Archive

Archive for the ‘Aprenentatge’ Category

El rol superior de les dones

Juny 1, 2014 1 comentari

Les dones són l’esperança de la supervivència i de la millora de les persones de molts territoris desvalguts i amb escassedat de recursos, per exemple des del seu rol al món de l’educació. No és una frase per quedar bé ni tampoc és una sentència de cara a la galeria per regalar les orelles de cap dona. Tampoc significa que les dones del països més desenvolupats se situïn en un estat extraordinàriament equilibrat, tot i els avenços indiscutibles que coneixem.

Al llarg de la meva experiència educativa i de coneixement d’entorns socio-econòmics febles, he pogut constatar l’evidència de la força de moltes dones, que s’han convertit en el factor fonamental de progrés del seu entorn més immediat. Dones que han hagut de lluitar per tirar endavant els seus fills, i dones que s’han posat a crear i impulsar projectes educatius per donar sortida a altres dones joves, confinades a zones d’abandonament, desídia o simplement considerades “no res”, com hem confessava fa poques setmanes una professora d’Egipte.

En totes elles, n’hi ha una càrrega històrica, derivada del sentiment de menyspreu per la seva condició de dona, i del sentiment d’ésser inferior sistemàticament devaluat pel seu entorn cultural, al llarg dels segles.

L’educació és una de les eines estratègiques en la millora de les persones i, en conseqüència en la millora dels territoris. Per això resulta estratègic impulsar aprenentatges que facin confluir el coneixement pur amb el coneixement pràctic i aplicable a curt termini. I en aquest pragmatisme és on he pogut constatar l’atreviment, convicció i saviesa de moltes dones professores.

En un recent esdeveniment internacional sobre tecnologia educativa vaig conèixer projectes impulsats per dones que cercaven treure els joves, especialment les joves, de la conformitat en la desídia de la seva situació de pobresa. Eren projectes desenvolupats a àrees de països que presenten greus dificultats pel desenvolupament, com era el cas de Nigèria, Egipte, Vietnam, Bolívia o El Salvador.

Un tret comú a tots aquestes projectes era que estaven creats, dissenyats i impulsats per professores. Amb passió, il·lusió, professionalitat, agosarament i sentit pràctic. Pensats per ajudar el jovent a sortir-se’n. Utilitzant la tecnologia per connectar els joves dels seus entorns amb els joves de països més desenvolupats. Sense prejudicis, i nedant contra corrent dels molts condicionats socials, arrelats en el tòpic de la desconsideració del valor de la dona.

Resulta extremadament greu i una autèntica tragèdia la situació al món de moltes dones, inhabilitades per desenvolupar els seus projectes vitals, i tancades a la foscor de l’arbitrarietat i de la ignorància de la cultura d’uns homes, incapaços al mateix temps de desenvolupar els seus propis projectes vitals i els mateixos territoris on viuen. Molts exemples de lluita per la vida i d’ajuda incondicional als seus són avui una evidència empírica que situa la dona com l’ésser humà més compromès en la supervivència i el desenvolupament.

He pogut conèixer de prop l’interès de moltes joves, abillades amb el xador o la hijab per avançar en els seus aprenentatges o per aprofitar beques d’estudi o per a projectes, mentre els seus companys masculins deambulen entre el desconcert i l’apatia, quan no en la demostració d’un fals sentit de la condició viril.

He d’expressar la meva admiració per la tasca de moltes dones, que són mestres i professores en entorns molt vulnerables del món, i per la seva capacitat professional i humana de somiar un futur, que aconsegueixi la dignitat i el benestar, que d’una manera sistemàtica els hi queda negat pels seus companys de viatge, homes, en la lluita per l’existència de l’ésser humà.

(Publicat a la revista Foc Nou nº 463. Abril-maig 2014)

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Una altre llei d’educació per a no millorar

Novembre 18, 2012 Deixa un comentari

El govern espanyol ha encetat l’enèsima reforma educativa. De res ha valgut l’opinió unànime de gran part de la comunitat educativa, expressada als últims deu anys, en el sentit de no intentar millorar l’eficàcia de l’aprenentatge dels alumnes a través de noves lleis.

També havien estat representants del Partit Popular els qui s’havien mostrat contraris a nous canvis. Però ha prevalgut un cert desig de revenja per l’aturada de la Llei Orgànica de Qualitat a l’Educació (LOCE, en castellà), que havia promulgat el segon govern d’Aznar i que el primer govern de Zapatero (2004) va derogar abans de la seva entrada en vigor.

Que el sistema educatiu necessita canvis de naturalesa transformadora és un clam. Que el sistema educatiu no respon al repte d’excel·lència i d’inclusió ho demostren les dades, tant de les proves que la mateixa administració organitza, com els resultats de les proves internacionals. Que el sistema educatiu necessita canvis importants en la formació inicial, en la selecció i en la política de provisió dels llocs de treball són evidències que ja fa molt de temps han estat suggerides per moltes persones de dins i fora amb autoritat i experiència.

El que també posen de manifest la recerca interna i internacional és que els canvis no arriben per modificacions legislatives ni per la retòrica dels preàmbuls de les lleis. Una nova legislació només està justificada en moments de canvis de rumb radicals, com per exemple suposà l’escolarització universal o una organització completament diferent del currículum. No és casual que encara hi hagi experts en educació, sense sospita ideològica, que consideren que la llei més fonamental dels últims 40 anys va ser la “Ley General de Educación” de 1970, encara en l’època de la dictadura.

La gran reforma educativa de 1985, la LOGSE, impulsada pel primer govern socialista, significà el gran canvi de l’escolarització universal, al temps que canvis profunds al currículum i la posta en marxa dels concerts educatius, que donaren estabilitat econòmica a l’escola privada acollida al sistema de finançament públic.

Després de tots aquests canvis, res impedia modificar de manera clara i profunda els referents del procés d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu no universitari, sense necessitat de promulgar noves lleis d’educació.

Els successius canvis legislatius han semblat una actitud més propera a l’excés de protagonisme dels polítics de torn, que no pas una acció estratègica, amb el conjunt de la comunitat educativa i de la societat, per millorar l’eficàcia del sistema.

L’avant-projecte de llei que ara presenta el ministeri dirigit pel peculiar José Ignacio Wert, està prologat per una retòrica que no supera tertúlies de paraules amb abundància de “llocs comuns” i d’intencions aparentment bones, però que queden qüestionades per el desenvolupament de l’articulat que la desenvolupa.
Sorprèn, per exemple, la superficialitat amb la que intenta resoldre l’atenció a la diversitat dels alumnes a 3r i 4t d’ESO. Sense dubte un dels temes mal resolts fins ara, donada la impossibilitat de bona part dels centres educatius per aconseguir que els alumnes amb millors resultats arribin a major cotes, i els que mostren dificultats o altres habilitats tinguin un itinerari, que no els aboqui a nivells mediocres o, fins i tot, a l’abandonament. La simple segregació d’alumnes no significarà una millor manera d’abordar la pràctica professional dels professors.

Altres desigs de l’autor de la llei, com són la incorporació de la tecnologia, de l’esperit emprenedor o de l’esforç són com brindis al sol, donada la manca de referència o de més profund desenvolupament, que trobem en l’avant-projecte.

Proposo abordar canvis profunds en aliança amb la societat, i enterrar la hiperactivitat legisladora.
(Article aparegut al FOC NOU novembre 2012)

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)

Ensenyament basat en evidències

Desembre 5, 2011 2 comentaris

La millora dels resultats a l’ensenyament a casa nostre està íntimament vinculada a la transformació profunda de l’educació. Sovint resulta sorprenent que convisquem amb tanta naturalitat amb la continuada mediocritat dels nivells assolits pels nostres alumnes., o que pensem que es produirà per un simple millora de l’acció docent.

El procés de millora a l’ensenyament es basa en una escola molt orientada a l’aprenentatge que, com defensa el rector de la Universitat de Lisboa António Nóvoa, sigui capaç de centrar-se en la tasca pròpia de l’ensenyament, i invertir la sobrecàrrega d’objectius, que sovint la societat li demana. No es tracta, argumenta amb criteri el il·lustre rector, de tornar a un ensenyament tradicional de mínims, com aquells corrents que ho redueixen a saber llegir i escriure, perquè no hi tenim constància de cap país on aquests plantejaments hagin elevat el nivell dels seus alumnes. I en canvi tenim evidència del que han fet altres països, que han elevat espectacularment els seus resultats.

Es tracta de situar l’aprenentatge en el centre de les ocupacions de les escoles i dels alumnes, i en el centre de la relació entre escola i família. En contra d’una creença estesa al nostre voltant, els pares i mares dels nostres nostres dies estan força preocupats per l’educació dels seus fills, però a la vegada es mostren també força desorientats. I també hem de veure el panorama parental des de la consciència de les conseqüències que porta l’escolarització universal obligatòria.

Una de les claus per redreçar la tasca fonamental de l’escola s’ha de basar necessàriament en l’aliança del món escolar amb la societat, que doni un sentit profund a l’evidència que l’educació és cosa de tot, i que va més enllà de l’ensenyament..

Com assenyala el professor Àngel Castiñeira, en la seva tasca d’impulsar la reflexió sobre el lideratge des d’ESADE, un canvi tant profund com el que comporta la transformació de l’educació implica no només l’àmbit professional dels educadors, sinó també el personal, responent a preguntes com què vull fer i què vull ésser.

La tasca educativa està íntimament lligada al cultiu del lideratge d’un mateix i dels beneficis que comporta aquest creixement respecte a la capacitat per liderar projectes educatius. El lideratge personal consisteix, com em recorda el meu amic el pedagog Lluís Tarin, en crear i construir significats, intentant transcendir la situació, i convertint els objectius educatius en l’esperança d’un món millor.

Per millorar les nivells dels ensenyaments necessitem treballar amb dades i crear protocols, que sistematitzin les actuacions docents. És hora de superar la retòrica del voluntarisme i construir significats sobre la base de dades objectives, d’evidències que apareixen després de la interpretació de patrons, que se’n dedueixen d’una anàlisi pràctica de dades, i que fuig de creences preconcebudes. Com defensa el professor Gregorio Luri, és hora de debatre sense prejudicis i escoltants totes les opinions vinguin des de posicionaments tradicionalment adjectivats de conservadors o vinguin des dels sectors nomenats progressistes. És hora que parlin les dades per sobre de la retòrica ideològica, i que siguem capaços de recolzar-nos en els èxits que anem aconseguint i no en teòrics avenços, dels quals no trobem evidències.

Sovint els governs promouen iniciatives sense haver avaluat les anteriors, i sense la intenció de fer-ho amb les noves. Qualsevol projecte se suporta en la creació de condicions i del clima favorable per navegar vers un horitzó. L’educació necessita anar més enllà de la força comunicativa i emocional que comporten normalment els debats educatius i professionalitzar la seva tasca, treballant de manera més rigorosa amb les nombroses evidències que ja tenim sobre el funcionament dels sistemes escolars.
(publicat a la revista Foc Nou nº 446. Desembre)