Arxius

Archive for the ‘Jesuïtes’ Category

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Anuncis

Newcastle i Bellvitge

Setembre 12, 2010 2 comentaris

Després d’un període sense publicar, torno a fer-ho amb el desig que no sigui una excepció. La veritat és que torno estimulat per dos moments que he viscut aquesta setmana i que, encara que semblin distants, m’han provocat un vincle en els meus pensaments, que voldria compartir.

Primera imatge amb situació de context. Dimarts set de setembre, Pub Bulman a Newcastle, 19’30 h., compartint moltes cerveses, algun tros de carn amb patates, en el marc d’una suggerent conversa amb Sugata Mitra, Estela Souza i Miquel Àngel Prats. Pot ser ja coneixeu les experiències del professor indi, afincat a Anglaterra, Sugata Mitra sobre l’aprenentatge d’alumnes a zones desafavorides de la India, especialment englobades en el projecte “Hole in the wall”. Estela Souza és una afable i intel•ligent argentina-brasilenya, que presideix el Insitut Lumiar a Brasil, relacionada estretament amb el treball de Futurelab, i que exerceix com una intermediària de contactes entre institucions innovadores, especialment en el camp de les TIC relacionades amb l’educació. Una autèntica ciutadana del món. Allà estàvem en Miquel Àngel Prats (ja el coneixeu com director del CETEI i expert en TIC – Educació) i jo mateix, després d’un viatge amb bastant retard, conseqüència de la vaga general a França.

Segona imatge amb situació de context. Diumenge 12 de setembre, Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, 12’00 h. celebració eucarística en la presa de possessió del nou rector Josemi. Moltíssima gent del barri, amb ganes d’acompanyar el impuls d’un jesuïta jove, que ja s’ha distingit per la seva tasca il•lusionada, humil i de gran força evangèlica a Torreforta (Tarragona), un barri de característiques similars al de Bellvitge. Encara que la cerimònia presenta alguns aspectes de gran formalitat amb la presència de l’arquebisbe i del provincial dels jesuïtes, Josemi va descalç, simbolitzant el seu generós lliurament personal a la comunitat i la pobresa material, que contrasta amb la seva gran força espiritual.

No estic lligant coses estranyes. Sugata ens va entusiasmar per la seva mirada profunda, directa als ulls, la seva bonhomia i el seu interès en transmetre que tot el que fa està motivat en afavorir l’ésser humà. La seva convicció per despertar el interès dels infants per aprendre, les seves estratègies de donar una gran llibertat als alumnes perquè ells trobin les respostes i s’esforcin en esbrinar els camins per trobar les solucions, la gran confiança que transmet en les possibilitats d’aprendre de qualsevol ésser humà ens varen commoure. La nostra conversa va tractar diversos temes, que ara no detallaré, però que resulten tradicionals en el debat educatiu, com són la idoneïtat del número d’alumnes per ordinador, l’ús que beneficia el seu aprenentatge i l’ús que no representa cap valor afegit i, per suposat, la disposició a l’aprenentatge en determinats territoris en països on predomina la pobresa, en contrast amb aquells territoris on l’abundància sovint ens ha fet perdre el nord de les necessitats i de l’esforç. Sugata atrau perquè commou el cor de les últimes raons de l’educació, relacionades directament amb la dignitat de l’ésser humà. Amb Sugata, que va estudiar a una escola de jesuïtes a l’Índia, varem parlar fins i tot de l’empremta que Sant Francesc Xavier ha deixat a Goa. Sugata es defineix a si mateix com un científic estretament compromès amb l’educació i amb l’ésser humà, i és probable que sigui això el que l’impulsa a creure que l’educació necessita un canvi profund, que ha de començar pel professorat, al qual Sugata li atorga una extraordinària responsabilitat i, per això mateix, afirma que si no podem oferir un bon professor a un alumne és millor que no tingui cap persona que dificulti la relació entre l’alumne i la seva curiositat per aprendre i créixer. Radical reflexió que ens situa al límit de l’abisme.

Josemi també entusiasma per la seva mirada profunda, als ulls, pel seu rostre humà, que no amaguen la seva barba i les seves ulleres. Josemi creu que la seva fe és la que l’impulsa a creure en l’ésser humà, en la comunitat i en que no podem defugir de la responsabilitat de cadascú de nosaltres, ni substituir-la per una altra autoritat. La força de Josemi està en la confiança en el proïsme, però no per aconseguir els seus béns ni el seu vot, sinó per conquerir el seu cor per conduir-lo a l’acció per als altres. Josemi ha arribat a Bellvitge, que és un territori de gran tradició, personalitat, de gent ferma, però també d’alguns contrastos entre els seus inicis més socials i la seva realitat actual més acomodada. Em resulta extraordinàriament simbòlic haver coincidit amb dues persones, tan convençudes dels beneficis de confiar en l’ésser humà, i tan decidides a canviar les coses. L’educació en el seu sentit més general necessita del lideratge de persones com el Sugata i el Josemi, basats en la confiança no indiscriminada en les persones, i en la convicció que aquells que tenen la responsabilitat d’ajudar als més joves a aprendre han de renovar el seu compromís amb la llibertat i la creativitat de manera més radical.

La innovació és la resposta

Setembre 25, 2009 39 comentaris

Serveixi aquest primer comentari per establir els referents amb els que voldria moure’m: innovació, educació i ciutadans. La paraula innovació s’està convertint en un concepte de moda que corre el perill de buidar-se de contingut, perdent la frescor i la intensitat, que demanen la seva aplicació al moment educatiu actual. Innovar en el món productiu està associat a la idea de tecnologia nova que resol alguna mancança o que millora la productivitat. En aquest cas, la innovació està avalada pel mercat. La innovació al món productiu queda clar que no es el resultat de fer més del mateix, sinó el resultat d’introduir una nova tecnologia per millorar el procés i estalviar algun tipus de cost, ja sigui monetari o també humà, en el sentit d’augmentar la seva seguretat o la seva comoditat. No pretenc començar aquest blog donant lliçons conceptuals o històriques, però si em sembla interessant advertir contra el perill de reduir la innovació en el món de la pedagogia al pur canvi metodològic o tecnològic. La innovació educativa resulta de transcendental importància per capgirar l’escola, i no hauríem de perdre’ns ni entretenir-nos tant en el discurs estàtic, que mira nostàlgicament al passat en busca de respostes que no tornaran, com  en els discursos activistes que idolatren el canvi pel canvi.  La innovació educativa ens ha de permetre avançar en els paràmetres de l’excel·lència, entesa com la referència principal del repte de la qualitat, que comporta un camí de millora per avançar en l’equitat del nostre sistema educatiu. Equitat en l’accés i equitat en el procés. Aquesta és la meva experiència en el Joan XXIII de Bellvitge, i en la xarxa d’escoles de Jesuïtes Educació.

Seguint aquest raonament en la ponderació de la innovació, també cal recordar la importància d’establir uns paràmetres d’avaluació, que ens permetin mesurar els resultats dels canvis metodològics i tecnològics. I també caldrà ponderar quina avaluació establim, no sigui que iniciem processos de millora en la cerca de coneixement, per exemple; i després avaluem processos de memorització. Innovació, excel·lència, equitat i qualitat són paràmetres i instruments que necessiten d’un quadre de comandament que ens permeti navegar vers la millora de les nostres escoles. Tinc la impressió que si no anem en compte, aquests conceptes poden ser segrestats per la ràpida voracitat de la burocràcia o fossilitzats per manca d’ús real. D’aquest perill i de la necessitat d’avançar en la innovació hi penso parlar més a fons i m’agradaria conèixer les vostres opinions. També m’agradaria explicar perquè considero significativa l’íntima relació entre els conceptes d’innovació i ciutadania. Crec que són prou clars els lligams entre educació i ciutadania, però m’agradaria anar un pas més enllà i enfortir la relació entre innovació i ciutadania. No hi ha ciutadania plena en el desenvolupament dels seus drets i deures sense canvis profunds en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Aquests processos són la base sobre la qual ha d’arrelar una educació que neix en el si de l’entorn familiar, i que adquireixen metodologies científiques en l’escola. Al menys és el que l’escola hauria de tenir: una metodologia basada en coneixements propis de la pedagogia, la psicologia i la neurologia, com els més universals per ser aplicats a l’escola.  Processos d’aprenentatge i processos educatius que ens condueixen cap una ciutadania madura, capaç d’ajudar a créixer en  la societat els anhels de millora i justícia. La innovació educativa ha de perseguir, seguint aquest raonament, millores en l’aprenentatge i millores en la societat. És el resultat de la conjuminació entre innovació en l’aprenentatge i innovació social. D’això em comprometo a parlar en el meu blog.