Archive

Archive for the ‘Competències bàsiques’ Category

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

La competència de ciutadania

Desembre 27, 2009 3 comentaris

Quan vaig titular el blog “Innovació, educació i ciutadania” és perquè estic convençut que són termes que necessitem vincular i avançar de manera simultània, si volem donar el canvi que necessita el nostre sistema educatiu.
Ara torno a la idea perquè vaig assistir-hi a una conferència molt interessant, a començaments de desembre, de Mats Ekholm, que és professor i director del grup de recerca sobre desenvolupament i socialització a les escoles a la Universitat de Karlstad (Suècia) i que ha exercit diferents càrrecs al Ministeri d’Educació suec entre el 1999 i el 2005.
Trobareu un resum i la conferència sencera a la web de “Debats d’Educació
Ekholm va descriure l’evolució del pensament i de l’acció educativa que havia mogut als diferents governs suecs als últims 100 anys!!. I explicà com s’havien plantejat ja fa un centena d’anys “la necessitat de canviar el concepte clàssic d’educació basat en un professor que ensenya i uns alumnes que aprenen” amb el nou paradigma, consistent en transformar el mateix concepte d’escola afirmant que “l’escola no és el lloc on s’ensenya sinó el lloc on s’aprèn”.
La formulació d’aquest paradigma és nova a casa nostra. En canvi la consciència que l’escola és el lloc on els alumnes aprenen va sorgir de manera forta en els corrents educatius dels anys trenta del segle passat, especialment a Catalunya. Desprès va venir el període de la Dictadura, i tot se’n va anar a orris. Malauradament, la diversitat de moviments de renovació pedagògica que van tenir lloc, especialment des dels anys setanta, no van aconseguir consolidar de manera clara, contundent i irreversible aquesta centralitat de l’aprenentatge en l’alumne. No des de la perspectiva del plantejament de l’objectiu, sinó de la garantia de resultats.
Deia Ekholm que “el centre d’aquesta nova escola no és el professor sinó l’alumne. L’alumne passa de ser un element passiu que escolta, aprèn i repeteix a ser un individu que pensa, opina, pregunta”. Fins i tot, va formular que l’objectiu del sistema educatiu suec és afavorir el creixement de l’alumne com a ciutadà, i va descriure que entén per ciutadà aquella persona competent en les àrees bàsiques de llenguatge, ciència i comunicació, que li permeten esdevenir autèntic ciutadà. O sigui (afegeixo jo) complir amb els seus deures i exercir els seus drets.
És aquí on volia posar l’accent del meu comentari. I vincular les competències bàsiques que l’alumne aprèn a l’escola, perquè l’escola li ensenya, amb el concepte de ciutadà des de la vessant educativa, que significa possibilitat d’adquirir les competències bàsiques. El dret a l’educació, des de la perspectiva de l’alumne, esdevé el repte de l’assoliment de les competències bàsiques, enteses com l’eina fonamental que pot garantir el full de ruta del projecte vital de cadascú dels nostres infants i adolescents. No ens entretinguem en debats superflus i fortament ideologitzats! Si no som capaços de garantir l’assoliment d’aquestes competències, no estem complint amb la funció fonamental de l’escola. I en aquests moments hi ha almenys un trenta per cent de ciutadans que no poden exercir els seus drets i deures com a tals.
Afegia Ekholm que “la funció del docent és dirigir aquest aprenentatge” i que “aquest nou concepte d’escola es materialitza en un nou sistema escolar que s’estableix als anys cinquanta i seixanta. Es tracta d’un sistema inclusiu, d’escola per a tothom”. Tanta senzillesa ruboritza davant de la cridòria de la gran majoria dels debats educatius que ens assolen. Afegeix Ekholm que “el professorat ha d’orientar els alumnes perquè aprenguin a pensar, a sentir, a expressar, a crear, a produir i a decidir”, i que “tan important és l’aprenentatge de matèries escolars com l’educació emocional”.
I per assolir aquests objectius, assenyala Ekholm, “la gent que treballa a les escoles ha de produir coneixement, ha de fer recerca, que és l’única forma de poder millorar quan es coneixen els resultats de les avaluacions”, i els professors i líders escolars han de pensar i inventar constantment noves eines per a l’aprenentatge.
Com he dit abans, tanta senzillesa ruboritza. Si tan clar és el camí, per què ens costa tan posar-nos en marxa?