Arxius

Archive for Març de 2017

Normalitzar la diversitat

La diversitat és un dels valors que identifiquen el grau de maduresa democràtica d’una societat, i és un reflex del seu nivell cultural. No va lligada necessàriament al seu producte interior brut. És un referent de l’alçada moral d’una societat.

La diferència, vista com heterogeneïtat i pluralitat, té a veure amb l’amplitud de mires d’un cos social. Té a veure amb quin tipus de relació s’estableix amb altres territoris i cultures, i amb la seva capacitat de sentir que altres tenen valors i creences també valuoses. És un símptoma de la consideració que la interrelació amb aquestes maneres diferents de veure el món suposa un creixement cultural.

Les societats que arriben a aquest tipus d’actitud i de consideracions és perquè també viuen les diferències de manera natural i normalitzada en el seus entorns més propers. Em refereixo als cercles familiars, d’amistat, de veïnatge o de feina. Aquestes societats estan formades per persones que conviuen habitualment de manera integrada amb allò que anomenem diversitat.

Per això, la diversitat hauria de ser un valor integrat en la consideració que tenim de les persones i en el plantejament dels serveis fonamentals d’una societat, com són, per exemple, la salut i l’educació.

El sistema educatiu, i per tant les escoles, ha incorporat al seu llenguatge habitual el concepte d’atenció a la diversitat com un eix de l’equitat i de la inclusió. Sense dubte, va ser una aportació estratègica al moment de la implantació de l’escolarització universal. Malauradament, no podem dir que sigui un objectiu plenament assolit als centres educatius. Les bones intencions per atendre la diversitat no han estat, sovint, acompanyades de mesures que tinguessin impacte real en la pròpia organització dels centres, ni tampoc d’iniciatives que hagin aconseguit una expertesa professional dels actors que havien d’aplicar-la.

Qualsevol canvi profund de la perspectiva educativa és, en primer lloc, un canvi cultural. Així que la primera iniciativa és una sistemàtica conscienciació del valor de la diversitat i de la diferència. És anar a l’arrel del marc mental que ens guia les nostres creences i els nostres valors profunds, i que ens porta a reaccionar d’una manera o d’una altra. En definitiva, que modela les nostres actituds i comportaments.

La necessitat de sensibilitzar sobre l’atenció a la diversitat ha de ser encara una prioritat del lideratge del sistema educatiu i dels seus actors més rellevants. Ho dic perquè no hi hagi dubtes respecte al que escric més endavant.

La meva consideració és que el concepte d’atenció a la diversitat s’ha acabat consolidant en l’imaginari de les persones, i per tant dels professors, com una consideració respecte als qui tenen alguna “anomalia”. Ja sigui de caràcter físic, psíquic, socio-cultural o en referència a algunes de les eines d’aprenentatge, com poden ser la dislèxia o l’anomenat dèficit d’atenció.

La qüestió és que tots som diversos i que tots presentem diferències. En un procés d’aprenentatge inicial que s’allarga uns 16 anys de manera habitual, cal adonar-se que la diversitat serà un element permanent en l’acció educativa i pedagògica. Els processos d’adquisició de competències acadèmiques i transversals no poden ser una competència individual a veure qui arriba el primer, o qui demostra haver patit menys entrebancs.

Per tant, cal pensar que actuarem permanentment en un context de diversitat. I per això el sistema i els centres han de cercar maneres més flexibles i orientades a aquesta realitat, fugint de l’encasellament i, molt més encara, del rebuig i de l’exclusió.

Un sistema que no pot encabir a la immensa majoria de la seva població és un sistema que no funciona i que ha de ser reestructurat. De la mateixa manera que una societat que no madura de manera evolutiva vers una assumpció de la diferència com un valor intrínsec és una societat que discrimina. És una societat injusta.
(FocNou Gener-Febrer 2017)

Categories:Uncategorized