Arxius

Archive for the ‘Ensenyament’ Category

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)