Normalitzar la diversitat

La diversitat és un dels valors que identifiquen el grau de maduresa democràtica d’una societat, i és un reflex del seu nivell cultural. No va lligada necessàriament al seu producte interior brut. És un referent de l’alçada moral d’una societat.

La diferència, vista com heterogeneïtat i pluralitat, té a veure amb l’amplitud de mires d’un cos social. Té a veure amb quin tipus de relació s’estableix amb altres territoris i cultures, i amb la seva capacitat de sentir que altres tenen valors i creences també valuoses. És un símptoma de la consideració que la interrelació amb aquestes maneres diferents de veure el món suposa un creixement cultural.

Les societats que arriben a aquest tipus d’actitud i de consideracions és perquè també viuen les diferències de manera natural i normalitzada en el seus entorns més propers. Em refereixo als cercles familiars, d’amistat, de veïnatge o de feina. Aquestes societats estan formades per persones que conviuen habitualment de manera integrada amb allò que anomenem diversitat.

Per això, la diversitat hauria de ser un valor integrat en la consideració que tenim de les persones i en el plantejament dels serveis fonamentals d’una societat, com són, per exemple, la salut i l’educació.

El sistema educatiu, i per tant les escoles, ha incorporat al seu llenguatge habitual el concepte d’atenció a la diversitat com un eix de l’equitat i de la inclusió. Sense dubte, va ser una aportació estratègica al moment de la implantació de l’escolarització universal. Malauradament, no podem dir que sigui un objectiu plenament assolit als centres educatius. Les bones intencions per atendre la diversitat no han estat, sovint, acompanyades de mesures que tinguessin impacte real en la pròpia organització dels centres, ni tampoc d’iniciatives que hagin aconseguit una expertesa professional dels actors que havien d’aplicar-la.

Qualsevol canvi profund de la perspectiva educativa és, en primer lloc, un canvi cultural. Així que la primera iniciativa és una sistemàtica conscienciació del valor de la diversitat i de la diferència. És anar a l’arrel del marc mental que ens guia les nostres creences i els nostres valors profunds, i que ens porta a reaccionar d’una manera o d’una altra. En definitiva, que modela les nostres actituds i comportaments.

La necessitat de sensibilitzar sobre l’atenció a la diversitat ha de ser encara una prioritat del lideratge del sistema educatiu i dels seus actors més rellevants. Ho dic perquè no hi hagi dubtes respecte al que escric més endavant.

La meva consideració és que el concepte d’atenció a la diversitat s’ha acabat consolidant en l’imaginari de les persones, i per tant dels professors, com una consideració respecte als qui tenen alguna “anomalia”. Ja sigui de caràcter físic, psíquic, socio-cultural o en referència a algunes de les eines d’aprenentatge, com poden ser la dislèxia o l’anomenat dèficit d’atenció.

La qüestió és que tots som diversos i que tots presentem diferències. En un procés d’aprenentatge inicial que s’allarga uns 16 anys de manera habitual, cal adonar-se que la diversitat serà un element permanent en l’acció educativa i pedagògica. Els processos d’adquisició de competències acadèmiques i transversals no poden ser una competència individual a veure qui arriba el primer, o qui demostra haver patit menys entrebancs.

Per tant, cal pensar que actuarem permanentment en un context de diversitat. I per això el sistema i els centres han de cercar maneres més flexibles i orientades a aquesta realitat, fugint de l’encasellament i, molt més encara, del rebuig i de l’exclusió.

Un sistema que no pot encabir a la immensa majoria de la seva població és un sistema que no funciona i que ha de ser reestructurat. De la mateixa manera que una societat que no madura de manera evolutiva vers una assumpció de la diferència com un valor intrínsec és una societat que discrimina. És una societat injusta.
(FocNou Gener-Febrer 2017)

El rol superior de les dones

Les dones són l’esperança de la supervivència i de la millora de les persones de molts territoris desvalguts i amb escassedat de recursos, per exemple des del seu rol al món de l’educació. No és una frase per quedar bé ni tampoc és una sentència de cara a la galeria per regalar les orelles de cap dona. Tampoc significa que les dones del països més desenvolupats se situïn en un estat extraordinàriament equilibrat, tot i els avenços indiscutibles que coneixem.

Al llarg de la meva experiència educativa i de coneixement d’entorns socio-econòmics febles, he pogut constatar l’evidència de la força de moltes dones, que s’han convertit en el factor fonamental de progrés del seu entorn més immediat. Dones que han hagut de lluitar per tirar endavant els seus fills, i dones que s’han posat a crear i impulsar projectes educatius per donar sortida a altres dones joves, confinades a zones d’abandonament, desídia o simplement considerades “no res”, com hem confessava fa poques setmanes una professora d’Egipte.

En totes elles, n’hi ha una càrrega històrica, derivada del sentiment de menyspreu per la seva condició de dona, i del sentiment d’ésser inferior sistemàticament devaluat pel seu entorn cultural, al llarg dels segles.

L’educació és una de les eines estratègiques en la millora de les persones i, en conseqüència en la millora dels territoris. Per això resulta estratègic impulsar aprenentatges que facin confluir el coneixement pur amb el coneixement pràctic i aplicable a curt termini. I en aquest pragmatisme és on he pogut constatar l’atreviment, convicció i saviesa de moltes dones professores.

En un recent esdeveniment internacional sobre tecnologia educativa vaig conèixer projectes impulsats per dones que cercaven treure els joves, especialment les joves, de la conformitat en la desídia de la seva situació de pobresa. Eren projectes desenvolupats a àrees de països que presenten greus dificultats pel desenvolupament, com era el cas de Nigèria, Egipte, Vietnam, Bolívia o El Salvador.

Un tret comú a tots aquestes projectes era que estaven creats, dissenyats i impulsats per professores. Amb passió, il·lusió, professionalitat, agosarament i sentit pràctic. Pensats per ajudar el jovent a sortir-se’n. Utilitzant la tecnologia per connectar els joves dels seus entorns amb els joves de països més desenvolupats. Sense prejudicis, i nedant contra corrent dels molts condicionats socials, arrelats en el tòpic de la desconsideració del valor de la dona.

Resulta extremadament greu i una autèntica tragèdia la situació al món de moltes dones, inhabilitades per desenvolupar els seus projectes vitals, i tancades a la foscor de l’arbitrarietat i de la ignorància de la cultura d’uns homes, incapaços al mateix temps de desenvolupar els seus propis projectes vitals i els mateixos territoris on viuen. Molts exemples de lluita per la vida i d’ajuda incondicional als seus són avui una evidència empírica que situa la dona com l’ésser humà més compromès en la supervivència i el desenvolupament.

He pogut conèixer de prop l’interès de moltes joves, abillades amb el xador o la hijab per avançar en els seus aprenentatges o per aprofitar beques d’estudi o per a projectes, mentre els seus companys masculins deambulen entre el desconcert i l’apatia, quan no en la demostració d’un fals sentit de la condició viril.

He d’expressar la meva admiració per la tasca de moltes dones, que són mestres i professores en entorns molt vulnerables del món, i per la seva capacitat professional i humana de somiar un futur, que aconsegueixi la dignitat i el benestar, que d’una manera sistemàtica els hi queda negat pels seus companys de viatge, homes, en la lluita per l’existència de l’ésser humà.

(Publicat a la revista Foc Nou nº 463. Abril-maig 2014)

L’evangelització a l’escola

L’impacte que estan produint els gestos del nou Papa Francesc estan influint en l’estat d’ànim de l’església i en la mateixa manera de fer d’alguns sacerdots, com podem veure en algunes parròquies. El Papa està insuflant nous aires, que esperem que tinguin la profunditat que la renovació de l’església necessita.

Però no es pot comprendre al nou Papa sense entendre el gest de renúncia de Benet XVI. La seva actitud ha estat valorat des de diversitat d’angles, però ara només voldria parar atenció en la crida de Benet XVI, al moment de la seva renúncia, a centrar el nostre sentit de la fe cristiana en allò que és essencial: l’espiritualitat.

L’educació dels nostres dies està posant de relleu la importància de l’espiritualitat en la formació dels nostres joves i adolescents. És cert que es pot parlar d’espiritualitat en un sentit més ample, més enllà de les creences religioses, però ara vull referir-me al significat d’espiritualitat religiosa, al qual en va convidar Benet XVI. El seu missatge interpel·la uns dels reptes fonamentals de l’ensenyament dels centres educatius amb identitat catòlica.

Si atenem la història de l’educació a Espanya de les últimes dècades, hem de convenir que venim d’un temps on la societat espanyola ha estat identificant el concepte d’església amb les polítiques més conservadores. Vinculades també a l’època de la dictadura de Franco, i al paper protagonista que l’educació religiosa va tenir en les seves polítiques educatives.

Han estat dècades en que la imatge de Déu que s’ensenyava en les escoles era la imatge d’un Déu vigilant, que castiga i perdona, però que es viscut bàsicament com un Déu implacable, pot ser com reflex de la sensibilitat religiosa de l’Antic Testament. No era exclusiu de l’escola, però era una imatge absolutament majoritària en l’ensenyament religiós. Cal recordar que eren temps en que el pensament oficial eclesiàstic no veia amb bons ulls la lectura de la Bíblia, especialment del Nou Testament.

Després va venir la dècada dels anys 60 i 70, on els aires de llibertat al nostre estat i els que van portar les idees del Concili Vaticà II van trencar aquella identificació tan estreta entre església i polítiques conservadores, i van promoure la lectura de la Bíblia en les llengües maternes. Els corrents majoritaris de l’església anomenada “progressista” van posar l’accent en l’acció social. Calia accentuar la importància de viure en la pràctica els valors cristians. Calia superar la religiositat exclusivament centrada en l’assistència als oficis religiosos.

Però poc a poc es va accentuar tant l’acció que es va afeblint la reflexió que ens alimenta les raons de la nostra acció, i es va anar diluint la importància de les fonts bíbliques, és a dir l’origen on s’havia d’alimentar l’esperit que ens porta a l’acció social. Aquesta havia esdevingut la finalitat absoluta. La paraula Déu va anar desapareixent del relat del “progressisme cristià” perquè s’identificava amb els privilegis dels poderosos d’un temps encara recent.

La dècada dels 80 i 90 van ser temps de retorn de la identificació de l’església amb les ideologies conservadores i l’escola ha patit aquesta vinculació, així que va tornar amb força el predomini de l’acció social, difuminant alhora les fonts espirituals que l’animaven.

El repte del nostre temps és portar a l’escola una evangelització que sigui resultat del procés d’enfortir la doble vessant del concepte cristià de l’espiritualitat com aquell que vincula inseparablement allò que és terrenal amb allò que és diví. És a dir, la fe com a font de la força que ens porta al compromís amb el proïsme. És la diferència que separa l’activisme que prové del voluntarisme, a l’acció que prové del discerniment cristià. És a dir, el repte de vincular fe i justícia des de l’aprofundiment en el Crist, més enllà de les vicissituds de la jerarquia eclesiàstica.

El suport als més desvalguts

La Fundació Catalunya-La Pedrera lliura des de l’any 2002 unes beques escolars destinades a infants i joves en situació de risc social. La beca consisteix en el suport d’un educador/a i en la disposició d’un ajut econòmic perquè aquests infants i joves puguin estudiar en les millors condicions.

El passat dia 26 de juny es va fer l’acte de lliurament d’aquest curs i la directora general de la Fundació Marta Lacambra i el director de Coneixement Salvador Garcia van convidar-me a presidir i dirigir unes paraules als infants i joves, que estaven acompanyants dels seus educadors i d’algunes de els seves famílies.

Sense dubte és un acte d’una especial emotivitat pel valor social que té. Per això, reprodueixo les paraules que vaig adreçar. Per això, i estimulat pels infants i joves que se’m van adreçar per agrair-me les paraules que els havia dirigit.

“Em sento especialment emocionat per la meva vinculació a diverses entitats que sou aquí presents, i de les quals conec en detall l’extraordinària tasca que esteu fent per ajudar a molts i moltes joves a trobar el seu propi camí i a disposar de noves oportunitats.

Les entitats que sou aquí formeu part importantíssima d’allò que s’anomena el capital social d’un país. Aquesta xarxa social és un dels signes més evidents de la maduresa democràtica d’una societat. I encara més als moments de crisi i de convulsions, quan es demostra la capacitat de les persones per donar-se al proïsme i teixir aliances.

L’encert d’aquesta iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera és la d’apostar per les persones com l’element clau de qualsevol procés de millora i de creixement.

En primer lloc, és una aposta per les persones perquè confia que totes i tots els joves sou capaços de construir una vida pròpia. Confia que us esforçareu en estudiar, en organitzar-vos el temps i en complir amb els vostres deures, tant a l’escola com a casa i al carrer, també.

I també confia en les famílies. De vegades les famílies tenen la impressió que no fan suficient, que no tenen la cura que els seus fills demanen. El més important d’una família es crear l’atmosfera d’estimació suficient per créixer junts i afrontar les dificultats que la vida ens posa. A les famílies us dic que no penseu tant en donar coses als vostre fills sinó en mostrar-lis un camí d’honradesa i d’estimació.

Us demano a vosaltres, infants i joves, que gaudiu de l’oportunitat d’aquestes beques, que poseu en valor l’acompanyament que rebeu, com una mostra de la bondat humana, de la generositat dels altres, de la mateixa societat.

Dic això perquè els mitjans de comunicació i el carrer estan plens de converses sobre corrupció i persones que se n’aprofiten dels béns aliens. Això fa que sovint, només ens fixem en l’egoisme, o acabem creient que qui no s’ha n’aprofita dels demés i no roba quan pot és idiota.

El més important en aquesta vida és anar a dormir amb la consciència tranquil·la, en pau amb hom mateix i en pau amb la societat. Si els nostres actes no ens produeixen aquesta pau és que anem per un camí equivocat, encara que sigui ple de riqueses materials.

En segon lloc, l’aposta d’aquesta iniciativa també destaca perquè confia en les persones, perquè creu en la tasca dels educadors que us acompanyen en aquest període de la vostra vida. L’educació sempre ha estat una qüestió de persones que acompanyen a altres persones, i que esdevenen referents. Quasi sempre és un procés d’aprenentatge mutu. Els educadors i els educands creixen i aprenen mútuament els uns dels altres.

Moltes vegades, els educadors i educadores que us acompanyen tenen dubtes i mostren signes de cansament. Segur que ho heu notat. La vostra disposició per l’esforç, la vostra expressió de desigs per anar endavant, molt més que els vostres encerts, siguin més o menys notables, són el que els hi donen forces per seguir. No ho oblideu mai.

Esteu en un moment de la vostra vida que resulta clau per al vostre futur. Heu d’estar segurs que si aposteu per formar-vos i deixar-vos acompanyar en aquests anys, estareu en millor disposició d’afrontar les dificultats de la vida.

Richard Sennet, en el seu llibre “La corrosión del carácter” fa una anàlisi sobre el fracàs laboral, i assenyala que uns dels fracassos que més pot llastrar la nostra vida és, escriu textualment, “no poder estructurar una vida personal coherente; no realizar algo precioso que llevamos dentro; no saber vivir, sino meramente existir”.

El que està en joc és la nostra vida, el tresor que portem dins nostre. De vegades pensem que la nostra vida és molt petita respecte a la de persones conegudes o famoses que veiem en la televisió, el cinema, als camps de futbol o a internet. De vegades, fins i tot, creiem que ningú ens estima pel que som, sinó pel que tenim, pel que diem o per la força física que demostrem. Fins i tot, és possible que tinguem exemples de persones que ens menyspreen o que ens humilien.

La nostra força està en el nostre interior, en les nostres conviccions més íntimes, allà on diem que sí, que som capaços de fer-ho i d’arribar a les fites que ens proposem, passet a passet, i disposats a aixecar-nos cada vegada que caiguem. La nostra força no és mostrar-nos durs o impenetrables. La nostra força és una aparent feblesa. La de ser persones que estem construint el nostre projecte vital amb esforç i amb conviccions nobles.

La reflexió de Sennet vincula la vida laboral a la vida personal. Totes dues, vida professional i vida personal estan estretament lligades, fins al punt d’estar en condicions d’afirmar que no hi ha possibilitats de desenvolupar un projecte vital en plenitud, al marge d’una vida professional viscuda des de la vocació.

La vocació és aquella força que ens estimula a l’esforç, a lluitar cada dia, encara que les condicions ens assemblin dures, quasi impossibles. És una vocació que vinculem als nostres valors més nobles, a aquella crida interior que ens diu què hem de fer i com hem d’actuar.

Sennet també parla del valor ètic del caràcter, i ho relaciona amb els valors del compromís, de la lleialtat, la capacitat de sacrificar l’immediat en atenció a un desig més ple i ample.

Aquest és el nostre repte i el vostre repte. Lluitar per les coses petites pensant que faran gran la vostra vida; esforçar-vos per guanyar cada dia més confiança en vosaltres mateixos, pensant que sou vosaltres els que fareu que la vostra vida sigui millor o pitjor.

Els educadors i educadores que us acompanyen en aquest període creuen en vosaltres i per això s’esforcen en ser-hi al vostre costat, orientant-vos i ajudant-vos a que us conegueu més a fons.

Però el futur depèn de vosaltres, de la capacitat que tingueu de compromís amb vosaltres mateixos i amb el món que us rodeja. I de la capacitat que tingueu de vèncer la tendència a caure en els camins més fàcils.

I d’aquí uns anys, quan trobeu aquest equilibri entre una bona vida personal i laboral, recordeu que algú us va ajudar a arribar-hi, que teniu un deute amb la societat, i que vosaltres també podeu ajudar a altres a trobar el seu propi camí i a conduir la seva vida.

Ànims, felicitats i a treballar!”

L’horitzó de l’educació en la Catalunya del 2020

L’escola està sobresaturada. Les creixents demandes de la societat han provocat una suma de càrregues feixugues, que porten greus dificultats a les escoles per focalitzar-se en un objectiu concret i a la societat mateixa per identificar quin és el sentit fonamental de l’escola. Cal obrir nous horitzons.

L’educació està en crisi des de finals del segle passat, quan els canvis socials i, especialment, els tecnològics fan esclatar el paper central de l’escola com transmissora del coneixement. És una crisi que té a veure amb l’escletxa que hi ha entre el que s’ensenya i s’aprèn a les aules. I que es reflexa en el perill de trencament del sentit de l’escola com el lloc d’oportunitat per als alumnes per obtenir les competències que necessiten per exercir la seva ciutadania.

Aquesta situació s’agreuja en aquells països, com Catalunya, que hem arribat a la plena escolarització universal quasi al mateix temps que ha començat aquesta crisi d’identitat. En el nostre cas, per l’elevat índex de fracàs i d’abandonament prematur, però cal veure que la crisi és més fonda.

Moltes veus venim denunciant el perill d’aquest trencament, i el risc que suposa que l’escola vegi reduïda la seva funció a la mera acollida dels nostres infants i joves durant unes hores al dia, amb la finalitat de custòdia, mentre els seus pares i mares treballen, i amb una funció d’homogeneïtzació, que trenca la personalització i socialització dels àmbits més creatius dels alumnes. És una realitat que recorda més la funció que tenia el servei militar obligatori, que no pas el lloc de naixement del projecte vital i professional dels qui representen el futur del nostre país.

Catalunya evidència desitjos i necessitats de canvis profunds, i som moltes les persones que demanem una profunda regeneració de la vida econòmica i social del país i dels models que hem tingut fins ara. Sentim parlar molt de la importància estratègica que l’educació representa per al nostre futur. Però al mateix temps que s’exigeix posar l’educació com una prioritat, cal també canviar la perspectiva amb la que abordem els reptes del futur que albirem. Tenim una gran oportunitat de canvi que cal aprofitar.

L’estat de l’educació demana anar molt més enllà de reformar algunes coses, a l’espera de més despesa pressupostària, que torni a posar les coses on eren. L’error més greu és pensar que ja ens serveix el que tenim, que només es tracta d’algunes rectificacions, algunes d’elles sostingudes en la idea de tornar als orígens de la concepció de l’escola, que va resultar exitosa al segle XX. El seu esgotament s’enfonsa en les columnes bàsiques de l’actual model, com són l’organització del currículum escolar, l’estructura d’agrupació de l’alumnat, la distribució horària i d’espais, i els models pedagògics. Els canvis han de ser profunds, radicals i sostinguts en el compromís de tots els sectors econòmics i socials.

Per tot això, a Jesuïtes Educació estem convençuts que és ara que cal impulsar àmbits de reflexió de l’estratègia, superant el vell instrument de la planificació estratègica, adequat per quan la confiança estava dipositada en la capacitat de generar polítiques per part de l’administració i en l’augment previsible dels recursos. Són temps per entrenar-se en la gimnàstica mental de donar resposta a canvis imprevistos i sistèmics. Són temps per posar-se al capdavant, enfortint les sinergies i aliances entre les capacitats de govern i la responsabilitat de tots els àmbits de la societat civil. És un moment transcendental per prendre consciència de l’actitud proactiva que hem de posar en marxa tots aquells que ens sentim cridats i il·lusionats a transformar l’educació en el marc d’una Catalunya que s’obre a un futur diferent.

Des d’aquesta convicció, la xarxa d’escoles dels jesuïtes de Catalunya (Jesuïtes Educació) hem creat un marc de reflexió estratègica, que hem nomenat Horitzó 2020 i que està mobilitzant les nostres comunitats educatives. Es tracta de demanar als actors de l’educació, des de la seva vocació personal i professional, quina és l’educació que voldrien en el futur. I d’implicar al món econòmic, social, pedagògic, cultural i religiós del nostre país perquè col·laborin en el nostre procés creatiu.

Els primers símptomes d’aquesta dinàmica participativa mostren educadors i educadores il·lusionats en el trencament d’espais, d’horaris, o en la promoció de la centralitat de l’alumne, per exemple, per adequar-los a les seves necessitats d’aprenentatge.

Estem decidits a avançar en xarxa en la recerca del somni de transformació de l’educació, per respondre al repte de col·laborar en la construcció d’una societat més justa i solidaria, d’una banda, i capaç de donar oportunitat de desenvolupament personal i professional, d’una altra.

Xavier Aragay i Pepe Menéndez
Director General i Director Adjunt de Jesuïtes Educació, respectivament.
(Article publicat al diari ARA del dia 8 de gener de 2013)

Una altre llei d’educació per a no millorar

El govern espanyol ha encetat l’enèsima reforma educativa. De res ha valgut l’opinió unànime de gran part de la comunitat educativa, expressada als últims deu anys, en el sentit de no intentar millorar l’eficàcia de l’aprenentatge dels alumnes a través de noves lleis.

També havien estat representants del Partit Popular els qui s’havien mostrat contraris a nous canvis. Però ha prevalgut un cert desig de revenja per l’aturada de la Llei Orgànica de Qualitat a l’Educació (LOCE, en castellà), que havia promulgat el segon govern d’Aznar i que el primer govern de Zapatero (2004) va derogar abans de la seva entrada en vigor.

Que el sistema educatiu necessita canvis de naturalesa transformadora és un clam. Que el sistema educatiu no respon al repte d’excel·lència i d’inclusió ho demostren les dades, tant de les proves que la mateixa administració organitza, com els resultats de les proves internacionals. Que el sistema educatiu necessita canvis importants en la formació inicial, en la selecció i en la política de provisió dels llocs de treball són evidències que ja fa molt de temps han estat suggerides per moltes persones de dins i fora amb autoritat i experiència.

El que també posen de manifest la recerca interna i internacional és que els canvis no arriben per modificacions legislatives ni per la retòrica dels preàmbuls de les lleis. Una nova legislació només està justificada en moments de canvis de rumb radicals, com per exemple suposà l’escolarització universal o una organització completament diferent del currículum. No és casual que encara hi hagi experts en educació, sense sospita ideològica, que consideren que la llei més fonamental dels últims 40 anys va ser la “Ley General de Educación” de 1970, encara en l’època de la dictadura.

La gran reforma educativa de 1985, la LOGSE, impulsada pel primer govern socialista, significà el gran canvi de l’escolarització universal, al temps que canvis profunds al currículum i la posta en marxa dels concerts educatius, que donaren estabilitat econòmica a l’escola privada acollida al sistema de finançament públic.

Després de tots aquests canvis, res impedia modificar de manera clara i profunda els referents del procés d’ensenyament i aprenentatge del sistema educatiu no universitari, sense necessitat de promulgar noves lleis d’educació.

Els successius canvis legislatius han semblat una actitud més propera a l’excés de protagonisme dels polítics de torn, que no pas una acció estratègica, amb el conjunt de la comunitat educativa i de la societat, per millorar l’eficàcia del sistema.

L’avant-projecte de llei que ara presenta el ministeri dirigit pel peculiar José Ignacio Wert, està prologat per una retòrica que no supera tertúlies de paraules amb abundància de “llocs comuns” i d’intencions aparentment bones, però que queden qüestionades per el desenvolupament de l’articulat que la desenvolupa.
Sorprèn, per exemple, la superficialitat amb la que intenta resoldre l’atenció a la diversitat dels alumnes a 3r i 4t d’ESO. Sense dubte un dels temes mal resolts fins ara, donada la impossibilitat de bona part dels centres educatius per aconseguir que els alumnes amb millors resultats arribin a major cotes, i els que mostren dificultats o altres habilitats tinguin un itinerari, que no els aboqui a nivells mediocres o, fins i tot, a l’abandonament. La simple segregació d’alumnes no significarà una millor manera d’abordar la pràctica professional dels professors.

Altres desigs de l’autor de la llei, com són la incorporació de la tecnologia, de l’esperit emprenedor o de l’esforç són com brindis al sol, donada la manca de referència o de més profund desenvolupament, que trobem en l’avant-projecte.

Proposo abordar canvis profunds en aliança amb la societat, i enterrar la hiperactivitat legisladora.
(Article aparegut al FOC NOU novembre 2012)

Reflexió i acció educativa

Estem vivint temps que es mouen entre la convulsió, l’angoixa i la indignació. Ens despertem amb notícies que informen de fortes pressions als governs perquè redueixin el deute. Assistim a reduccions fortes de recursos en sectors com la salut i l’educació, on treballem persones que normalment no posem per davant exigències salarials per comprometre’ns en les nostres tasques.

Domina el desconcert, la incomprensió, i també un sentiment d’escàndol públic, davant de la manca d’assumpcions clares de responsabilitat per part de les persones concretes que en són responsables. Tot queda diluït en la situació general i en la manca objectiva de recursos i tresoreria per afrontar pagaments en el sector dels serveis públics, ja siguin donats per funcionaris com per entitats contractades.

El sistema educatiu català afronta aquesta situació en una època en la qual ja fa uns anys s’està denunciant la manca de bons resultats, especialment en els grups d’alumnes socio-econòmicament més desafavorits. Respecte a aquesta realitat, hem estat arrossegant molts debats sobre la relació entre recursos disponibles i resultats aconseguits, sense haver arribat a un conclusió concreta. Tot es mou en el món de les intuïcions, així que encara no havíem arribat a un idea clara sobre la vinculació entre recursos i resultats, quan s’està imposant la realitat d’haver-se d’enfrontar al mateix repte de millora, però amb un davallada de recursos.

Davant d’aquesta situació, tothom té clar que cal fer coses i que cal actuar, però a la vegada hi ha un creixement perceptible en l’opinió general que el que cal fer és tornar a la pedagogia tradicional, i deixar-se d’innovacions i experimentacions. És com si haguéssim descobert o reconegut que tot els esforços de canvis i de millores que estàvem fent fins ara a les aules han estat un joc superficial o accions sense un plantejament professional seriós.

Resulta excessivament comú al món educatiu haver de patir canvis freqüents de les polítiques educatives i de les metodologies pedagògiques, abans de dedicar temps a avaluar els resultats dels projectes endegats i de les propostes pedagògiques desenvolupades. Però, des del meu punt de vista, no ha estat tan perniciós el constant ritme de canvis legislatius i l’allau de normatives que pretenen tenir-ho tot controlat, com la manca d’una reflexió pedagògica rigorosa, sostinguda en avaluacions i acompanyada d’una visió ambiciosa, que ens orienti vers un horitzó, relacionat amb els objectius educatius propis del nostre segle, que sovint són reclamats amb insistència pel conjunt de les forces socials i econòmiques al nostre país.

En un moment com aquest, la temptació de fer moltes coses sovint pot confondre’ns. Moltes vegades pensem que actuar justifica en si mateix la nostra missió, sense aturar-nos a considerar la importància de ponderar les nostres decisions i accions, especialment quan hem de gestionar recursos més escassos en un context de crisi de resultats al nostre ensenyament.

Quan més greu és la situació més hem de valorar la importància de dedicar temps a pensar i considerar quines són les nostres prioritats, i quins plantejaments responen a les nostres conviccions. La millor resposta que podem donar a un context d’imprevisible evolució i de canvis constants és entrenar-nos per treballar en una dinàmica que combini la capacitat de reflexió permanent i la capacitat de resposta.

Donar respostes ràpides i efectives, però amb criteri, suposa dotar-se d’un marc reflexiu i estratègic, que superi l’activisme i el desconcert, que normalment ens porta a mirar pel retrovisor i refugiar-nos en mirades melancòliques de temps, que no són els nostres, pensant en alumnes, que tampoc són els que tenim a les nostres aules.
(Publicat a la revista Foc Nou nº452)