Arxius

Archive for the ‘Bellvitge’ Category

El suport als més desvalguts

La Fundació Catalunya-La Pedrera lliura des de l’any 2002 unes beques escolars destinades a infants i joves en situació de risc social. La beca consisteix en el suport d’un educador/a i en la disposició d’un ajut econòmic perquè aquests infants i joves puguin estudiar en les millors condicions.

El passat dia 26 de juny es va fer l’acte de lliurament d’aquest curs i la directora general de la Fundació Marta Lacambra i el director de Coneixement Salvador Garcia van convidar-me a presidir i dirigir unes paraules als infants i joves, que estaven acompanyants dels seus educadors i d’algunes de els seves famílies.

Sense dubte és un acte d’una especial emotivitat pel valor social que té. Per això, reprodueixo les paraules que vaig adreçar. Per això, i estimulat pels infants i joves que se’m van adreçar per agrair-me les paraules que els havia dirigit.

“Em sento especialment emocionat per la meva vinculació a diverses entitats que sou aquí presents, i de les quals conec en detall l’extraordinària tasca que esteu fent per ajudar a molts i moltes joves a trobar el seu propi camí i a disposar de noves oportunitats.

Les entitats que sou aquí formeu part importantíssima d’allò que s’anomena el capital social d’un país. Aquesta xarxa social és un dels signes més evidents de la maduresa democràtica d’una societat. I encara més als moments de crisi i de convulsions, quan es demostra la capacitat de les persones per donar-se al proïsme i teixir aliances.

L’encert d’aquesta iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la d’apostar per les persones com l’element clau de qualsevol procés de millora i de creixement.

En primer lloc, és una aposta per les persones perquè confia que totes i tots els joves sou capaços de construir una vida pròpia. Confia que us esforçareu en estudiar, en organitzar-vos el temps i en complir amb els vostres deures, tant a l’escola com a casa i al carrer, també.

I també confia en les famílies. De vegades les famílies tenen la impressió que no fan suficient, que no tenen la cura que els seus fills demanen. El més important d’una família es crear l’atmosfera d’estimació suficient per créixer junts i afrontar les dificultats que la vida ens posa. A les famílies us dic que no penseu tant en donar coses als vostre fills sinó en mostrar-lis un camí d’honradesa i d’estimació.

Us demano a vosaltres, infants i joves, que gaudiu de l’oportunitat d’aquestes beques, que poseu en valor l’acompanyament que rebeu, com una mostra de la bondat humana, de la generositat dels altres, de la mateixa societat.

Dic això perquè els mitjans de comunicació i el carrer estan plens de converses sobre corrupció i persones que se n’aprofiten dels béns aliens. Això fa que sovint, només ens fixem en l’egoisme, o acabem creient que qui no s’ha n’aprofita dels demés i no roba quan pot és idiota.

El més important en aquesta vida és anar a dormir amb la consciència tranquil·la, en pau amb hom mateix i en pau amb la societat. Si els nostres actes no ens produeixen aquesta pau és que anem per un camí equivocat, encara que sigui ple de riqueses materials.

En segon lloc, l’aposta d’aquesta iniciativa també destaca perquè confia en les persones, perquè creu en la tasca dels educadors que us acompanyen en aquest període de la vostra vida. L’educació sempre ha estat una qüestió de persones que acompanyen a altres persones, i que esdevenen referents. Quasi sempre és un procés d’aprenentatge mutu. Els educadors i els educands creixen i aprenen mútuament els uns dels altres.

Moltes vegades, els educadors i educadores que us acompanyen tenen dubtes i mostren signes de cansament. Segur que ho heu notat. La vostra disposició per l’esforç, la vostra expressió de desigs per anar endavant, molt més que els vostres encerts, siguin més o menys notables, són el que els hi donen forces per seguir. No ho oblideu mai.

Esteu en un moment de la vostra vida que resulta clau per al vostre futur. Heu d’estar segurs que si aposteu per formar-vos i deixar-vos acompanyar en aquests anys, estareu en millor disposició d’afrontar les dificultats de la vida.

Richard Sennet, en el seu llibre “La corrosión del carácter” fa una anàlisi sobre el fracàs laboral, i assenyala que uns dels fracassos que més pot llastrar la nostra vida és, escriu textualment, “no poder estructurar una vida personal coherente; no realizar algo precioso que llevamos dentro; no saber vivir, sino meramente existir”.

El que està en joc és la nostra vida, el tresor que portem dins nostre. De vegades pensem que la nostra vida és molt petita respecte a la de persones conegudes o famoses que veiem en la televisió, el cinema, als camps de futbol o a internet. De vegades, fins i tot, creiem que ningú ens estima pel que som, sinó pel que tenim, pel que diem o per la força física que demostrem. Fins i tot, és possible que tinguem exemples de persones que ens menyspreen o que ens humilien.

La nostra força està en el nostre interior, en les nostres conviccions més íntimes, allà on diem que sí, que som capaços de fer-ho i d’arribar a les fites que ens proposem, passet a passet, i disposats a aixecar-nos cada vegada que caiguem. La nostra força no és mostrar-nos durs o impenetrables. La nostra força és una aparent feblesa. La de ser persones que estem construint el nostre projecte vital amb esforç i amb conviccions nobles.

La reflexió de Sennet vincula la vida laboral a la vida personal. Totes dues, vida professional i vida personal estan estretament lligades, fins al punt d’estar en condicions d’afirmar que no hi ha possibilitats de desenvolupar un projecte vital en plenitud, al marge d’una vida professional viscuda des de la vocació.

La vocació és aquella força que ens estimula a l’esforç, a lluitar cada dia, encara que les condicions ens assemblin dures, quasi impossibles. És una vocació que vinculem als nostres valors més nobles, a aquella crida interior que ens diu què hem de fer i com hem d’actuar.

Sennet també parla del valor ètic del caràcter, i ho relaciona amb els valors del compromís, de la lleialtat, la capacitat de sacrificar l’immediat en atenció a un desig més ple i ample.

Aquest és el nostre repte i el vostre repte. Lluitar per les coses petites pensant que faran gran la vostra vida; esforçar-vos per guanyar cada dia més confiança en vosaltres mateixos, pensant que sou vosaltres els que fareu que la vostra vida sigui millor o pitjor.

Els educadors i educadores que us acompanyen en aquest període creuen en vosaltres i per això s’esforcen en ser-hi al vostre costat, orientant-vos i ajudant-vos a que us conegueu més a fons.

Però el futur depèn de vosaltres, de la capacitat que tingueu de compromís amb vosaltres mateixos i amb el món que us rodeja. I de la capacitat que tingueu de vèncer la tendència a caure en els camins més fàcils.

I d’aquí uns anys, quan trobeu aquest equilibri entre una bona vida personal i laboral, recordeu que algú us va ajudar a arribar-hi, que teniu un deute amb la societat, i que vosaltres també podeu ajudar a altres a trobar el seu propi camí i a conduir la seva vida.

Ànims, felicitats i a treballar!”

Newcastle i Bellvitge

Setembre 12, 2010 2 comentaris

Després d’un període sense publicar, torno a fer-ho amb el desig que no sigui una excepció. La veritat és que torno estimulat per dos moments que he viscut aquesta setmana i que, encara que semblin distants, m’han provocat un vincle en els meus pensaments, que voldria compartir.

Primera imatge amb situació de context. Dimarts set de setembre, Pub Bulman a Newcastle, 19’30 h., compartint moltes cerveses, algun tros de carn amb patates, en el marc d’una suggerent conversa amb Sugata Mitra, Estela Souza i Miquel Àngel Prats. Pot ser ja coneixeu les experiències del professor indi, afincat a Anglaterra, Sugata Mitra sobre l’aprenentatge d’alumnes a zones desafavorides de la India, especialment englobades en el projecte “Hole in the wall”. Estela Souza és una afable i intel•ligent argentina-brasilenya, que presideix el Insitut Lumiar a Brasil, relacionada estretament amb el treball de Futurelab, i que exerceix com una intermediària de contactes entre institucions innovadores, especialment en el camp de les TIC relacionades amb l’educació. Una autèntica ciutadana del món. Allà estàvem en Miquel Àngel Prats (ja el coneixeu com director del CETEI i expert en TIC – Educació) i jo mateix, després d’un viatge amb bastant retard, conseqüència de la vaga general a França.

Segona imatge amb situació de context. Diumenge 12 de setembre, Parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge, 12’00 h. celebració eucarística en la presa de possessió del nou rector Josemi. Moltíssima gent del barri, amb ganes d’acompanyar el impuls d’un jesuïta jove, que ja s’ha distingit per la seva tasca il•lusionada, humil i de gran força evangèlica a Torreforta (Tarragona), un barri de característiques similars al de Bellvitge. Encara que la cerimònia presenta alguns aspectes de gran formalitat amb la presència de l’arquebisbe i del provincial dels jesuïtes, Josemi va descalç, simbolitzant el seu generós lliurament personal a la comunitat i la pobresa material, que contrasta amb la seva gran força espiritual.

No estic lligant coses estranyes. Sugata ens va entusiasmar per la seva mirada profunda, directa als ulls, la seva bonhomia i el seu interès en transmetre que tot el que fa està motivat en afavorir l’ésser humà. La seva convicció per despertar el interès dels infants per aprendre, les seves estratègies de donar una gran llibertat als alumnes perquè ells trobin les respostes i s’esforcin en esbrinar els camins per trobar les solucions, la gran confiança que transmet en les possibilitats d’aprendre de qualsevol ésser humà ens varen commoure. La nostra conversa va tractar diversos temes, que ara no detallaré, però que resulten tradicionals en el debat educatiu, com són la idoneïtat del número d’alumnes per ordinador, l’ús que beneficia el seu aprenentatge i l’ús que no representa cap valor afegit i, per suposat, la disposició a l’aprenentatge en determinats territoris en països on predomina la pobresa, en contrast amb aquells territoris on l’abundància sovint ens ha fet perdre el nord de les necessitats i de l’esforç. Sugata atrau perquè commou el cor de les últimes raons de l’educació, relacionades directament amb la dignitat de l’ésser humà. Amb Sugata, que va estudiar a una escola de jesuïtes a l’Índia, varem parlar fins i tot de l’empremta que Sant Francesc Xavier ha deixat a Goa. Sugata es defineix a si mateix com un científic estretament compromès amb l’educació i amb l’ésser humà, i és probable que sigui això el que l’impulsa a creure que l’educació necessita un canvi profund, que ha de començar pel professorat, al qual Sugata li atorga una extraordinària responsabilitat i, per això mateix, afirma que si no podem oferir un bon professor a un alumne és millor que no tingui cap persona que dificulti la relació entre l’alumne i la seva curiositat per aprendre i créixer. Radical reflexió que ens situa al límit de l’abisme.

Josemi també entusiasma per la seva mirada profunda, als ulls, pel seu rostre humà, que no amaguen la seva barba i les seves ulleres. Josemi creu que la seva fe és la que l’impulsa a creure en l’ésser humà, en la comunitat i en que no podem defugir de la responsabilitat de cadascú de nosaltres, ni substituir-la per una altra autoritat. La força de Josemi està en la confiança en el proïsme, però no per aconseguir els seus béns ni el seu vot, sinó per conquerir el seu cor per conduir-lo a l’acció per als altres. Josemi ha arribat a Bellvitge, que és un territori de gran tradició, personalitat, de gent ferma, però també d’alguns contrastos entre els seus inicis més socials i la seva realitat actual més acomodada. Em resulta extraordinàriament simbòlic haver coincidit amb dues persones, tan convençudes dels beneficis de confiar en l’ésser humà, i tan decidides a canviar les coses. L’educació en el seu sentit més general necessita del lideratge de persones com el Sugata i el Josemi, basats en la confiança no indiscriminada en les persones, i en la convicció que aquells que tenen la responsabilitat d’ajudar als més joves a aprendre han de renovar el seu compromís amb la llibertat i la creativitat de manera més radical.