Arxius

Archive for the ‘Joan XXIII’ Category

Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE Llegeix més

L’escola, en el debat de la seva adequació

Novembre 8, 2009 1 comentari

Entre la setmana final del mes d’octubre i ahir dissabte vaig tenir tres experiències que m’agradaria compartir. La primera va ser la compareixença a la comissió d’Educació del Senat a Madrid, i la segona va ser la celebració de l’It World Edu; i la tercera la celebració dels vint anys de l’associació Espiral. Les tres experiències reflecteixen el interès actual per adequar l’escola a les eines pròpies de la societat del coneixement, que caracteritza el segle XXI. També us vull informar d’una altra iniciativa per estimular el debat sobre els reptes de l’educació, com és la posta en marxa del blog d’un grup de reflexió on participo, Educació Segle XXI

Al Senat, el motiu de la creació de la comissió ha estat el interès dels senadors per aprofundir en els reptes de l’educació i per orientar una bona política educativa. En primer lloc, voldria agrair al Senat la seva invitació i, en especial, al senador de CiU Ramon Alturo la seva acollida. Si teniu interès, podeu accedir a la ponència completa a la pestanya d’articles de la pàgina. El nucli fonamental de la meva intervenció va ser advertir del perill de l’escletxa que suposa que els nostres infants i joves tinguin avui fora de l’escola més oportunitat d’aprendre les eines pròpies del segle XXI, que les que troben en el propi sistema educatiu. Ho vaig plantejar com la segona gran revolució de l’educació a Espanya, desprès de l’èxit aconseguit amb l’escolarització universal. Podríem dir que el camí vers la igualtat d’oportunitats que suposa aquesta escolarització universal, quedarà trencat si no som capaços de donar un tomb a la metodologia educativa, imperant a les nostres aules. Del conjunt de la meva intervenció,que va ser ben acollida, va quedar reflectida la seva profunda preocupació per aquesta advertència, en especial recollida en les paraules del senadors del PSOE Mario Bedera, del Grup de l’Entesa Catalana de Progrés l’Assumpta Baig, i el del Grup Mixte, Pere Torres.

Crec que l’anàlisi es ben conegut, el que no vol dir acceptat per la comunitat educativa. Si no som capaços de capgirar la metodologia educativa i impulsar la major implicació dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge, fent-los, entre altres mètodes, participar, cercar solucions i treballar de manera col•laborativa amb alumnes d’altres edats, d’altres cultures i d’altres indrets, no serem capaços de facilitar-les l’aprenentatge propi de la societat del segle XXI. Les eines TIC són les que, a més de afavorir aquest tipus d’aprenentatge, estan capgirant les metodologies educatives perquè estan capgirant la manera de veure’ns, d’ubicar-nos i de relacionar-nos. Si deixem l’escola fora d’aquesta revolució, els qui perdran seran els alumnes dels sectors socials més desafavorits. Us recomano un vídeo, que pot ser la majoria de vosaltres ja coneixeu, però que no ha perdut actualitat.

Aquesta línia de pensament i anàlisi va ser-hi molt present en el desenvolupament de l’It World Edu, i en les intervencions dels quatre ponents centrals, Francis Pisani, Javier Martínez Aldanondo, Alfons Cornella i Erik Kopfler. Cridaria l’atenció sobre l’esforç dels quatre en provocar la reflexió sobre el sentit profund de l’aprenentatge i en les maneres de dur-ho a terme. Tal és la intensitat que posaren en intentar transmetre aquesta consciència del canvi metodològic que tres d’ells van posar exemples dels seus propis fills, recurs que també va utilitzar el sempre fresc i suggerent Genís Roca en la seva intervenció a la celebració dels 20 anys d’Espiral. El recurs a l’experiència pròpia com a pares ho agafaria com a metàfora de la demanda social perquè l’escola adeqüi les seves eines a les que els infants i joves troben de manera natural fora de l’escola. Novament aquesta és la insistència que avui voldria portar a la meva reflexió: no podem permetre’ns que l’escola quedi al marge de la nova manera d’entendre’ns , treballar i relacionar-nos perquè el que es quedarà fora no és l’escola sinó els seus alumnes i, en especial, els qui tenen menys capacitat d’accedir-hi a les oportunitats. I quedant fora d’aquestes oportunitats, tindran mermades les seves capacitats d’accés a la seva condició plena de ciutadania.

L’actualitat del projecte 1×1 va estar present a l’It World Edu, en dues intervencions. La de Xavier Kirchner i David Medina per explicar la proposta del Departament d’Educació, i la del grup de professors del Centre d’Estudis Joan XXIII, plena de sentit comú, de les realitats més facilitadores i de les dificultats més presents. El projecte no serà probablement perfecte, però és, sense dubte, una bona oportunitat per escoles innovadores que ho vulguin aprofitar.

La innovació és la resposta

Setembre 25, 2009 39 comentaris

Serveixi aquest primer comentari per establir els referents amb els que voldria moure’m: innovació, educació i ciutadans. La paraula innovació s’està convertint en un concepte de moda que corre el perill de buidar-se de contingut, perdent la frescor i la intensitat, que demanen la seva aplicació al moment educatiu actual. Innovar en el món productiu està associat a la idea de tecnologia nova que resol alguna mancança o que millora la productivitat. En aquest cas, la innovació està avalada pel mercat. La innovació al món productiu queda clar que no es el resultat de fer més del mateix, sinó el resultat d’introduir una nova tecnologia per millorar el procés i estalviar algun tipus de cost, ja sigui monetari o també humà, en el sentit d’augmentar la seva seguretat o la seva comoditat. No pretenc començar aquest blog donant lliçons conceptuals o històriques, però si em sembla interessant advertir contra el perill de reduir la innovació en el món de la pedagogia al pur canvi metodològic o tecnològic. La innovació educativa resulta de transcendental importància per capgirar l’escola, i no hauríem de perdre’ns ni entretenir-nos tant en el discurs estàtic, que mira nostàlgicament al passat en busca de respostes que no tornaran, com  en els discursos activistes que idolatren el canvi pel canvi.  La innovació educativa ens ha de permetre avançar en els paràmetres de l’excel·lència, entesa com la referència principal del repte de la qualitat, que comporta un camí de millora per avançar en l’equitat del nostre sistema educatiu. Equitat en l’accés i equitat en el procés. Aquesta és la meva experiència en el Joan XXIII de Bellvitge, i en la xarxa d’escoles de Jesuïtes Educació.

Seguint aquest raonament en la ponderació de la innovació, també cal recordar la importància d’establir uns paràmetres d’avaluació, que ens permetin mesurar els resultats dels canvis metodològics i tecnològics. I també caldrà ponderar quina avaluació establim, no sigui que iniciem processos de millora en la cerca de coneixement, per exemple; i després avaluem processos de memorització. Innovació, excel·lència, equitat i qualitat són paràmetres i instruments que necessiten d’un quadre de comandament que ens permeti navegar vers la millora de les nostres escoles. Tinc la impressió que si no anem en compte, aquests conceptes poden ser segrestats per la ràpida voracitat de la burocràcia o fossilitzats per manca d’ús real. D’aquest perill i de la necessitat d’avançar en la innovació hi penso parlar més a fons i m’agradaria conèixer les vostres opinions. També m’agradaria explicar perquè considero significativa l’íntima relació entre els conceptes d’innovació i ciutadania. Crec que són prou clars els lligams entre educació i ciutadania, però m’agradaria anar un pas més enllà i enfortir la relació entre innovació i ciutadania. No hi ha ciutadania plena en el desenvolupament dels seus drets i deures sense canvis profunds en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Aquests processos són la base sobre la qual ha d’arrelar una educació que neix en el si de l’entorn familiar, i que adquireixen metodologies científiques en l’escola. Al menys és el que l’escola hauria de tenir: una metodologia basada en coneixements propis de la pedagogia, la psicologia i la neurologia, com els més universals per ser aplicats a l’escola.  Processos d’aprenentatge i processos educatius que ens condueixen cap una ciutadania madura, capaç d’ajudar a créixer en  la societat els anhels de millora i justícia. La innovació educativa ha de perseguir, seguint aquest raonament, millores en l’aprenentatge i millores en la societat. És el resultat de la conjuminació entre innovació en l’aprenentatge i innovació social. D’això em comprometo a parlar en el meu blog.