Archive

Archive for the ‘Castiñeira’ Category

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)

Diàleg amb Jordi Pujol

Març 14, 2010 2 comentaris

Una constant del concepte del lideratge del que venim parlant en les diverses participacions en aquest blog és cercar la seva significació lligada a la de governança i a la d’empoderament. Aclariré que crec més adient l’ús de l’anglicisme “empoderament” (de la paraula empowerment) que no la d’apoderament. Probablement sabeu que la paraula anglesa empowerment significa ajudar i acompanyar a les persones, perquè treguin de si mateixes allò que els pugui fer sentir més fortes per fer-se amb un poder personal, que les mogui a l’acció. Apoderar, en canvi, significa donar poder en el sentit de cedir-lo o delegar-lo, és més una concessió que no pas una ajuda per esdevenir més capaç.
Tota aquesta introducció ve a compte d’algunes de les conclusions que es podien treure d’un deliciós diàleg que vaig mantenir públicament amb en Jordi Pujol, el passat dia 11 de març al centre cultural Barrades de L’Hospitalet de Llobregat. L’acte s’inscriu en les activitats culturals de l’associació hospitalenca “Tres quarts per cinc quarts”, que anima amb molt d’encert l’Amadeu Juan i un bon grup de conciutadans, als quals els uneix el interès per promoure el debat d’idees en un entorn amable, que ajudi a créixer la consciència de ciutadania a la ciutat.
Jordi Pujol és un exemple molt interessant del paper que poden fer aquelles persones que han estat en la primera línia de l’acció política. Des de que va deixar de ser president de la Generalitat de Catalunya no ha interromput el seu interès per aprofundir en el coneixement de Catalunya i, en especial, de la seva gent.
Una de les seves capacitat més reconegudes és “la seva capacitat de relació interpersonal, que el converteix en referent, bon comunicador, connector, aglutinador i negociador”, en paraules dels professors Castiñeira i Lozano en un article publicat al diari “Avui” el passat dia 6 de gener.
Tal com li plantejava a Pujol en el diàleg, el President està exercint un paper paternal (que no paternalista) amb moltes persones de diversos àmbits i també de diverses sensibilitats ideològiques. Parla amb les persones per transmetre energia que els mogui a fer coses pel nostre país. No es tracta d’una energia aparentment neutral, sinó d’una energia basada en el compromís, el servei i la confiança, que són tres característiques bàsiques del lideratge.
Jordi Pujol ha estat sempre un activista, una persona que es presentava davant dels grups de referència i de les institucions, preguntant què podia fer, disposat a l’acció. Quan ja ha fet tot un recorregut polític i personal sembla tenir la consciència que ha de tornar al seu país allò que el país també li va donar, com són els arrels socials, religiosos i culturals dels quals va beure i van formar la seva personalitat.
Per això també varem parlar en el debat de la seva autoritat moral, que fa que el vulguin escoltar persones de diverses sensibilitats i procedències ideològiques. Pujol està en deute amb Catalunya i Catalunya està en deute amb Pujol. Aquest simple joc de relacions és el que fa que un país avanci i creixi. La tradició caïnita que inspirà versos com els de l’Antonio Machado és l’exemple contrari del que ha de fer un país, que vulgui ajudar a augmentar la consciència de ciutadania.
Vaig voler conduir el debat pel terreny del intimisme, que afavorís aprofundir en la personalitat de Jordi Pujol. Així vam poder dialogar sobre la seva identitat com persona, sobre la seva religiositat, la seva concepció de la família o de la sexualitat, els seus records lligat a L’Hospitalet i a Bellvitge, en especial, i, com he dit en aquesta entrada, la seva funció de lideratge.
Especialment interessant van ser les seves paraules d’estímul per enfortir una societat més científica, més preparada per esdevenir societat del coneixement, que en Pujol va significar en la inauguració del sincrotró a Barcelona.
Per a mi va ser un diàleg senzill, obert i enriquidor, que només perseguia l’objectiu de donar-nos entre tots uns referents que ens ajudin a construir una societat millor.