Arxius

Archive for the ‘Educació’ Category

El rol superior de les dones

Juny 1, 2014 1 comentari

Les dones són l’esperança de la supervivència i de la millora de les persones de molts territoris desvalguts i amb escassedat de recursos, per exemple des del seu rol al món de l’educació. No és una frase per quedar bé ni tampoc és una sentència de cara a la galeria per regalar les orelles de cap dona. Tampoc significa que les dones del països més desenvolupats se situïn en un estat extraordinàriament equilibrat, tot i els avenços indiscutibles que coneixem.

Al llarg de la meva experiència educativa i de coneixement d’entorns socio-econòmics febles, he pogut constatar l’evidència de la força de moltes dones, que s’han convertit en el factor fonamental de progrés del seu entorn més immediat. Dones que han hagut de lluitar per tirar endavant els seus fills, i dones que s’han posat a crear i impulsar projectes educatius per donar sortida a altres dones joves, confinades a zones d’abandonament, desídia o simplement considerades “no res”, com hem confessava fa poques setmanes una professora d’Egipte.

En totes elles, n’hi ha una càrrega històrica, derivada del sentiment de menyspreu per la seva condició de dona, i del sentiment d’ésser inferior sistemàticament devaluat pel seu entorn cultural, al llarg dels segles.

L’educació és una de les eines estratègiques en la millora de les persones i, en conseqüència en la millora dels territoris. Per això resulta estratègic impulsar aprenentatges que facin confluir el coneixement pur amb el coneixement pràctic i aplicable a curt termini. I en aquest pragmatisme és on he pogut constatar l’atreviment, convicció i saviesa de moltes dones professores.

En un recent esdeveniment internacional sobre tecnologia educativa vaig conèixer projectes impulsats per dones que cercaven treure els joves, especialment les joves, de la conformitat en la desídia de la seva situació de pobresa. Eren projectes desenvolupats a àrees de països que presenten greus dificultats pel desenvolupament, com era el cas de Nigèria, Egipte, Vietnam, Bolívia o El Salvador.

Un tret comú a tots aquestes projectes era que estaven creats, dissenyats i impulsats per professores. Amb passió, il·lusió, professionalitat, agosarament i sentit pràctic. Pensats per ajudar el jovent a sortir-se’n. Utilitzant la tecnologia per connectar els joves dels seus entorns amb els joves de països més desenvolupats. Sense prejudicis, i nedant contra corrent dels molts condicionats socials, arrelats en el tòpic de la desconsideració del valor de la dona.

Resulta extremadament greu i una autèntica tragèdia la situació al món de moltes dones, inhabilitades per desenvolupar els seus projectes vitals, i tancades a la foscor de l’arbitrarietat i de la ignorància de la cultura d’uns homes, incapaços al mateix temps de desenvolupar els seus propis projectes vitals i els mateixos territoris on viuen. Molts exemples de lluita per la vida i d’ajuda incondicional als seus són avui una evidència empírica que situa la dona com l’ésser humà més compromès en la supervivència i el desenvolupament.

He pogut conèixer de prop l’interès de moltes joves, abillades amb el xador o la hijab per avançar en els seus aprenentatges o per aprofitar beques d’estudi o per a projectes, mentre els seus companys masculins deambulen entre el desconcert i l’apatia, quan no en la demostració d’un fals sentit de la condició viril.

He d’expressar la meva admiració per la tasca de moltes dones, que són mestres i professores en entorns molt vulnerables del món, i per la seva capacitat professional i humana de somiar un futur, que aconsegueixi la dignitat i el benestar, que d’una manera sistemàtica els hi queda negat pels seus companys de viatge, homes, en la lluita per l’existència de l’ésser humà.

(Publicat a la revista Foc Nou nº 463. Abril-maig 2014)

L’evangelització a l’escola

Juliol 14, 2013 2 comentaris

L’impacte que estan produint els gestos del nou Papa Francesc estan influint en l’estat d’ànim de l’església i en la mateixa manera de fer d’alguns sacerdots, com podem veure en algunes parròquies. El Papa està insuflant nous aires, que esperem que tinguin la profunditat que la renovació de l’església necessita.

Però no es pot comprendre al nou Papa sense entendre el gest de renúncia de Benet XVI. La seva actitud ha estat valorat des de diversitat d’angles, però ara només voldria parar atenció en la crida de Benet XVI, al moment de la seva renúncia, a centrar el nostre sentit de la fe cristiana en allò que és essencial: l’espiritualitat.

L’educació dels nostres dies està posant de relleu la importància de l’espiritualitat en la formació dels nostres joves i adolescents. És cert que es pot parlar d’espiritualitat en un sentit més ample, més enllà de les creences religioses, però ara vull referir-me al significat d’espiritualitat religiosa, al qual en va convidar Benet XVI. El seu missatge interpel·la uns dels reptes fonamentals de l’ensenyament dels centres educatius amb identitat catòlica.

Si atenem la història de l’educació a Espanya de les últimes dècades, hem de convenir que venim d’un temps on la societat espanyola ha estat identificant el concepte d’església amb les polítiques més conservadores. Vinculades també a l’època de la dictadura de Franco, i al paper protagonista que l’educació religiosa va tenir en les seves polítiques educatives.

Han estat dècades en que la imatge de Déu que s’ensenyava en les escoles era la imatge d’un Déu vigilant, que castiga i perdona, però que es viscut bàsicament com un Déu implacable, pot ser com reflex de la sensibilitat religiosa de l’Antic Testament. No era exclusiu de l’escola, però era una imatge absolutament majoritària en l’ensenyament religiós. Cal recordar que eren temps en que el pensament oficial eclesiàstic no veia amb bons ulls la lectura de la Bíblia, especialment del Nou Testament.

Després va venir la dècada dels anys 60 i 70, on els aires de llibertat al nostre estat i els que van portar les idees del Concili Vaticà II van trencar aquella identificació tan estreta entre església i polítiques conservadores, i van promoure la lectura de la Bíblia en les llengües maternes. Els corrents majoritaris de l’església anomenada “progressista” van posar l’accent en l’acció social. Calia accentuar la importància de viure en la pràctica els valors cristians. Calia superar la religiositat exclusivament centrada en l’assistència als oficis religiosos.

Però poc a poc es va accentuar tant l’acció que es va afeblint la reflexió que ens alimenta les raons de la nostra acció, i es va anar diluint la importància de les fonts bíbliques, és a dir l’origen on s’havia d’alimentar l’esperit que ens porta a l’acció social. Aquesta havia esdevingut la finalitat absoluta. La paraula Déu va anar desapareixent del relat del “progressisme cristià” perquè s’identificava amb els privilegis dels poderosos d’un temps encara recent.

La dècada dels 80 i 90 van ser temps de retorn de la identificació de l’església amb les ideologies conservadores i l’escola ha patit aquesta vinculació, així que va tornar amb força el predomini de l’acció social, difuminant alhora les fonts espirituals que l’animaven.

El repte del nostre temps és portar a l’escola una evangelització que sigui resultat del procés d’enfortir la doble vessant del concepte cristià de l’espiritualitat com aquell que vincula inseparablement allò que és terrenal amb allò que és diví. És a dir, la fe com a font de la força que ens porta al compromís amb el proïsme. És la diferència que separa l’activisme que prové del voluntarisme, a l’acció que prové del discerniment cristià. És a dir, el repte de vincular fe i justícia des de l’aprofundiment en el Crist, més enllà de les vicissituds de la jerarquia eclesiàstica.

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Una altre llei d’educació per a no millorar

Novembre 18, 2012 Deixa un comentari

El govern espanyol ha encetat l’enèsima reforma educativa. De res ha valgut l’opinió unànime de gran part de la comunitat educativa, expressada als últims deu anys, en el sentit de no intentar millorar l’eficàcia de l’aprenentatge dels alumnes a través de noves lleis.

També havien estat representants del Partit Popular els qui s’havien mostrat contraris a nous canvis. Però ha prevalgut un cert desig de revenja per l’aturada de la Llei Orgànica de Qualitat a l’Educació (LOCE, en castellà), que havia promulgat el segon govern d’Aznar i que el primer govern de Zapatero (2004) va derogar abans de la seva entrada en vigor.

Que el sistema educatiu necessita canvis de naturalesa transformadora és un clam. Que el sistema educatiu no respon al repte d’excel·lència i d’inclusió ho demostren les dades, tant de les proves que la mateixa administració organitza, com els resultats de les proves internacionals. Que el sistema educatiu necessita canvis importants en la formació inicial, en la selecció i en la política de provisió dels llocs de treball són evidències que ja fa molt de temps han estat suggerides per moltes persones de dins i fora amb autoritat i experiència.

El que també posen de manifest la recerca interna i internacional és que els canvis no arriben per modificacions legislatives ni per la retòrica dels preàmbuls de les lleis. Una nova legislació només està justificada en moments de canvis de rumb radicals, com per exemple suposà l’escolarització universal o una organització completament diferent del currículum. No és casual que encara hi hagi experts en educació, sense sospita ideològica, que consideren que la llei més fonamental dels últims 40 anys va ser la “Ley General de Educación” de 1970, encara en l’època de la dictadura.

La gran reforma educativa de 1985, la LOGSE, impulsada pel primer govern socialista, significà el gran canvi de l’escolarització universal, al temps que canvis profunds al currículum i la posta en marxa dels concerts educatius, que donaren estabilitat econòmica a l’escola privada acollida al sistema de finançament públic.

Després de tots aquests canvis, res impedia modificar de manera clara i profunda els referents del procés d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu no universitari, sense necessitat de promulgar noves lleis d’educació.

Els successius canvis legislatius han semblat una actitud més propera a l’excés de protagonisme dels polítics de torn, que no pas una acció estratègica, amb el conjunt de la comunitat educativa i de la societat, per millorar l’eficàcia del sistema.

L’avant-projecte de llei que ara presenta el ministeri dirigit pel peculiar José Ignacio Wert, està prologat per una retòrica que no supera tertúlies de paraules amb abundància de “llocs comuns” i d’intencions aparentment bones, però que queden qüestionades per el desenvolupament de l’articulat que la desenvolupa.
Sorprèn, per exemple, la superficialitat amb la que intenta resoldre l’atenció a la diversitat dels alumnes a 3r i 4t d’ESO. Sense dubte un dels temes mal resolts fins ara, donada la impossibilitat de bona part dels centres educatius per aconseguir que els alumnes amb millors resultats arribin a major cotes, i els que mostren dificultats o altres habilitats tinguin un itinerari, que no els aboqui a nivells mediocres o, fins i tot, a l’abandonament. La simple segregació d’alumnes no significarà una millor manera d’abordar la pràctica professional dels professors.

Altres desigs de l’autor de la llei, com són la incorporació de la tecnologia, de l’esperit emprenedor o de l’esforç són com brindis al sol, donada la manca de referència o de més profund desenvolupament, que trobem en l’avant-projecte.

Proposo abordar canvis profunds en aliança amb la societat, i enterrar la hiperactivitat legisladora.
(Article aparegut al FOC NOU novembre 2012)

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)

El valor predominant de l’escola

Octubre 4, 2011 2 comentaris

El mes de setembre és sinònim de tornar a mirar l’escola. La paraula escola ens suggereix una pluralitat de funcions, que no són necessàriament sinònimes entre elles.

L’escola serveix per tenir milers d’infants i adolescents dins d’un ordre social, mentre els seus pares es dediquen a altres activitats ja siguin laborals o no. L’escola és, des d’aquest punt de vista, “un ordenador social”. Minimitza els risc que suposaria tenir pels carrers i per les cases a milers de petits ciutadans, dedicats a activitats de difícil control. No és una imatge estranya perquè sovint és la impressió que tenim a l’estiu. O sigui, una certa anarquia d’horaris, dificultat per imposar rutines diàries en les activitats o en les mateixes quotidianitat dels dinars i sopars. Pot ser ja està bé aquest espai de comportament de major llibertat durant un temps acotat.

Quan comença el curs escolar, sentim sovint veus d’alleujament en els pares, i especialment en les mares, perquè s’ha estès la convicció que on estan més “ordenats” els infants i adolescents és dins de l’estructura educativa dels nostres edificis escolars. També és una mostra de la concepció social que tenim respecte a la relació entre l’organització familiar, laboral i la del temps personal. Des d’aquesta perspectiva, les escoles compleixen un indubtable paper de vigilància per mantenir l’ordre social.

Però, és clar, l’escola és quelcom més. L’evolució dels sistemes educatius l’han convertit en un instrument essencial en la formació acadèmica i personal, que ha de permetre als nostres infants i joves disposar de possibilitats reals en la construcció del seu futur i, al mateix temps, de sentir-se compromesos en la construcció de la nostra societat futura.

Aquesta formulació, però, requereix d’un esforç col•lectiu perquè sigui una realitat objectiva. Crec que hem de demanar un major esforç de vocació, de convicció i de professionalitat dels nostres mestres i professors, d’una banda; i un major esforç de compromís dels poders públics, econòmics, culturals i de cadascú dels membres de la nostra societat, perquè sigui possible desenvolupar aquesta vocació il•lusionada i professional de la que escric.

La mateixa societat que agafa complicitats tan fondes, com per exemple la que envolta de màgia la festa de reis al gener, que impulsa sentiments que surten del cor, i que guarda unes normes de silenci amb els més petits fins que la innocència es trencada per deixar pas a la maduresa, aquesta mateixa societat ha de ser capaç d’acaronar una complicitat d’abast i de sentit molt més profund, per donar-se unes poques normes que ajudin a l’educació i a la formació dels nostres futurs ciutadans.

Hem de apujar notablement el nivell de coherència en l’educació dels criteris i dels valors que efectivament transmetem a l’escola, i que traspuen des del nostre món. És una tasca compartida entre el professorat i la societat.

Vivim temps de duresa econòmica, de retallada de recursos econòmics i de desconcert en els valors imperants. En moments com aquests encara és més indispensable enfortir els criteris que ens mouen per dins, aquells que arrelen als nostres cors. Aquells que poden servir de brúixola per saber què hem de fer en una època on els joves semblen més preparats que mai professionalment, però afeblits en els perquès que nien al seu interior. Sovint són com potents vaixells a la deriva.

No dubto de la dificultat d’enfortir uns missatges que semblen anar en el sentit exactament contrari dels valors que estem vivint, però també cal dir que la responsabilitat del que som és de tots, i que tots hem estat còmplices d’educar més en posseir, que en orientar el que faig amb el que sóc i tinc.
(publicat a la revista Foc Nou nº444)

El dret de pertinença

D’acord amb la revista Foc Nou, publico al meu blog articles que també he escrit per a la revista. Aprofito l’ocasió per agrair tan al Joaquim Gomis com a la redacció de la revista la seva confiança per donar-me l’oportunitat de col·laborar amb ells, com la seva generositat per permetre’m publicar-los en aquest espai.

L’ambició de l’escola inclusiva, que contempla la nova Llei d’Educació catalana, resulta un dels reptes més profunds del nostre sistema educatiu. Als darrers anys, l’administració educativa ha promogut la progressiva incorporació d’alumnes, diagnosticats com d’educació especial, a les aules ordinàries; però el repte és molt més complex i de gran calat de filosofia educativa, perquè els indicadors de les nostres aules ens indiquen que hi ha molts nivells de la diversitat, que encara no estat assumits com una part fonamental de l’educació dels nostres infants i joves.
La primera condició per al desenvolupament de l’ésser humà és el reconeixement de la pertinença. Es tracta d’una condició que arrela en el fons de l’ànima humana de manera més profunda que altres desigs o necessitats com el de la llibertat, per exemple.
Si s’accepta la validesa d’aquest principi al cor d’una societat, traslladin aquesta condició a l’interior d’una escola i, en especial, en relació amb la diversitat d’alumnes que l’habiten, i de tota la gama de condicions, característiques i situacions de desenvolupament que presenten. El sentiment de pertinença d’un infant o d’un jove en una escola és molt més que la inclusió dins d’un aula ordinària. Va molt més enllà del dret d’assistència a un grup de classe.
El repte està en la capacitat d’una societat, en general, i d’una escola, en particular, per crear el clima i les conviccions necessàries per fer-ho possible. Per això, per exemple, resulta estratègic i fonamental que el conjunt dels educadors d’un centre cregui en la precondició de la pertinença, educant en l’autoestima i ajudant al creixement del nivell d’èxit de l’alumnat.
Es tracta d’entendre la diversitat com la condició d’un bon aprenentatge. L’eix estratègic és el rol de la pertinença, o sigui el sentit de pertinença a la meva escola. Aquest dret de pertinença no vol dir ser a una escola on jo sóc el diferent, percepció que es capta immediatament en el clima d’un centre, només passejant-se pel seu interior i parlant amb les persones que l’habiten, de la mateixa manera que podem prendre el pols de la diversitat d’una societat.
Dins d’aquesta diversitat de reptes, ja fa molts anys que a l’interior de l’escola ha crescut la consciència i la voluntat d’entendre la complexitat de l’alumnat, i això és bo, però d’altra banda assistim a un preocupant augment del fenomen de la “medicalització”. Es tracta d’una tendència que creix darrera d’una voluntat d’encaixar tots els comportaments en una racionalitat científica. I, com a conseqüència, recorrem al diagnosi tan especialitzat, que tendeix a una excessiva simbiosi entre el llenguatge propi de l’àmbit clínic i el llenguatge propi del món educatiu.
Hem de ser cautelosos amb la manera d’abordar-ho i, fins i tot, amb el mateix vocabulari, per què tenim el perill de creure que l’alteració no forma part de la vida ordinària de l’ésser humà. Algunes diagnosi que es presenten a les famílies diuen poc des de la perspectiva educativa, encara que descriguin processos i comportaments, precisos des de la perspectiva clínica.
Educar és integrar dos processos inseparables, com són el d’aprenentatge i el de maduresa, afectats de manera diversa segons el context i característiques de l’alumne. D’una banda, cal tenir present que no són dos processos lineals ni homogenis a qualsevol infant o jove. I d’altra banda, cal apostar per la personalització davant de les seves necessitats. L’esperit educatiu arrela en la pròpia convicció de donar oportunitats a tothom. I una extraordinària oportunitat és la d’educar-se en la diversitat, perquè és la que garanteix ciutadans que lluitaran pels drets dels altres tant com per als seus propis.