Arxius

Archive for the ‘Ciutadania’ Category

El rol superior de les dones

Juny 1, 2014 1 comentari

Les dones són l’esperança de la supervivència i de la millora de les persones de molts territoris desvalguts i amb escassedat de recursos, per exemple des del seu rol al món de l’educació. No és una frase per quedar bé ni tampoc és una sentència de cara a la galeria per regalar les orelles de cap dona. Tampoc significa que les dones del països més desenvolupats se situïn en un estat extraordinàriament equilibrat, tot i els avenços indiscutibles que coneixem.

Al llarg de la meva experiència educativa i de coneixement d’entorns socio-econòmics febles, he pogut constatar l’evidència de la força de moltes dones, que s’han convertit en el factor fonamental de progrés del seu entorn més immediat. Dones que han hagut de lluitar per tirar endavant els seus fills, i dones que s’han posat a crear i impulsar projectes educatius per donar sortida a altres dones joves, confinades a zones d’abandonament, desídia o simplement considerades “no res”, com hem confessava fa poques setmanes una professora d’Egipte.

En totes elles, n’hi ha una càrrega històrica, derivada del sentiment de menyspreu per la seva condició de dona, i del sentiment d’ésser inferior sistemàticament devaluat pel seu entorn cultural, al llarg dels segles.

L’educació és una de les eines estratègiques en la millora de les persones i, en conseqüència en la millora dels territoris. Per això resulta estratègic impulsar aprenentatges que facin confluir el coneixement pur amb el coneixement pràctic i aplicable a curt termini. I en aquest pragmatisme és on he pogut constatar l’atreviment, convicció i saviesa de moltes dones professores.

En un recent esdeveniment internacional sobre tecnologia educativa vaig conèixer projectes impulsats per dones que cercaven treure els joves, especialment les joves, de la conformitat en la desídia de la seva situació de pobresa. Eren projectes desenvolupats a àrees de països que presenten greus dificultats pel desenvolupament, com era el cas de Nigèria, Egipte, Vietnam, Bolívia o El Salvador.

Un tret comú a tots aquestes projectes era que estaven creats, dissenyats i impulsats per professores. Amb passió, il·lusió, professionalitat, agosarament i sentit pràctic. Pensats per ajudar el jovent a sortir-se’n. Utilitzant la tecnologia per connectar els joves dels seus entorns amb els joves de països més desenvolupats. Sense prejudicis, i nedant contra corrent dels molts condicionats socials, arrelats en el tòpic de la desconsideració del valor de la dona.

Resulta extremadament greu i una autèntica tragèdia la situació al món de moltes dones, inhabilitades per desenvolupar els seus projectes vitals, i tancades a la foscor de l’arbitrarietat i de la ignorància de la cultura d’uns homes, incapaços al mateix temps de desenvolupar els seus propis projectes vitals i els mateixos territoris on viuen. Molts exemples de lluita per la vida i d’ajuda incondicional als seus són avui una evidència empírica que situa la dona com l’ésser humà més compromès en la supervivència i el desenvolupament.

He pogut conèixer de prop l’interès de moltes joves, abillades amb el xador o la hijab per avançar en els seus aprenentatges o per aprofitar beques d’estudi o per a projectes, mentre els seus companys masculins deambulen entre el desconcert i l’apatia, quan no en la demostració d’un fals sentit de la condició viril.

He d’expressar la meva admiració per la tasca de moltes dones, que són mestres i professores en entorns molt vulnerables del món, i per la seva capacitat professional i humana de somiar un futur, que aconsegueixi la dignitat i el benestar, que d’una manera sistemàtica els hi queda negat pels seus companys de viatge, homes, en la lluita per l’existència de l’ésser humà.

(Publicat a la revista Foc Nou nº 463. Abril-maig 2014)

El suport als més desvalguts

La Fundació Catalunya-La Pedrera lliura des de l’any 2002 unes beques escolars destinades a infants i joves en situació de risc social. La beca consisteix en el suport d’un educador/a i en la disposició d’un ajut econòmic perquè aquests infants i joves puguin estudiar en les millors condicions.

El passat dia 26 de juny es va fer l’acte de lliurament d’aquest curs i la directora general de la Fundació Marta Lacambra i el director de Coneixement Salvador Garcia van convidar-me a presidir i dirigir unes paraules als infants i joves, que estaven acompanyants dels seus educadors i d’algunes de els seves famílies.

Sense dubte és un acte d’una especial emotivitat pel valor social que té. Per això, reprodueixo les paraules que vaig adreçar. Per això, i estimulat pels infants i joves que se’m van adreçar per agrair-me les paraules que els havia dirigit.

“Em sento especialment emocionat per la meva vinculació a diverses entitats que sou aquí presents, i de les quals conec en detall l’extraordinària tasca que esteu fent per ajudar a molts i moltes joves a trobar el seu propi camí i a disposar de noves oportunitats.

Les entitats que sou aquí formeu part importantíssima d’allò que s’anomena el capital social d’un país. Aquesta xarxa social és un dels signes més evidents de la maduresa democràtica d’una societat. I encara més als moments de crisi i de convulsions, quan es demostra la capacitat de les persones per donar-se al proïsme i teixir aliances.

L’encert d’aquesta iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la d’apostar per les persones com l’element clau de qualsevol procés de millora i de creixement.

En primer lloc, és una aposta per les persones perquè confia que totes i tots els joves sou capaços de construir una vida pròpia. Confia que us esforçareu en estudiar, en organitzar-vos el temps i en complir amb els vostres deures, tant a l’escola com a casa i al carrer, també.

I també confia en les famílies. De vegades les famílies tenen la impressió que no fan suficient, que no tenen la cura que els seus fills demanen. El més important d’una família es crear l’atmosfera d’estimació suficient per créixer junts i afrontar les dificultats que la vida ens posa. A les famílies us dic que no penseu tant en donar coses als vostre fills sinó en mostrar-lis un camí d’honradesa i d’estimació.

Us demano a vosaltres, infants i joves, que gaudiu de l’oportunitat d’aquestes beques, que poseu en valor l’acompanyament que rebeu, com una mostra de la bondat humana, de la generositat dels altres, de la mateixa societat.

Dic això perquè els mitjans de comunicació i el carrer estan plens de converses sobre corrupció i persones que se n’aprofiten dels béns aliens. Això fa que sovint, només ens fixem en l’egoisme, o acabem creient que qui no s’ha n’aprofita dels demés i no roba quan pot és idiota.

El més important en aquesta vida és anar a dormir amb la consciència tranquil·la, en pau amb hom mateix i en pau amb la societat. Si els nostres actes no ens produeixen aquesta pau és que anem per un camí equivocat, encara que sigui ple de riqueses materials.

En segon lloc, l’aposta d’aquesta iniciativa també destaca perquè confia en les persones, perquè creu en la tasca dels educadors que us acompanyen en aquest període de la vostra vida. L’educació sempre ha estat una qüestió de persones que acompanyen a altres persones, i que esdevenen referents. Quasi sempre és un procés d’aprenentatge mutu. Els educadors i els educands creixen i aprenen mútuament els uns dels altres.

Moltes vegades, els educadors i educadores que us acompanyen tenen dubtes i mostren signes de cansament. Segur que ho heu notat. La vostra disposició per l’esforç, la vostra expressió de desigs per anar endavant, molt més que els vostres encerts, siguin més o menys notables, són el que els hi donen forces per seguir. No ho oblideu mai.

Esteu en un moment de la vostra vida que resulta clau per al vostre futur. Heu d’estar segurs que si aposteu per formar-vos i deixar-vos acompanyar en aquests anys, estareu en millor disposició d’afrontar les dificultats de la vida.

Richard Sennet, en el seu llibre “La corrosión del carácter” fa una anàlisi sobre el fracàs laboral, i assenyala que uns dels fracassos que més pot llastrar la nostra vida és, escriu textualment, “no poder estructurar una vida personal coherente; no realizar algo precioso que llevamos dentro; no saber vivir, sino meramente existir”.

El que està en joc és la nostra vida, el tresor que portem dins nostre. De vegades pensem que la nostra vida és molt petita respecte a la de persones conegudes o famoses que veiem en la televisió, el cinema, als camps de futbol o a internet. De vegades, fins i tot, creiem que ningú ens estima pel que som, sinó pel que tenim, pel que diem o per la força física que demostrem. Fins i tot, és possible que tinguem exemples de persones que ens menyspreen o que ens humilien.

La nostra força està en el nostre interior, en les nostres conviccions més íntimes, allà on diem que sí, que som capaços de fer-ho i d’arribar a les fites que ens proposem, passet a passet, i disposats a aixecar-nos cada vegada que caiguem. La nostra força no és mostrar-nos durs o impenetrables. La nostra força és una aparent feblesa. La de ser persones que estem construint el nostre projecte vital amb esforç i amb conviccions nobles.

La reflexió de Sennet vincula la vida laboral a la vida personal. Totes dues, vida professional i vida personal estan estretament lligades, fins al punt d’estar en condicions d’afirmar que no hi ha possibilitats de desenvolupar un projecte vital en plenitud, al marge d’una vida professional viscuda des de la vocació.

La vocació és aquella força que ens estimula a l’esforç, a lluitar cada dia, encara que les condicions ens assemblin dures, quasi impossibles. És una vocació que vinculem als nostres valors més nobles, a aquella crida interior que ens diu què hem de fer i com hem d’actuar.

Sennet també parla del valor ètic del caràcter, i ho relaciona amb els valors del compromís, de la lleialtat, la capacitat de sacrificar l’immediat en atenció a un desig més ple i ample.

Aquest és el nostre repte i el vostre repte. Lluitar per les coses petites pensant que faran gran la vostra vida; esforçar-vos per guanyar cada dia més confiança en vosaltres mateixos, pensant que sou vosaltres els que fareu que la vostra vida sigui millor o pitjor.

Els educadors i educadores que us acompanyen en aquest període creuen en vosaltres i per això s’esforcen en ser-hi al vostre costat, orientant-vos i ajudant-vos a que us conegueu més a fons.

Però el futur depèn de vosaltres, de la capacitat que tingueu de compromís amb vosaltres mateixos i amb el món que us rodeja. I de la capacitat que tingueu de vèncer la tendència a caure en els camins més fàcils.

I d’aquí uns anys, quan trobeu aquest equilibri entre una bona vida personal i laboral, recordeu que algú us va ajudar a arribar-hi, que teniu un deute amb la societat, i que vosaltres també podeu ajudar a altres a trobar el seu propi camí i a conduir la seva vida.

Ànims, felicitats i a treballar!”

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

El dret de pertinença

D’acord amb la revista Foc Nou, publico al meu blog articles que també he escrit per a la revista. Aprofito l’ocasió per agrair tan al Joaquim Gomis com a la redacció de la revista la seva confiança per donar-me l’oportunitat de col·laborar amb ells, com la seva generositat per permetre’m publicar-los en aquest espai.

L’ambició de l’escola inclusiva, que contempla la nova Llei d’Educació catalana, resulta un dels reptes més profunds del nostre sistema educatiu. Als darrers anys, l’administració educativa ha promogut la progressiva incorporació d’alumnes, diagnosticats com d’educació especial, a les aules ordinàries; però el repte és molt més complex i de gran calat de filosofia educativa, perquè els indicadors de les nostres aules ens indiquen que hi ha molts nivells de la diversitat, que encara no estat assumits com una part fonamental de l’educació dels nostres infants i joves.
La primera condició per al desenvolupament de l’ésser humà és el reconeixement de la pertinença. Es tracta d’una condició que arrela en el fons de l’ànima humana de manera més profunda que altres desigs o necessitats com el de la llibertat, per exemple.
Si s’accepta la validesa d’aquest principi al cor d’una societat, traslladin aquesta condició a l’interior d’una escola i, en especial, en relació amb la diversitat d’alumnes que l’habiten, i de tota la gama de condicions, característiques i situacions de desenvolupament que presenten. El sentiment de pertinença d’un infant o d’un jove en una escola és molt més que la inclusió dins d’un aula ordinària. Va molt més enllà del dret d’assistència a un grup de classe.
El repte està en la capacitat d’una societat, en general, i d’una escola, en particular, per crear el clima i les conviccions necessàries per fer-ho possible. Per això, per exemple, resulta estratègic i fonamental que el conjunt dels educadors d’un centre cregui en la precondició de la pertinença, educant en l’autoestima i ajudant al creixement del nivell d’èxit de l’alumnat.
Es tracta d’entendre la diversitat com la condició d’un bon aprenentatge. L’eix estratègic és el rol de la pertinença, o sigui el sentit de pertinença a la meva escola. Aquest dret de pertinença no vol dir ser a una escola on jo sóc el diferent, percepció que es capta immediatament en el clima d’un centre, només passejant-se pel seu interior i parlant amb les persones que l’habiten, de la mateixa manera que podem prendre el pols de la diversitat d’una societat.
Dins d’aquesta diversitat de reptes, ja fa molts anys que a l’interior de l’escola ha crescut la consciència i la voluntat d’entendre la complexitat de l’alumnat, i això és bo, però d’altra banda assistim a un preocupant augment del fenomen de la “medicalització”. Es tracta d’una tendència que creix darrera d’una voluntat d’encaixar tots els comportaments en una racionalitat científica. I, com a conseqüència, recorrem al diagnosi tan especialitzat, que tendeix a una excessiva simbiosi entre el llenguatge propi de l’àmbit clínic i el llenguatge propi del món educatiu.
Hem de ser cautelosos amb la manera d’abordar-ho i, fins i tot, amb el mateix vocabulari, per què tenim el perill de creure que l’alteració no forma part de la vida ordinària de l’ésser humà. Algunes diagnosi que es presenten a les famílies diuen poc des de la perspectiva educativa, encara que descriguin processos i comportaments, precisos des de la perspectiva clínica.
Educar és integrar dos processos inseparables, com són el d’aprenentatge i el de maduresa, afectats de manera diversa segons el context i característiques de l’alumne. D’una banda, cal tenir present que no són dos processos lineals ni homogenis a qualsevol infant o jove. I d’altra banda, cal apostar per la personalització davant de les seves necessitats. L’esperit educatiu arrela en la pròpia convicció de donar oportunitats a tothom. I una extraordinària oportunitat és la d’educar-se en la diversitat, perquè és la que garanteix ciutadans que lluitaran pels drets dels altres tant com per als seus propis.

Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE Llegeix més

Diàleg amb Jordi Pujol

Març 14, 2010 2 comentaris

Una constant del concepte del lideratge del que venim parlant en les diverses participacions en aquest blog és cercar la seva significació lligada a la de governança i a la d’empoderament. Aclariré que crec més adient l’ús de l’anglicisme “empoderament” (de la paraula empowerment) que no la d’apoderament. Probablement sabeu que la paraula anglesa empowerment significa ajudar i acompanyar a les persones, perquè treguin de si mateixes allò que els pugui fer sentir més fortes per fer-se amb un poder personal, que les mogui a l’acció. Apoderar, en canvi, significa donar poder en el sentit de cedir-lo o delegar-lo, és més una concessió que no pas una ajuda per esdevenir més capaç.
Tota aquesta introducció ve a compte d’algunes de les conclusions que es podien treure d’un deliciós diàleg que vaig mantenir públicament amb en Jordi Pujol, el passat dia 11 de març al centre cultural Barrades de L’Hospitalet de Llobregat. L’acte s’inscriu en les activitats culturals de l’associació hospitalenca “Tres quarts per cinc quarts”, que anima amb molt d’encert l’Amadeu Juan i un bon grup de conciutadans, als quals els uneix el interès per promoure el debat d’idees en un entorn amable, que ajudi a créixer la consciència de ciutadania a la ciutat.
Jordi Pujol és un exemple molt interessant del paper que poden fer aquelles persones que han estat en la primera línia de l’acció política. Des de que va deixar de ser president de la Generalitat de Catalunya no ha interromput el seu interès per aprofundir en el coneixement de Catalunya i, en especial, de la seva gent.
Una de les seves capacitat més reconegudes és “la seva capacitat de relació interpersonal, que el converteix en referent, bon comunicador, connector, aglutinador i negociador”, en paraules dels professors Castiñeira i Lozano en un article publicat al diari “Avui” el passat dia 6 de gener.
Tal com li plantejava a Pujol en el diàleg, el President està exercint un paper paternal (que no paternalista) amb moltes persones de diversos àmbits i també de diverses sensibilitats ideològiques. Parla amb les persones per transmetre energia que els mogui a fer coses pel nostre país. No es tracta d’una energia aparentment neutral, sinó d’una energia basada en el compromís, el servei i la confiança, que són tres característiques bàsiques del lideratge.
Jordi Pujol ha estat sempre un activista, una persona que es presentava davant dels grups de referència i de les institucions, preguntant què podia fer, disposat a l’acció. Quan ja ha fet tot un recorregut polític i personal sembla tenir la consciència que ha de tornar al seu país allò que el país també li va donar, com són els arrels socials, religiosos i culturals dels quals va beure i van formar la seva personalitat.
Per això també varem parlar en el debat de la seva autoritat moral, que fa que el vulguin escoltar persones de diverses sensibilitats i procedències ideològiques. Pujol està en deute amb Catalunya i Catalunya està en deute amb Pujol. Aquest simple joc de relacions és el que fa que un país avanci i creixi. La tradició caïnita que inspirà versos com els de l’Antonio Machado és l’exemple contrari del que ha de fer un país, que vulgui ajudar a augmentar la consciència de ciutadania.
Vaig voler conduir el debat pel terreny del intimisme, que afavorís aprofundir en la personalitat de Jordi Pujol. Així vam poder dialogar sobre la seva identitat com persona, sobre la seva religiositat, la seva concepció de la família o de la sexualitat, els seus records lligat a L’Hospitalet i a Bellvitge, en especial, i, com he dit en aquesta entrada, la seva funció de lideratge.
Especialment interessant van ser les seves paraules d’estímul per enfortir una societat més científica, més preparada per esdevenir societat del coneixement, que en Pujol va significar en la inauguració del sincrotró a Barcelona.
Per a mi va ser un diàleg senzill, obert i enriquidor, que només perseguia l’objectiu de donar-nos entre tots uns referents que ens ajudin a construir una societat millor.

El lideratge escolar és un instrument de canvi

gener 31, 2010 2 comentaris

El lideratge escolar s’ha de concretar en la transformació de la realitat de l’aula, transformació que resulta imprescindible per aconseguir una ciutadania competent per exercir els seus drets i deures. Està ja prou acceptat que els resultats d’una escola depenen del clima del centre, i el clima del centre depèn en una gran part del lideratge que ens hi trobem. El desenvolupament de la Llei d’Educació Catalana (LEC) està entrant en la fase d’elaboració dels decrets d’autonomia i de la direcció. És un moment estratègic per afavorir un marc que permeti assolir els reptes que té l’educació al nostre país. De vegades sembla que el debat sobre aquest decrets s’està centrant en un equilibri de forces entre les perspectives, drets i concepcions dels anomenats agents educatius i socials, i fins i tot sembla que el que està en joc és una mena de concepció ideològica de l’autonomia i de la direcció. Davant d’aquesta confusió cal tenir meridianament clar que l’autonomia i la direcció són o han de ser instruments per aconseguir millorar els resultats dels alumnes, que és el mateix que dir afavorir una ciutadania més cohesionada. El que està en joc no és el dret de participació del professorat, que s’ha de conjurar amb la direcció per aconseguir aquesta millora de nivells; ni els drets laborals del professorat, també necessariament harmònics amb el drets dels alumnes a rebre la millor educació possible; i molt menys està en joc una mena d’equilibri de forces entre les direccions i els sindicats, la missió dels quals és prioritzar els resultats escolars. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre que el lideratge de la direcció te un alt component de servei i compromís, tant intens com la responsabilitat individual de cadascú dels professors i mestres d’un centre per remar en la mateixa direcció. Hem de ser capaços de crear les condicions necessàries perquè les escoles exerceixin la seva autonomia en un marc de lideratge, que traspuïn un atmosfera en la qual els alumnes s’eduquin en enfortir el seu lideratge i autonomia personal. D’això ja m’agradaria escriure en un altra ocasió. Ja fa unes setmanes vaig tenir una agradable, llarga i molt interessant conversa amb Roser Salavert, que és Superintendent del districte 3r de Manhattan del Departament d’Educació. Per aquesta catalana afincada des de fa molt de temps a Nova York, “la funció principal del director d’un centre escolar és aconseguir l’èxit acadèmic dels seus alumnes, malgrat el repte que suposa la gran diversitat de condicions econòmiques, culturals ó lingüístiques de l’alumnat. Aquesta funció requereix lideratge i una visió de les possibilitats del centre. L’educador/líder d’aquest centre ha de tenir la capacitat per comunicar la seva visió i de definir-la conjuntament amb la comunitat -alumnes, professorat i pares. També ha de tenir la capacitat i els coneixements que li permetin portar a terme aquesta visió.”. Em va impressionar la dinàmica d’avaluació i de coordinació d’escoles que està duent a terme i us convido a en capbussar-vos en la seva pàgina web. Ja sabem que tradicionalment el nivell de l’educació a EEUU és més baix que a casa nostre, però la força de la convicció de canviar i els desigs que he pogut copsar, no només en la tasca de la Roser Salavert sinó en el curs de directors que vaig fer a la Harvard Graduate School of Education a Boston el juliol passat, és un senyal prou evident que quelcom es mou a EEUU i que tenim també coses a aprendre.