara no detallaré, però que resulten tradicionals en el debat educatiu, com són la idoneïtat del número d’alumnes per ordinador, l’ús que beneficia el seu aprenentatge i l’ús que no representa cap valor afegit i, per suposat, la disposició a l’aprenentatge en determinats territoris en països on predomina la pobresa, en contrast amb aquells territoris on l’abundància sovint ens ha fet perdre el nord de les necessitats i de l’esforç. Sugata atrau perquè commou el cor de les últimes raons de l’educació, relacionades directament amb la dignitat de l’ésser humà. Amb Sugata, que va estudiar a una escola de jesuïtes a l’Índia, varem parlar fins i tot de l’empremta que Sant Francesc Xavier ha deixat a Goa. Sugata es defineix a si mateix com un científic estretament compromès amb l’educació i amb l’ésser humà, i és probable que sigui això el que l’impulsa a creure que l’educació necessita un canvi profund, que ha de començar pel professorat, al qual Sugata li atorga una extraordinària responsabilitat i, per això mateix, afirma que si no podem oferir un bon professor a un alumne és millor que no tingui cap persona que dificulti la relació entre l’alumne i la seva curiositat per aprendre i créixer. Radical reflexió que ens situa al límit de l’abisme.

Josemi també entusiasma per la seva mirada profunda, als ulls, pel seu rostre humà, que no amaguen la seva barba i les seves ulleres. Josemi creu que la seva fe és la que l’impulsa a creure en l’ésser humà, en la comunitat i en que no podem defugir de la responsabilitat de cadascú de nosaltres, ni substituir-la per una altra autoritat. La força de Josemi està en la confiança en el proïsme, però no per aconseguir els seus béns ni el seu vot, sinó per conquerir el seu cor per conduir-lo a l’acció per als altres. Josemi ha arribat a Bellvitge, que és un territori de gran tradició, personalitat, de gent ferma, però també d’alguns contrastos entre els seus inicis més socials i la seva realitat actual més acomodada. Em resulta extraordinàriament simbòlic haver coincidit amb dues persones, tan convençudes dels beneficis de confiar en l’ésser humà, i tan decidides a canviar les coses. L’educació en el seu sentit més general necessita del lideratge de persones com el Sugata i el Josemi, basats en la confiança no indiscriminada en les persones, i en la convicció que aquells que tenen la responsabilitat d’ajudar als més joves a aprendre han de renovar el seu compromís amb la llibertat i la creativitat de manera més radical.

Diàleg amb Jordi Pujol

Març 14, 2010 2 comentaris

Una constant del concepte del lideratge del que venim parlant en les diverses participacions en aquest blog és cercar la seva significació lligada a la de governança i a la d’empoderament. Aclariré que crec més adient l’ús de l’anglicisme “empoderament” (de la paraula empowerment) que no la d’apoderament. Probablement sabeu que la paraula anglesa empowerment significa ajudar i acompanyar a les persones, perquè treguin de si mateixes allò que els pugui fer sentir més fortes per fer-se amb un poder personal, que les mogui a l’acció. Apoderar, en canvi, significa donar poder en el sentit de cedir-lo o delegar-lo, és més una concessió que no pas una ajuda per esdevenir més capaç.
Tota aquesta introducció ve a compte d’algunes de les conclusions que es podien treure d’un deliciós diàleg que vaig mantenir públicament amb en Jordi Pujol, el passat dia 11 de març al centre cultural Barrades de L’Hospitalet de Llobregat. L’acte s’inscriu en les activitats culturals de l’associació hospitalenca “Tres quarts per cinc quarts”, que anima amb molt d’encert l’Amadeu Juan i un bon grup de conciutadans, als quals els uneix el interès per promoure el debat d’idees en un entorn amable, que ajudi a créixer la consciència de ciutadania a la ciutat.
Jordi Pujol és un exemple molt interessant del paper que poden fer aquelles persones que han estat en la primera línia de l’acció política. Des de que va deixar de ser president de la Generalitat de Catalunya no ha interromput el seu interès per aprofundir en el coneixement de Catalunya i, en especial, de la seva gent.
Una de les seves capacitat més reconegudes és “la seva capacitat de relació interpersonal, que el converteix en referent, bon comunicador, connector, aglutinador i negociador”, en paraules dels professors Castiñeira i Lozano en un article publicat al diari “Avui” el passat dia 6 de gener.
Tal com li plantejava a Pujol en el diàleg, el President està exercint un paper paternal (que no paternalista) amb moltes persones de diversos àmbits i també de diverses sensibilitats ideològiques. Parla amb les persones per transmetre energia que els mogui a fer coses pel nostre país. No es tracta d’una energia aparentment neutral, sinó d’una energia basada en el compromís, el servei i la confiança, que són tres característiques bàsiques del lideratge.
Jordi Pujol ha estat sempre un activista, una persona que es presentava davant dels grups de referència i de les institucions, preguntant què podia fer, disposat a l’acció. Quan ja ha fet tot un recorregut polític i personal sembla tenir la consciència que ha de tornar al seu país allò que el país també li va donar, com són els arrels socials, religiosos i culturals dels quals va beure i van formar la seva personalitat.
Per això també varem parlar en el debat de la seva autoritat moral, que fa que el vulguin escoltar persones de diverses sensibilitats i procedències ideològiques. Pujol està en deute amb Catalunya i Catalunya està en deute amb Pujol. Aquest simple joc de relacions és el que fa que un país avanci i creixi. La tradició caïnita que inspirà versos com els de l’Antonio Machado és l’exemple contrari del que ha de fer un país, que vulgui ajudar a augmentar la consciència de ciutadania.
Vaig voler conduir el debat pel terreny del intimisme, que afavorís aprofundir en la personalitat de Jordi Pujol. Així vam poder dialogar sobre la seva identitat com persona, sobre la seva religiositat, la seva concepció de la família o de la sexualitat, els seus records lligat a L’Hospitalet i a Bellvitge, en especial, i, com he dit en aquesta entrada, la seva funció de lideratge.
Especialment interessant van ser les seves paraules d’estímul per enfortir una societat més científica, més preparada per esdevenir societat del coneixement, que en Pujol va significar en la inauguració del sincrotró a Barcelona.
Per a mi va ser un diàleg senzill, obert i enriquidor, que només perseguia l’objectiu de donar-nos entre tots uns referents que ens ajudin a construir una societat millor.

Un volta més sobre el lideratge

febrer 14, 2010 2 comentaris

Resulten molt interessants i significatius els comentaris de la Maite García i de la Roser Salavert. La Maite, per aquells que no la coneixeu, ha estat fins fa poc inspectora d’educació a Catalunya. Una persona molt compromesa amb la seva tasca i coherent amb les seves idees, que s’arrelen en la lluita per una educació de qualitat a l’abast de tothom, en el marc d’una societat que ha d’educar en la sensibilització per la justícia. La Maite ens proposa una reflexió basada en la interpretació i el recel del significat de lideratge. No és estrany perquè vivim en un món on les paraules sovint han estat sotmeses a modes sense més sentit profund, i perquè de vegades també s’han utilitzat per fer-nos combregar amb rodes de molí. Però, d’altra banda, tenim exemples d’ús i de pràctiques molt coherents que se’n deriven d’una altra mirada a la paraula i al concepte de lideratge. El passat dissabte, vaig tornar a tenir el goig d’assistir a una xerrada del professor i amic Àngel Castiñeira en l’entorn de les jornades “Coaching: lideratge d’equips docents”, organitzat per l’Edu21. L’Àngel, com ho ha fet en altres ocasions, ens proposà una mirada de calat profundament humà, moral, filosòfica, educativa i també sociopolítica a l’ús i als beneficis del lideratge, especialment al món educatiu. És un tipus de lideratge arrelat en l’estadi dels referents vitals, inspiradors o actitudinals, entre altres, que tenen els col•lectiu i els països, especialment aquells que mostren una real actitud de servei i d’intel•ligència social. És el tipus de lideratge que la Roser demana per millorar l’educació al seu entorn professional a Nova York o que proposa que s’estengui a Catalunya. Resulta diferent del concepte d’autoritat formal, que en ocasions es relaciona amb els mecanismes de poder, ja siguin empresarials o sociopolítics, i que produeixen bones o males pràctiques. Quan parlem de lideratge en el món educatiu podem fer un esforç col•lectiu per situar-ho en aquest tipus de reflexions, que en els últims temps han penetrat en la nostra societat, especialment des de la influències de les idees de Peter Senge o Ronald Heifetz. Això ens permet relacionar el lideratge amb la figura del mestre, arrelant el seu significat en l’origen etimològic, que ens porta a entendre l’objectiu del mestre en aconsegueix més dels seus deixebles –o dels membres d’un equip-, en el sentit d’ajudar-los a créixer, estimulant-los a esforçar-se, al coneixement propi i al lliurar-se al proïsme. Tan de bo aconseguim, impulsar al nostre entorn, un sentit del lideratge relacionat amb el servei i amb la capacitat d’estimular.

El lideratge escolar és un instrument de canvi

gener 31, 2010 2 comentaris

El lideratge escolar s’ha de concretar en la transformació de la realitat de l’aula, transformació que resulta imprescindible per aconseguir una ciutadania competent per exercir els seus drets i deures. Està ja prou acceptat que els resultats d’una escola depenen del clima del centre, i el clima del centre depèn en una gran part del lideratge que ens hi trobem. El desenvolupament de la Llei d’Educació Catalana (LEC) està entrant en la fase d’elaboració dels decrets d’autonomia i de la direcció. És un moment estratègic per afavorir un marc que permeti assolir els reptes que té l’educació al nostre país. De vegades sembla que el debat sobre aquest decrets s’està centrant en un equilibri de forces entre les perspectives, drets i concepcions dels anomenats agents educatius i socials, i fins i tot sembla que el que està en joc és una mena de concepció ideològica de l’autonomia i de la direcció. Davant d’aquesta confusió cal tenir meridianament clar que l’autonomia i la direcció són o han de ser instruments per aconseguir millorar els resultats dels alumnes, que és el mateix que dir afavorir una ciutadania més cohesionada. El que està en joc no és el dret de participació del professorat, que s’ha de conjurar amb la direcció per aconseguir aquesta millora de nivells; ni els drets laborals del professorat, també necessariament harmònics amb el drets dels alumnes a rebre la millor educació possible; i molt menys està en joc una mena d’equilibri de forces entre les direccions i els sindicats, la missió dels quals és prioritzar els resultats escolars. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre que el lideratge de la direcció te un alt component de servei i compromís, tant intens com la responsabilitat individual de cadascú dels professors i mestres d’un centre per remar en la mateixa direcció. Hem de ser capaços de crear les condicions necessàries perquè les escoles exerceixin la seva autonomia en un marc de lideratge, que traspuïn un atmosfera en la qual els alumnes s’eduquin en enfortir el seu lideratge i autonomia personal. D’això ja m’agradaria escriure en un altra ocasió. Ja fa unes setmanes vaig tenir una agradable, llarga i molt interessant conversa amb Roser Salavert, que és Superintendent del districte 3r de Manhattan del Departament d’Educació. Per aquesta catalana afincada des de fa molt de temps a Nova York, “la funció principal del director d’un centre escolar és aconseguir l’èxit acadèmic dels seus alumnes, malgrat el repte que suposa la gran diversitat de condicions econòmiques, culturals ó lingüístiques de l’alumnat. Aquesta funció requereix lideratge i una visió de les possibilitats del centre. L’educador/líder d’aquest centre ha de tenir la capacitat per comunicar la seva visió i de definir-la conjuntament amb la comunitat -alumnes, professorat i pares. També ha de tenir la capacitat i els coneixements que li permetin portar a terme aquesta visió.”. Em va impressionar la dinàmica d’avaluació i de coordinació d’escoles que està duent a terme i us convido a en capbussar-vos en la seva pàgina web. Ja sabem que tradicionalment el nivell de l’educació a EEUU és més baix que a casa nostre, però la força de la convicció de canviar i els desigs que he pogut copsar, no només en la tasca de la Roser Salavert sinó en el curs de directors que vaig fer a la Harvard Graduate School of Education a Boston el juliol passat, és un senyal prou evident que quelcom es mou a EEUU i que tenim també coses a aprendre.