Arxius

Archive for the ‘Innovació’ Category

El rol superior de les dones

Juny 1, 2014 1 comentari

Les dones són l’esperança de la supervivència i de la millora de les persones de molts territoris desvalguts i amb escassedat de recursos, per exemple des del seu rol al món de l’educació. No és una frase per quedar bé ni tampoc és una sentència de cara a la galeria per regalar les orelles de cap dona. Tampoc significa que les dones del països més desenvolupats se situïn en un estat extraordinàriament equilibrat, tot i els avenços indiscutibles que coneixem.

Al llarg de la meva experiència educativa i de coneixement d’entorns socio-econòmics febles, he pogut constatar l’evidència de la força de moltes dones, que s’han convertit en el factor fonamental de progrés del seu entorn més immediat. Dones que han hagut de lluitar per tirar endavant els seus fills, i dones que s’han posat a crear i impulsar projectes educatius per donar sortida a altres dones joves, confinades a zones d’abandonament, desídia o simplement considerades “no res”, com hem confessava fa poques setmanes una professora d’Egipte.

En totes elles, n’hi ha una càrrega històrica, derivada del sentiment de menyspreu per la seva condició de dona, i del sentiment d’ésser inferior sistemàticament devaluat pel seu entorn cultural, al llarg dels segles.

L’educació és una de les eines estratègiques en la millora de les persones i, en conseqüència en la millora dels territoris. Per això resulta estratègic impulsar aprenentatges que facin confluir el coneixement pur amb el coneixement pràctic i aplicable a curt termini. I en aquest pragmatisme és on he pogut constatar l’atreviment, convicció i saviesa de moltes dones professores.

En un recent esdeveniment internacional sobre tecnologia educativa vaig conèixer projectes impulsats per dones que cercaven treure els joves, especialment les joves, de la conformitat en la desídia de la seva situació de pobresa. Eren projectes desenvolupats a àrees de països que presenten greus dificultats pel desenvolupament, com era el cas de Nigèria, Egipte, Vietnam, Bolívia o El Salvador.

Un tret comú a tots aquestes projectes era que estaven creats, dissenyats i impulsats per professores. Amb passió, il·lusió, professionalitat, agosarament i sentit pràctic. Pensats per ajudar el jovent a sortir-se’n. Utilitzant la tecnologia per connectar els joves dels seus entorns amb els joves de països més desenvolupats. Sense prejudicis, i nedant contra corrent dels molts condicionats socials, arrelats en el tòpic de la desconsideració del valor de la dona.

Resulta extremadament greu i una autèntica tragèdia la situació al món de moltes dones, inhabilitades per desenvolupar els seus projectes vitals, i tancades a la foscor de l’arbitrarietat i de la ignorància de la cultura d’uns homes, incapaços al mateix temps de desenvolupar els seus propis projectes vitals i els mateixos territoris on viuen. Molts exemples de lluita per la vida i d’ajuda incondicional als seus són avui una evidència empírica que situa la dona com l’ésser humà més compromès en la supervivència i el desenvolupament.

He pogut conèixer de prop l’interès de moltes joves, abillades amb el xador o la hijab per avançar en els seus aprenentatges o per aprofitar beques d’estudi o per a projectes, mentre els seus companys masculins deambulen entre el desconcert i l’apatia, quan no en la demostració d’un fals sentit de la condició viril.

He d’expressar la meva admiració per la tasca de moltes dones, que són mestres i professores en entorns molt vulnerables del món, i per la seva capacitat professional i humana de somiar un futur, que aconsegueixi la dignitat i el benestar, que d’una manera sistemàtica els hi queda negat pels seus companys de viatge, homes, en la lluita per l’existència de l’ésser humà.

(Publicat a la revista Foc Nou nº 463. Abril-maig 2014)

Anuncis

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

Newcastle i Bellvitge

Setembre 12, 2010 2 comentaris

Després d’un període sense publicar, torno a fer-ho amb el desig que no sigui una excepció. La veritat és que torno estimulat per dos moments que he viscut aquesta setmana i que, encara que semblin distants, m’han provocat un vincle en els meus pensaments, que voldria compartir.

Primera imatge amb situació de context. Dimarts set de setembre, Pub Bulman a Newcastle, 19’30 h., compartint moltes cerveses, algun tros de carn amb patates, en el marc d’una suggerent conversa amb Sugata Mitra, Estela Souza i Miquel Àngel Prats. Pot ser ja coneixeu les experiències del professor indi, afincat a Anglaterra, Sugata Mitra sobre l’aprenentatge d’alumnes a zones desafavorides de la India, especialment englobades en el projecte “Hole in the wall”. Estela Souza és una afable i intel•ligent argentina-brasilenya, que presideix el Insitut Lumiar a Brasil, relacionada estretament amb el treball de Futurelab, i que exerceix com una intermediària de contactes entre institucions innovadores, especialment en el camp de les TIC relacionades amb l’educació. Una autèntica ciutadana del món. Allà estàvem en Miquel Àngel Prats (ja el coneixeu com director del CETEI i expert en TIC – Educació) i jo mateix, després d’un viatge amb bastant retard, conseqüència de la vaga general a França.

Segona imatge amb situació de context. Diumenge 12 de setembre, Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, 12’00 h. celebració eucarística en la presa de possessió del nou rector Josemi. Moltíssima gent del barri, amb ganes d’acompanyar el impuls d’un jesuïta jove, que ja s’ha distingit per la seva tasca il•lusionada, humil i de gran força evangèlica a Torreforta (Tarragona), un barri de característiques similars al de Bellvitge. Encara que la cerimònia presenta alguns aspectes de gran formalitat amb la presència de l’arquebisbe i del provincial dels jesuïtes, Josemi va descalç, simbolitzant el seu generós lliurament personal a la comunitat i la pobresa material, que contrasta amb la seva gran força espiritual.

No estic lligant coses estranyes. Sugata ens va entusiasmar per la seva mirada profunda, directa als ulls, la seva bonhomia i el seu interès en transmetre que tot el que fa està motivat en afavorir l’ésser humà. La seva convicció per despertar el interès dels infants per aprendre, les seves estratègies de donar una gran llibertat als alumnes perquè ells trobin les respostes i s’esforcin en esbrinar els camins per trobar les solucions, la gran confiança que transmet en les possibilitats d’aprendre de qualsevol ésser humà ens varen commoure. La nostra conversa va tractar diversos temes, que ara no detallaré, però que resulten tradicionals en el debat educatiu, com són la idoneïtat del número d’alumnes per ordinador, l’ús que beneficia el seu aprenentatge i l’ús que no representa cap valor afegit i, per suposat, la disposició a l’aprenentatge en determinats territoris en països on predomina la pobresa, en contrast amb aquells territoris on l’abundància sovint ens ha fet perdre el nord de les necessitats i de l’esforç. Sugata atrau perquè commou el cor de les últimes raons de l’educació, relacionades directament amb la dignitat de l’ésser humà. Amb Sugata, que va estudiar a una escola de jesuïtes a l’Índia, varem parlar fins i tot de l’empremta que Sant Francesc Xavier ha deixat a Goa. Sugata es defineix a si mateix com un científic estretament compromès amb l’educació i amb l’ésser humà, i és probable que sigui això el que l’impulsa a creure que l’educació necessita un canvi profund, que ha de començar pel professorat, al qual Sugata li atorga una extraordinària responsabilitat i, per això mateix, afirma que si no podem oferir un bon professor a un alumne és millor que no tingui cap persona que dificulti la relació entre l’alumne i la seva curiositat per aprendre i créixer. Radical reflexió que ens situa al límit de l’abisme.

Josemi també entusiasma per la seva mirada profunda, als ulls, pel seu rostre humà, que no amaguen la seva barba i les seves ulleres. Josemi creu que la seva fe és la que l’impulsa a creure en l’ésser humà, en la comunitat i en que no podem defugir de la responsabilitat de cadascú de nosaltres, ni substituir-la per una altra autoritat. La força de Josemi està en la confiança en el proïsme, però no per aconseguir els seus béns ni el seu vot, sinó per conquerir el seu cor per conduir-lo a l’acció per als altres. Josemi ha arribat a Bellvitge, que és un territori de gran tradició, personalitat, de gent ferma, però també d’alguns contrastos entre els seus inicis més socials i la seva realitat actual més acomodada. Em resulta extraordinàriament simbòlic haver coincidit amb dues persones, tan convençudes dels beneficis de confiar en l’ésser humà, i tan decidides a canviar les coses. L’educació en el seu sentit més general necessita del lideratge de persones com el Sugata i el Josemi, basats en la confiança no indiscriminada en les persones, i en la convicció que aquells que tenen la responsabilitat d’ajudar als més joves a aprendre han de renovar el seu compromís amb la llibertat i la creativitat de manera més radical.

Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE Llegeix més

L’escola, en el debat de la seva adequació

Novembre 8, 2009 1 comentari

Entre la setmana final del mes d’octubre i ahir dissabte vaig tenir tres experiències que m’agradaria compartir. La primera va ser la compareixença a la comissió d’Educació del Senat a Madrid, i la segona va ser la celebració de l’It World Edu; i la tercera la celebració dels vint anys de l’associació Espiral. Les tres experiències reflecteixen el interès actual per adequar l’escola a les eines pròpies de la societat del coneixement, que caracteritza el segle XXI. També us vull informar d’una altra iniciativa per estimular el debat sobre els reptes de l’educació, com és la posta en marxa del blog d’un grup de reflexió on participo, Educació Segle XXI

Al Senat, el motiu de la creació de la comissió ha estat el interès dels senadors per aprofundir en els reptes de l’educació i per orientar una bona política educativa. En primer lloc, voldria agrair al Senat la seva invitació i, en especial, al senador de CiU Ramon Alturo la seva acollida. Si teniu interès, podeu accedir a la ponència completa a la pestanya d’articles de la pàgina. El nucli fonamental de la meva intervenció va ser advertir del perill de l’escletxa que suposa que els nostres infants i joves tinguin avui fora de l’escola més oportunitat d’aprendre les eines pròpies del segle XXI, que les que troben en el propi sistema educatiu. Ho vaig plantejar com la segona gran revolució de l’educació a Espanya, desprès de l’èxit aconseguit amb l’escolarització universal. Podríem dir que el camí vers la igualtat d’oportunitats que suposa aquesta escolarització universal, quedarà trencat si no som capaços de donar un tomb a la metodologia educativa, imperant a les nostres aules. Del conjunt de la meva intervenció,que va ser ben acollida, va quedar reflectida la seva profunda preocupació per aquesta advertència, en especial recollida en les paraules del senadors del PSOE Mario Bedera, del Grup de l’Entesa Catalana de Progrés l’Assumpta Baig, i el del Grup Mixte, Pere Torres.

Crec que l’anàlisi es ben conegut, el que no vol dir acceptat per la comunitat educativa. Si no som capaços de capgirar la metodologia educativa i impulsar la major implicació dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge, fent-los, entre altres mètodes, participar, cercar solucions i treballar de manera col•laborativa amb alumnes d’altres edats, d’altres cultures i d’altres indrets, no serem capaços de facilitar-les l’aprenentatge propi de la societat del segle XXI. Les eines TIC són les que, a més de afavorir aquest tipus d’aprenentatge, estan capgirant les metodologies educatives perquè estan capgirant la manera de veure’ns, d’ubicar-nos i de relacionar-nos. Si deixem l’escola fora d’aquesta revolució, els qui perdran seran els alumnes dels sectors socials més desafavorits. Us recomano un vídeo, que pot ser la majoria de vosaltres ja coneixeu, però que no ha perdut actualitat.

Aquesta línia de pensament i anàlisi va ser-hi molt present en el desenvolupament de l’It World Edu, i en les intervencions dels quatre ponents centrals, Francis Pisani, Javier Martínez Aldanondo, Alfons Cornella i Erik Kopfler. Cridaria l’atenció sobre l’esforç dels quatre en provocar la reflexió sobre el sentit profund de l’aprenentatge i en les maneres de dur-ho a terme. Tal és la intensitat que posaren en intentar transmetre aquesta consciència del canvi metodològic que tres d’ells van posar exemples dels seus propis fills, recurs que també va utilitzar el sempre fresc i suggerent Genís Roca en la seva intervenció a la celebració dels 20 anys d’Espiral. El recurs a l’experiència pròpia com a pares ho agafaria com a metàfora de la demanda social perquè l’escola adeqüi les seves eines a les que els infants i joves troben de manera natural fora de l’escola. Novament aquesta és la insistència que avui voldria portar a la meva reflexió: no podem permetre’ns que l’escola quedi al marge de la nova manera d’entendre’ns , treballar i relacionar-nos perquè el que es quedarà fora no és l’escola sinó els seus alumnes i, en especial, els qui tenen menys capacitat d’accedir-hi a les oportunitats. I quedant fora d’aquestes oportunitats, tindran mermades les seves capacitats d’accés a la seva condició plena de ciutadania.

L’actualitat del projecte 1×1 va estar present a l’It World Edu, en dues intervencions. La de Xavier Kirchner i David Medina per explicar la proposta del Departament d’Educació, i la del grup de professors del Centre d’Estudis Joan XXIII, plena de sentit comú, de les realitats més facilitadores i de les dificultats més presents. El projecte no serà probablement perfecte, però és, sense dubte, una bona oportunitat per escoles innovadores que ho vulguin aprofitar.

La necessitat del canvi

Octubre 12, 2009 6 comentaris

Començo per agrair-vos una vegada més la generosa acollida que m’heu donat. M’agradaria agafar la diversitat de les vostres respostes i intentar avançar en la idea de la connexió entre innovació, educació i ciutadania. Em permetreu no agafar totes les idees, i deixar-ne per futurs comentaris. S’ha formulat que la innovació educativa està íntimament lligada a l’èxit educatiu, al mateix temps que suposa anar trobant respostes al nous desafiaments que planteja l’educació a la societat dels nostres dies. I s’ha dit que l’entorn d’aquesta educació és la d’un sistema complex i dinàmic. Aquí és on voldria posar l’accent i reiterar la necessitat de modificar uns del prejudicis més instal•lats en la cultura educativa predominant, i afirmar amb rotunditat que l’educació necessita canvis constants. L’educació no pot donar les mateixes explicacions ni respostes ara que d’aquí vuit o deu anys, i molt menys continuar donant les respostes de fa cinquanta. Canvis constants en la resposta del sistema i dels mestres, i adopció, a través de l’aprenentatge, d’allò que pot ajudar més a l’èxit educatiu. I al contrari, l’educació no necessita pràcticament cap canvi en la seva legislació. Podríem fer-nos la següent pregunta: ¿Imagineu la Sanitat sense canvis constants en el desenvolupament de respostes, i en canvi amb un marc legislatiu modificant-se permanentment dins d’un debat ideològic enrocat?. L’educació necessita d’un sistema que reflecteixi actituds estables, coneixement de la diversitat d’estratègies per afrontar la diversitat d’alumnat, i d’espais permanents de cerca de solucions concretes i professionals als reptes quotidians. I això només es pot donar en un sistema disposat a l’adopció de canvis constants en la metodologia i en les estratègies. Només amb uns professionals permanentment disposats a aprendre, a descobrir el desllorigador del repte que tenim a l’aula. Si ens preguntem quin és el sector més immobilista del nostre funcionament social, de segur que convindreu amb mi que és el de la política penitenciària. Aquesta cerca l’objectiu de la rehabilitació, i els seus èxits més reconeguts estan lligats al temps que els presoners són enreixats. Doncs, tot i així, una de les innovacions més actives a l’àmbit educatiu és el del treball amb competència social de Manuel Segura, l’origen del qual està al seu treball amb delinqüents juvenils. També s’ha dit que el sistema educatiu necessita un canvi de mentalitat dels agents educatius primordials, que són la família, l’alumnat i el professorat. I ara em ve a la memòria la frase d’un bon col•lega meu quan deia “Com ha de desitjar el canvi aquell que no sent la seva necessitat?”. Tot i que la Naturalesa ens empènyer al canvi per sobreviure, sembla que al món educatiu vivim de vegades com les formigues, pensant en el proper hivern i sense adonar-nos de la presència propera de l’os formiguer. No voldria que s’entengués que només el canvi pel canvi pot portar l’èxit educatiu perquè, com també ha quedat escrit en alguns comentaris, la clau és enfocar bé l’objectiu final i aquí hi ha molt matèria per escriure sobre el concepte d’èxit educatiu. I només per obrir boca i debat us transcric una afirmació que remou el interior del nostre sistema educatiu i del repte de ciutadania: “The goal today is to talk about exclusive education, most of us know that inclusion is quite controversial, the vast majority of educators are nervous about how to work with inclusion” (Norma Kunc i Emma Van der Klift)