Arxius

Archive for the ‘Competència social’ Category

El suport als més desvalguts

La Fundació Catalunya-La Pedrera lliura des de l’any 2002 unes beques escolars destinades a infants i joves en situació de risc social. La beca consisteix en el suport d’un educador/a i en la disposició d’un ajut econòmic perquè aquests infants i joves puguin estudiar en les millors condicions.

El passat dia 26 de juny es va fer l’acte de lliurament d’aquest curs i la directora general de la Fundació Marta Lacambra i el director de Coneixement Salvador Garcia van convidar-me a presidir i dirigir unes paraules als infants i joves, que estaven acompanyants dels seus educadors i d’algunes de els seves famílies.

Sense dubte és un acte d’una especial emotivitat pel valor social que té. Per això, reprodueixo les paraules que vaig adreçar. Per això, i estimulat pels infants i joves que se’m van adreçar per agrair-me les paraules que els havia dirigit.

“Em sento especialment emocionat per la meva vinculació a diverses entitats que sou aquí presents, i de les quals conec en detall l’extraordinària tasca que esteu fent per ajudar a molts i moltes joves a trobar el seu propi camí i a disposar de noves oportunitats.

Les entitats que sou aquí formeu part importantíssima d’allò que s’anomena el capital social d’un país. Aquesta xarxa social és un dels signes més evidents de la maduresa democràtica d’una societat. I encara més als moments de crisi i de convulsions, quan es demostra la capacitat de les persones per donar-se al proïsme i teixir aliances.

L’encert d’aquesta iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la d’apostar per les persones com l’element clau de qualsevol procés de millora i de creixement.

En primer lloc, és una aposta per les persones perquè confia que totes i tots els joves sou capaços de construir una vida pròpia. Confia que us esforçareu en estudiar, en organitzar-vos el temps i en complir amb els vostres deures, tant a l’escola com a casa i al carrer, també.

I també confia en les famílies. De vegades les famílies tenen la impressió que no fan suficient, que no tenen la cura que els seus fills demanen. El més important d’una família es crear l’atmosfera d’estimació suficient per créixer junts i afrontar les dificultats que la vida ens posa. A les famílies us dic que no penseu tant en donar coses als vostre fills sinó en mostrar-lis un camí d’honradesa i d’estimació.

Us demano a vosaltres, infants i joves, que gaudiu de l’oportunitat d’aquestes beques, que poseu en valor l’acompanyament que rebeu, com una mostra de la bondat humana, de la generositat dels altres, de la mateixa societat.

Dic això perquè els mitjans de comunicació i el carrer estan plens de converses sobre corrupció i persones que se n’aprofiten dels béns aliens. Això fa que sovint, només ens fixem en l’egoisme, o acabem creient que qui no s’ha n’aprofita dels demés i no roba quan pot és idiota.

El més important en aquesta vida és anar a dormir amb la consciència tranquil·la, en pau amb hom mateix i en pau amb la societat. Si els nostres actes no ens produeixen aquesta pau és que anem per un camí equivocat, encara que sigui ple de riqueses materials.

En segon lloc, l’aposta d’aquesta iniciativa també destaca perquè confia en les persones, perquè creu en la tasca dels educadors que us acompanyen en aquest període de la vostra vida. L’educació sempre ha estat una qüestió de persones que acompanyen a altres persones, i que esdevenen referents. Quasi sempre és un procés d’aprenentatge mutu. Els educadors i els educands creixen i aprenen mútuament els uns dels altres.

Moltes vegades, els educadors i educadores que us acompanyen tenen dubtes i mostren signes de cansament. Segur que ho heu notat. La vostra disposició per l’esforç, la vostra expressió de desigs per anar endavant, molt més que els vostres encerts, siguin més o menys notables, són el que els hi donen forces per seguir. No ho oblideu mai.

Esteu en un moment de la vostra vida que resulta clau per al vostre futur. Heu d’estar segurs que si aposteu per formar-vos i deixar-vos acompanyar en aquests anys, estareu en millor disposició d’afrontar les dificultats de la vida.

Richard Sennet, en el seu llibre “La corrosión del carácter” fa una anàlisi sobre el fracàs laboral, i assenyala que uns dels fracassos que més pot llastrar la nostra vida és, escriu textualment, “no poder estructurar una vida personal coherente; no realizar algo precioso que llevamos dentro; no saber vivir, sino meramente existir”.

El que està en joc és la nostra vida, el tresor que portem dins nostre. De vegades pensem que la nostra vida és molt petita respecte a la de persones conegudes o famoses que veiem en la televisió, el cinema, als camps de futbol o a internet. De vegades, fins i tot, creiem que ningú ens estima pel que som, sinó pel que tenim, pel que diem o per la força física que demostrem. Fins i tot, és possible que tinguem exemples de persones que ens menyspreen o que ens humilien.

La nostra força està en el nostre interior, en les nostres conviccions més íntimes, allà on diem que sí, que som capaços de fer-ho i d’arribar a les fites que ens proposem, passet a passet, i disposats a aixecar-nos cada vegada que caiguem. La nostra força no és mostrar-nos durs o impenetrables. La nostra força és una aparent feblesa. La de ser persones que estem construint el nostre projecte vital amb esforç i amb conviccions nobles.

La reflexió de Sennet vincula la vida laboral a la vida personal. Totes dues, vida professional i vida personal estan estretament lligades, fins al punt d’estar en condicions d’afirmar que no hi ha possibilitats de desenvolupar un projecte vital en plenitud, al marge d’una vida professional viscuda des de la vocació.

La vocació és aquella força que ens estimula a l’esforç, a lluitar cada dia, encara que les condicions ens assemblin dures, quasi impossibles. És una vocació que vinculem als nostres valors més nobles, a aquella crida interior que ens diu què hem de fer i com hem d’actuar.

Sennet també parla del valor ètic del caràcter, i ho relaciona amb els valors del compromís, de la lleialtat, la capacitat de sacrificar l’immediat en atenció a un desig més ple i ample.

Aquest és el nostre repte i el vostre repte. Lluitar per les coses petites pensant que faran gran la vostra vida; esforçar-vos per guanyar cada dia més confiança en vosaltres mateixos, pensant que sou vosaltres els que fareu que la vostra vida sigui millor o pitjor.

Els educadors i educadores que us acompanyen en aquest període creuen en vosaltres i per això s’esforcen en ser-hi al vostre costat, orientant-vos i ajudant-vos a que us conegueu més a fons.

Però el futur depèn de vosaltres, de la capacitat que tingueu de compromís amb vosaltres mateixos i amb el món que us rodeja. I de la capacitat que tingueu de vèncer la tendència a caure en els camins més fàcils.

I d’aquí uns anys, quan trobeu aquest equilibri entre una bona vida personal i laboral, recordeu que algú us va ajudar a arribar-hi, que teniu un deute amb la societat, i que vosaltres també podeu ajudar a altres a trobar el seu propi camí i a conduir la seva vida.

Ànims, felicitats i a treballar!”

El dret de pertinença

D’acord amb la revista Foc Nou, publico al meu blog articles que també he escrit per a la revista. Aprofito l’ocasió per agrair tan al Joaquim Gomis com a la redacció de la revista la seva confiança per donar-me l’oportunitat de col·laborar amb ells, com la seva generositat per permetre’m publicar-los en aquest espai.

L’ambició de l’escola inclusiva, que contempla la nova Llei d’Educació catalana, resulta un dels reptes més profunds del nostre sistema educatiu. Als darrers anys, l’administració educativa ha promogut la progressiva incorporació d’alumnes, diagnosticats com d’educació especial, a les aules ordinàries; però el repte és molt més complex i de gran calat de filosofia educativa, perquè els indicadors de les nostres aules ens indiquen que hi ha molts nivells de la diversitat, que encara no estat assumits com una part fonamental de l’educació dels nostres infants i joves.
La primera condició per al desenvolupament de l’ésser humà és el reconeixement de la pertinença. Es tracta d’una condició que arrela en el fons de l’ànima humana de manera més profunda que altres desigs o necessitats com el de la llibertat, per exemple.
Si s’accepta la validesa d’aquest principi al cor d’una societat, traslladin aquesta condició a l’interior d’una escola i, en especial, en relació amb la diversitat d’alumnes que l’habiten, i de tota la gama de condicions, característiques i situacions de desenvolupament que presenten. El sentiment de pertinença d’un infant o d’un jove en una escola és molt més que la inclusió dins d’un aula ordinària. Va molt més enllà del dret d’assistència a un grup de classe.
El repte està en la capacitat d’una societat, en general, i d’una escola, en particular, per crear el clima i les conviccions necessàries per fer-ho possible. Per això, per exemple, resulta estratègic i fonamental que el conjunt dels educadors d’un centre cregui en la precondició de la pertinença, educant en l’autoestima i ajudant al creixement del nivell d’èxit de l’alumnat.
Es tracta d’entendre la diversitat com la condició d’un bon aprenentatge. L’eix estratègic és el rol de la pertinença, o sigui el sentit de pertinença a la meva escola. Aquest dret de pertinença no vol dir ser a una escola on jo sóc el diferent, percepció que es capta immediatament en el clima d’un centre, només passejant-se pel seu interior i parlant amb les persones que l’habiten, de la mateixa manera que podem prendre el pols de la diversitat d’una societat.
Dins d’aquesta diversitat de reptes, ja fa molts anys que a l’interior de l’escola ha crescut la consciència i la voluntat d’entendre la complexitat de l’alumnat, i això és bo, però d’altra banda assistim a un preocupant augment del fenomen de la “medicalització”. Es tracta d’una tendència que creix darrera d’una voluntat d’encaixar tots els comportaments en una racionalitat científica. I, com a conseqüència, recorrem al diagnosi tan especialitzat, que tendeix a una excessiva simbiosi entre el llenguatge propi de l’àmbit clínic i el llenguatge propi del món educatiu.
Hem de ser cautelosos amb la manera d’abordar-ho i, fins i tot, amb el mateix vocabulari, per què tenim el perill de creure que l’alteració no forma part de la vida ordinària de l’ésser humà. Algunes diagnosi que es presenten a les famílies diuen poc des de la perspectiva educativa, encara que descriguin processos i comportaments, precisos des de la perspectiva clínica.
Educar és integrar dos processos inseparables, com són el d’aprenentatge i el de maduresa, afectats de manera diversa segons el context i característiques de l’alumne. D’una banda, cal tenir present que no són dos processos lineals ni homogenis a qualsevol infant o jove. I d’altra banda, cal apostar per la personalització davant de les seves necessitats. L’esperit educatiu arrela en la pròpia convicció de donar oportunitats a tothom. I una extraordinària oportunitat és la d’educar-se en la diversitat, perquè és la que garanteix ciutadans que lluitaran pels drets dels altres tant com per als seus propis.

La necessitat del canvi

Octubre 12, 2009 6 comentaris

Començo per agrair-vos una vegada més la generosa acollida que m’heu donat. M’agradaria agafar la diversitat de les vostres respostes i intentar avançar en la idea de la connexió entre innovació, educació i ciutadania. Em permetreu no agafar totes les idees, i deixar-ne per futurs comentaris. S’ha formulat que la innovació educativa està íntimament lligada a l’èxit educatiu, al mateix temps que suposa anar trobant respostes al nous desafiaments que planteja l’educació a la societat dels nostres dies. I s’ha dit que l’entorn d’aquesta educació és la d’un sistema complex i dinàmic. Aquí és on voldria posar l’accent i reiterar la necessitat de modificar uns del prejudicis més instal•lats en la cultura educativa predominant, i afirmar amb rotunditat que l’educació necessita canvis constants. L’educació no pot donar les mateixes explicacions ni respostes ara que d’aquí vuit o deu anys, i molt menys continuar donant les respostes de fa cinquanta. Canvis constants en la resposta del sistema i dels mestres, i adopció, a través de l’aprenentatge, d’allò que pot ajudar més a l’èxit educatiu. I al contrari, l’educació no necessita pràcticament cap canvi en la seva legislació. Podríem fer-nos la següent pregunta: ¿Imagineu la Sanitat sense canvis constants en el desenvolupament de respostes, i en canvi amb un marc legislatiu modificant-se permanentment dins d’un debat ideològic enrocat?. L’educació necessita d’un sistema que reflecteixi actituds estables, coneixement de la diversitat d’estratègies per afrontar la diversitat d’alumnat, i d’espais permanents de cerca de solucions concretes i professionals als reptes quotidians. I això només es pot donar en un sistema disposat a l’adopció de canvis constants en la metodologia i en les estratègies. Només amb uns professionals permanentment disposats a aprendre, a descobrir el desllorigador del repte que tenim a l’aula. Si ens preguntem quin és el sector més immobilista del nostre funcionament social, de segur que convindreu amb mi que és el de la política penitenciària. Aquesta cerca l’objectiu de la rehabilitació, i els seus èxits més reconeguts estan lligats al temps que els presoners són enreixats. Doncs, tot i així, una de les innovacions més actives a l’àmbit educatiu és el del treball amb competència social de Manuel Segura, l’origen del qual està al seu treball amb delinqüents juvenils. També s’ha dit que el sistema educatiu necessita un canvi de mentalitat dels agents educatius primordials, que són la família, l’alumnat i el professorat. I ara em ve a la memòria la frase d’un bon col•lega meu quan deia “Com ha de desitjar el canvi aquell que no sent la seva necessitat?”. Tot i que la Naturalesa ens empènyer al canvi per sobreviure, sembla que al món educatiu vivim de vegades com les formigues, pensant en el proper hivern i sense adonar-nos de la presència propera de l’os formiguer. No voldria que s’entengués que només el canvi pel canvi pot portar l’èxit educatiu perquè, com també ha quedat escrit en alguns comentaris, la clau és enfocar bé l’objectiu final i aquí hi ha molt matèria per escriure sobre el concepte d’èxit educatiu. I només per obrir boca i debat us transcric una afirmació que remou el interior del nostre sistema educatiu i del repte de ciutadania: “The goal today is to talk about exclusive education, most of us know that inclusion is quite controversial, the vast majority of educators are nervous about how to work with inclusion” (Norma Kunc i Emma Van der Klift)