Arxius

Archive for Juliol de 2011

On va el nostre sistema educatiu?

Juliol 3, 2011 1 comentari

El sistema educatiu català és tan dolent, com sembla inferir-se de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació sobre el nivell dels alumnes? Hi ha una sèrie de dades que transmeten amb molta força la resposta positiva a aquesta pregunta, la qual cosa significa una mirada negativa a la competència de la nostra educació.
Algunes d’aquestes dades són les que informen d’un 31% de l’alumnat català que no segueix estudis després de l’ESO; i de més d’un 25% dels alumnes de 6è de Primària que no assoleixen les competències bàsiques de les assignatures instrumentals. No els aclapararé amb més dades perquè aquestes són suficientment rellevants, i el detall de les avaluacions són disponibles a Internet.
He tingut diverses oportunitats de compartir la visió de l’educació espanyola amb Andreas Schleicher, que és el responsable del famós informe PISA de l’OCDE. Tant en converses privades com en conferències públiques, Schleicher ha repetit moltes vegades que els resultats educatius a Espanya no es poden valorar al marge de la situació història de la que provenia l’educació al nostre estat. En aquest sentit, Schleicher sempre ha valorat molt positivament l’esforç de millora de l’educació espanyola fins els anys noranta del segle passat. Però immediatament afegeix que el que li sobta més és la manca de millora continuada del nostre sistema des de llavors, al contrari del que han fet països tan diversos com Singapur o Corea del Sud, estat aquest últim que ha superat a Finlàndia en el PISA 2011.
El que comenta Schleicher de l’evolució dels resultats educatius a Espanya és una manera de dir que el nostre sistema educatiu no s’ha adaptat als nous temps ni a les noves condicions d’aprenentatge. Podem afegir que fa la impressió d’haver-se quedat ensimismat i enlluernat en els models pedagògics que varen possibilitar un avançament durant un temps, però que ja fa més de quinze anys que estan demostrant ser insuficients per afrontar els reptes educatius del nostre segle.
La forta influència de l’enfocament educatiu que s’imposà en els darrers anys del franquisme s’arrelà en aspectes molt rellevants en aquell moment com foren l’escolarització universal i el paper de l’escola com vehicle de transmissió dels valors democràtics. L’eficàcia del sistema educatiu es mesurava per la seva capacitat de rebre a totes les capes socials i per esdevenir una bandera de conviccions ideològiques.
Aquest procés afermà les conviccions educatives d’una bona part dels nostres governants i del professorat, i s’allargà més del necessari sota principis on prevalia el caràcter estatalista de l’educació, a l’empara de la forta reacció al predomini de l’església al món educatiu durant l’època franquista; i la creença de que el compromís i les bones intencions de grans col•lectius de professorat romandrien intactes al pas del temps i dels canvis socials.
L’oportunitat de la reforma educativa, als anys vuitanta i noranta, s’abordà enmig d’aquestes condicions, la quals cosa provocà que l’accent de la línia pedagògica que s’imposà estigués marcat per un pensament tou, ingenu, quasi mel•liflu. Les conseqüències d’aquella pèrdua han estat, des de llavors, una rifi rafe constant, però molt poc productiu, entre la il•lusió d’un impossible retorn al model tradicional, bàsicament representat per l’antic cos de catedràtics, i la mirada voluntariosa però sovint mancada de contrastada eficàcia, representada pels permanents representants dels moviments de renovació pedagògica.
L’evolució de la societat, especialment en els models familiars, l’evolució del pensament que derivà en l’anomenada post-modernitat i el desencant respecte de les expectatives polítiques de la Transició, i, ja en els darrers vint anys, els forts canvis del model econòmic i la irrupció de la tecnologia no han estat acompanyats per canvis de la mateixa envergadura en el món escolar.
Ans al contrari, l’escola s’ha anat tancant en si mateixa, creguda que la societat era un enemic creixent dels seus valors més íntims, i mostrant la seva cara més autàrquica respecte al seu potencial com aliat per col•laborar en la formació i educació de ciutadans, que s’havien d’incorporar a una societat i a un sistema econòmic, molt diferent dels que aquesta escola dels anys setanta i vuitanta havia fixat en el seu imaginari.
Una de les pèrdues del món educatiu més evidents en aquest procés ha estat la capacitat d’autocrítica i de consciència de donar comptes a la societat, que els ha encarregat la formació dels seus infants i joves. La capacitat de posar objectius concrets i mesurables a l’aprenentatge, i la capacitat d’avaluació dels mateixos sistemes pedagògics, elevats a la categoria de sacres, han estat molt deficients i s’han eludit darrere de debats de fort contingut ideològic i de formes de retòrica molt carregada.
Mentrestant, el món no s’ha aturat i, per posar un dels exemples més visibles, la irrupció de la tecnologia ha anat canviant molts paradigmes dels àmbits social i econòmic. Entre la boira que suposa un tipus de trasbalsament com aquest, sovint tenim dificultats per separar el gra de la palla, i sovint ens aferrem a conviccions del passat o optem per endolcir les dificultats.
Cal dir amb tota rotunditat que la tecnologia i el desenvolupament de les condicions de l’estat del benestar estan afectant la naturalesa mateixa de les necessitats formatives i educatives dels nostres joves. Les resistències que trobem en el pensament educatiu dominant es refugien en la malenconia d’una escola on el professor sigui el centre de la font de coneixement de l’alumne, i amb el desig ingenu que sigui possible tancar les portes de les escoles a les influències exteriors. L’escola del segle XXI, en una societat avançada com la nostra, està condemnada a orientar-se als resultats i a la seva adaptació a les exigències dels canvis econòmics i de la pluralitat social.
Si l’escola de fa trenta anys estava suficientment justificada en l’escolarització i en les possibilitats d’ensenyament que donava, avui el paradigma està orientat vers un sentit més exigent de la seva eficàcia, que només se justifica per la seva capacitat en donar als joves possibilitats d’inserció en la societat, caracteritzades per un nou concepte de ciutadania, directament vinculat a l’assoliment d’unes competències que els permetin tenir possibilitats de desenvolupament personal i professional en uns nous paràmetres, tant d’ordre individual com socioeconòmic.
Davant d’aquesta realitat, els successius governs espanyols i catalans han donat respostes que han anat balancejant el sistema educatiu, el professorat, els alumnes i les famílies, entre els bons desigs i la posada en marxa de projectes de visibilitat més efectista que efectiva. Les polítiques no han pogut fugir de la baralla ideològica i retòrica, i d’alguna manera han roman incòlumes a la demanda constant dels sectors productius i socials, que exigien canvis de rumb en els indicadors de qualitat del nostre sistema.
L’educació és un àmbit estratègic en el futur de la nostra societat. Només aquesta convicció hauria de ser suficient per considerar que sola no serà capaç d’abordar els reptes que té per davant, i que necessàriament ha d’esdevenir un assumpte d’estat, que només podrà ser enfrontat des d’un diàleg i interacció constant dins d’una gran coalició de forces socials, econòmiques, professionals i de diversa naturalesa, disposades a alimentar i recolzar el pensament i l’acció dels centres educatius.
(Publicat a la revista Foc Nou nº441)

Categories:Uncategorized