Arxius

Archive for the ‘Crisi’ Category

El suport als més desvalguts

La Fundació Catalunya-La Pedrera lliura des de l’any 2002 unes beques escolars destinades a infants i joves en situació de risc social. La beca consisteix en el suport d’un educador/a i en la disposició d’un ajut econòmic perquè aquests infants i joves puguin estudiar en les millors condicions.

El passat dia 26 de juny es va fer l’acte de lliurament d’aquest curs i la directora general de la Fundació Marta Lacambra i el director de Coneixement Salvador Garcia van convidar-me a presidir i dirigir unes paraules als infants i joves, que estaven acompanyants dels seus educadors i d’algunes de els seves famílies.

Sense dubte és un acte d’una especial emotivitat pel valor social que té. Per això, reprodueixo les paraules que vaig adreçar. Per això, i estimulat pels infants i joves que se’m van adreçar per agrair-me les paraules que els havia dirigit.

“Em sento especialment emocionat per la meva vinculació a diverses entitats que sou aquí presents, i de les quals conec en detall l’extraordinària tasca que esteu fent per ajudar a molts i moltes joves a trobar el seu propi camí i a disposar de noves oportunitats.

Les entitats que sou aquí formeu part importantíssima d’allò que s’anomena el capital social d’un país. Aquesta xarxa social és un dels signes més evidents de la maduresa democràtica d’una societat. I encara més als moments de crisi i de convulsions, quan es demostra la capacitat de les persones per donar-se al proïsme i teixir aliances.

L’encert d’aquesta iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la d’apostar per les persones com l’element clau de qualsevol procés de millora i de creixement.

En primer lloc, és una aposta per les persones perquè confia que totes i tots els joves sou capaços de construir una vida pròpia. Confia que us esforçareu en estudiar, en organitzar-vos el temps i en complir amb els vostres deures, tant a l’escola com a casa i al carrer, també.

I també confia en les famílies. De vegades les famílies tenen la impressió que no fan suficient, que no tenen la cura que els seus fills demanen. El més important d’una família es crear l’atmosfera d’estimació suficient per créixer junts i afrontar les dificultats que la vida ens posa. A les famílies us dic que no penseu tant en donar coses als vostre fills sinó en mostrar-lis un camí d’honradesa i d’estimació.

Us demano a vosaltres, infants i joves, que gaudiu de l’oportunitat d’aquestes beques, que poseu en valor l’acompanyament que rebeu, com una mostra de la bondat humana, de la generositat dels altres, de la mateixa societat.

Dic això perquè els mitjans de comunicació i el carrer estan plens de converses sobre corrupció i persones que se n’aprofiten dels béns aliens. Això fa que sovint, només ens fixem en l’egoisme, o acabem creient que qui no s’ha n’aprofita dels demés i no roba quan pot és idiota.

El més important en aquesta vida és anar a dormir amb la consciència tranquil·la, en pau amb hom mateix i en pau amb la societat. Si els nostres actes no ens produeixen aquesta pau és que anem per un camí equivocat, encara que sigui ple de riqueses materials.

En segon lloc, l’aposta d’aquesta iniciativa també destaca perquè confia en les persones, perquè creu en la tasca dels educadors que us acompanyen en aquest període de la vostra vida. L’educació sempre ha estat una qüestió de persones que acompanyen a altres persones, i que esdevenen referents. Quasi sempre és un procés d’aprenentatge mutu. Els educadors i els educands creixen i aprenen mútuament els uns dels altres.

Moltes vegades, els educadors i educadores que us acompanyen tenen dubtes i mostren signes de cansament. Segur que ho heu notat. La vostra disposició per l’esforç, la vostra expressió de desigs per anar endavant, molt més que els vostres encerts, siguin més o menys notables, són el que els hi donen forces per seguir. No ho oblideu mai.

Esteu en un moment de la vostra vida que resulta clau per al vostre futur. Heu d’estar segurs que si aposteu per formar-vos i deixar-vos acompanyar en aquests anys, estareu en millor disposició d’afrontar les dificultats de la vida.

Richard Sennet, en el seu llibre “La corrosión del carácter” fa una anàlisi sobre el fracàs laboral, i assenyala que uns dels fracassos que més pot llastrar la nostra vida és, escriu textualment, “no poder estructurar una vida personal coherente; no realizar algo precioso que llevamos dentro; no saber vivir, sino meramente existir”.

El que està en joc és la nostra vida, el tresor que portem dins nostre. De vegades pensem que la nostra vida és molt petita respecte a la de persones conegudes o famoses que veiem en la televisió, el cinema, als camps de futbol o a internet. De vegades, fins i tot, creiem que ningú ens estima pel que som, sinó pel que tenim, pel que diem o per la força física que demostrem. Fins i tot, és possible que tinguem exemples de persones que ens menyspreen o que ens humilien.

La nostra força està en el nostre interior, en les nostres conviccions més íntimes, allà on diem que sí, que som capaços de fer-ho i d’arribar a les fites que ens proposem, passet a passet, i disposats a aixecar-nos cada vegada que caiguem. La nostra força no és mostrar-nos durs o impenetrables. La nostra força és una aparent feblesa. La de ser persones que estem construint el nostre projecte vital amb esforç i amb conviccions nobles.

La reflexió de Sennet vincula la vida laboral a la vida personal. Totes dues, vida professional i vida personal estan estretament lligades, fins al punt d’estar en condicions d’afirmar que no hi ha possibilitats de desenvolupar un projecte vital en plenitud, al marge d’una vida professional viscuda des de la vocació.

La vocació és aquella força que ens estimula a l’esforç, a lluitar cada dia, encara que les condicions ens assemblin dures, quasi impossibles. És una vocació que vinculem als nostres valors més nobles, a aquella crida interior que ens diu què hem de fer i com hem d’actuar.

Sennet també parla del valor ètic del caràcter, i ho relaciona amb els valors del compromís, de la lleialtat, la capacitat de sacrificar l’immediat en atenció a un desig més ple i ample.

Aquest és el nostre repte i el vostre repte. Lluitar per les coses petites pensant que faran gran la vostra vida; esforçar-vos per guanyar cada dia més confiança en vosaltres mateixos, pensant que sou vosaltres els que fareu que la vostra vida sigui millor o pitjor.

Els educadors i educadores que us acompanyen en aquest període creuen en vosaltres i per això s’esforcen en ser-hi al vostre costat, orientant-vos i ajudant-vos a que us conegueu més a fons.

Però el futur depèn de vosaltres, de la capacitat que tingueu de compromís amb vosaltres mateixos i amb el món que us rodeja. I de la capacitat que tingueu de vèncer la tendència a caure en els camins més fàcils.

I d’aquí uns anys, quan trobeu aquest equilibri entre una bona vida personal i laboral, recordeu que algú us va ajudar a arribar-hi, que teniu un deute amb la societat, i que vosaltres també podeu ajudar a altres a trobar el seu propi camí i a conduir la seva vida.

Ànims, felicitats i a treballar!”

Anuncis

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

El valor predominant de l’escola

Octubre 4, 2011 2 comentaris

El mes de setembre és sinònim de tornar a mirar l’escola. La paraula escola ens suggereix una pluralitat de funcions, que no són necessàriament sinònimes entre elles.

L’escola serveix per tenir milers d’infants i adolescents dins d’un ordre social, mentre els seus pares es dediquen a altres activitats ja siguin laborals o no. L’escola és, des d’aquest punt de vista, “un ordenador social”. Minimitza els risc que suposaria tenir pels carrers i per les cases a milers de petits ciutadans, dedicats a activitats de difícil control. No és una imatge estranya perquè sovint és la impressió que tenim a l’estiu. O sigui, una certa anarquia d’horaris, dificultat per imposar rutines diàries en les activitats o en les mateixes quotidianitat dels dinars i sopars. Pot ser ja està bé aquest espai de comportament de major llibertat durant un temps acotat.

Quan comença el curs escolar, sentim sovint veus d’alleujament en els pares, i especialment en les mares, perquè s’ha estès la convicció que on estan més “ordenats” els infants i adolescents és dins de l’estructura educativa dels nostres edificis escolars. També és una mostra de la concepció social que tenim respecte a la relació entre l’organització familiar, laboral i la del temps personal. Des d’aquesta perspectiva, les escoles compleixen un indubtable paper de vigilància per mantenir l’ordre social.

Però, és clar, l’escola és quelcom més. L’evolució dels sistemes educatius l’han convertit en un instrument essencial en la formació acadèmica i personal, que ha de permetre als nostres infants i joves disposar de possibilitats reals en la construcció del seu futur i, al mateix temps, de sentir-se compromesos en la construcció de la nostra societat futura.

Aquesta formulació, però, requereix d’un esforç col•lectiu perquè sigui una realitat objectiva. Crec que hem de demanar un major esforç de vocació, de convicció i de professionalitat dels nostres mestres i professors, d’una banda; i un major esforç de compromís dels poders públics, econòmics, culturals i de cadascú dels membres de la nostra societat, perquè sigui possible desenvolupar aquesta vocació il•lusionada i professional de la que escric.

La mateixa societat que agafa complicitats tan fondes, com per exemple la que envolta de màgia la festa de reis al gener, que impulsa sentiments que surten del cor, i que guarda unes normes de silenci amb els més petits fins que la innocència es trencada per deixar pas a la maduresa, aquesta mateixa societat ha de ser capaç d’acaronar una complicitat d’abast i de sentit molt més profund, per donar-se unes poques normes que ajudin a l’educació i a la formació dels nostres futurs ciutadans.

Hem de apujar notablement el nivell de coherència en l’educació dels criteris i dels valors que efectivament transmetem a l’escola, i que traspuen des del nostre món. És una tasca compartida entre el professorat i la societat.

Vivim temps de duresa econòmica, de retallada de recursos econòmics i de desconcert en els valors imperants. En moments com aquests encara és més indispensable enfortir els criteris que ens mouen per dins, aquells que arrelen als nostres cors. Aquells que poden servir de brúixola per saber què hem de fer en una època on els joves semblen més preparats que mai professionalment, però afeblits en els perquès que nien al seu interior. Sovint són com potents vaixells a la deriva.

No dubto de la dificultat d’enfortir uns missatges que semblen anar en el sentit exactament contrari dels valors que estem vivint, però també cal dir que la responsabilitat del que som és de tots, i que tots hem estat còmplices d’educar més en posseir, que en orientar el que faig amb el que sóc i tinc.
(publicat a la revista Foc Nou nº444)