Archive

Archive for the ‘Avaluació’ Category

Una altre llei d’educació per a no millorar

Novembre 18, 2012 Deixa un comentari

El govern espanyol ha encetat l’enèsima reforma educativa. De res ha valgut l’opinió unànime de gran part de la comunitat educativa, expressada als últims deu anys, en el sentit de no intentar millorar l’eficàcia de l’aprenentatge dels alumnes a través de noves lleis.

També havien estat representants del Partit Popular els qui s’havien mostrat contraris a nous canvis. Però ha prevalgut un cert desig de revenja per l’aturada de la Llei Orgànica de Qualitat a l’Educació (LOCE, en castellà), que havia promulgat el segon govern d’Aznar i que el primer govern de Zapatero (2004) va derogar abans de la seva entrada en vigor.

Que el sistema educatiu necessita canvis de naturalesa transformadora és un clam. Que el sistema educatiu no respon al repte d’excel·lència i d’inclusió ho demostren les dades, tant de les proves que la mateixa administració organitza, com els resultats de les proves internacionals. Que el sistema educatiu necessita canvis importants en la formació inicial, en la selecció i en la política de provisió dels llocs de treball són evidències que ja fa molt de temps han estat suggerides per moltes persones de dins i fora amb autoritat i experiència.

El que també posen de manifest la recerca interna i internacional és que els canvis no arriben per modificacions legislatives ni per la retòrica dels preàmbuls de les lleis. Una nova legislació només està justificada en moments de canvis de rumb radicals, com per exemple suposà l’escolarització universal o una organització completament diferent del currículum. No és casual que encara hi hagi experts en educació, sense sospita ideològica, que consideren que la llei més fonamental dels últims 40 anys va ser la “Ley General de Educación” de 1970, encara en l’època de la dictadura.

La gran reforma educativa de 1985, la LOGSE, impulsada pel primer govern socialista, significà el gran canvi de l’escolarització universal, al temps que canvis profunds al currículum i la posta en marxa dels concerts educatius, que donaren estabilitat econòmica a l’escola privada acollida al sistema de finançament públic.

Després de tots aquests canvis, res impedia modificar de manera clara i profunda els referents del procés d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu no universitari, sense necessitat de promulgar noves lleis d’educació.

Els successius canvis legislatius han semblat una actitud més propera a l’excés de protagonisme dels polítics de torn, que no pas una acció estratègica, amb el conjunt de la comunitat educativa i de la societat, per millorar l’eficàcia del sistema.

L’avant-projecte de llei que ara presenta el ministeri dirigit pel peculiar José Ignacio Wert, està prologat per una retòrica que no supera tertúlies de paraules amb abundància de “llocs comuns” i d’intencions aparentment bones, però que queden qüestionades per el desenvolupament de l’articulat que la desenvolupa.
Sorprèn, per exemple, la superficialitat amb la que intenta resoldre l’atenció a la diversitat dels alumnes a 3r i 4t d’ESO. Sense dubte un dels temes mal resolts fins ara, donada la impossibilitat de bona part dels centres educatius per aconseguir que els alumnes amb millors resultats arribin a major cotes, i els que mostren dificultats o altres habilitats tinguin un itinerari, que no els aboqui a nivells mediocres o, fins i tot, a l’abandonament. La simple segregació d’alumnes no significarà una millor manera d’abordar la pràctica professional dels professors.

Altres desigs de l’autor de la llei, com són la incorporació de la tecnologia, de l’esperit emprenedor o de l’esforç són com brindis al sol, donada la manca de referència o de més profund desenvolupament, que trobem en l’avant-projecte.

Proposo abordar canvis profunds en aliança amb la societat, i enterrar la hiperactivitat legisladora.
(Article aparegut al FOC NOU novembre 2012)

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)