Fortaleses socials i educatives

La fortalesa d’una societat en l’àmbit de ciutadania s’arrela en valors, que impulsen la consciència dels seus individus per augmentar la seva aportació al be comú. En una societat com la nostra, situada en la frontera entre l’exigència de nivells alts de benestar, però amb dificultats notables per esdevenir competitiva en el context propi d’una societat del coneixement, resulten estratègiques aquelles polítiques educatives i socials, que ajudin al conjunt dels ciutadans a adquirir consciència de la importància de ser proactius en l’adquisició de capacitats de major nivell de qualificació professional i personal.
Cal ser molt conscients que vivim un temps on el valor afegit d’una societat serà la seva capacitat d’augmentar la responsabilitat individual per assolir una responsabilitat col•lectiva pròpia d’un nivell major de maduresa. En els últims dies he pogut compartir diversos espais on s’ha posat sobre la taula el debat sobre l’estat anímic del nostre entorn davant dels reptes que tenim, i en alguns casos, el paper de l’educació en la perspectiva de futur d’un país. Han estat espais diversos i d’enfocaments heterogenis, però on hem anat a parar a llocs comuns amb els quals cal tenir molta cura i lucidesa per no perdre’s en el bosc dels tòpics, de les creences ancestrals o dels prejudicis.
Em resultà especialment suggerent la reflexió que Daniel Innerarity va desenvolupar sota el títol “Liderar el futur. Una defensa de l’esperança política” auspiciat per la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE. Ressaltaré en diversos punts els aspectes més rellevants que vaig anotar:
• La nostra societat es mou més per la indignació i el rebuig que per la idea de construcció del futur. Una iniciativa oferta en l’espai públic basada en la denúncia te més possibilitats d’agrupar seguidors que no pas una proposta basada en el consens per crear i endreçar iniciatives.
• Els progressistes d’antuvi són els conservacionistes actuals: per la seva retòrica i per la tendència que mostren són els pessimistes del nostre temps.
• S’ha trencat la idea del progrés automàtic, la qual cosa ens impulsa a una concepció més relacionada amb la creativitat i l’aportació.
• La política és el intent de civilitzar el futur, evitant que sigui colonitzat de manera homogènia. La utopia s’ha privatitzat, apartant-la de la seva visió col•lectiva. I la política s’ha debilitat davant dels poders financers i mediàtics, com si hagués perdut “format” (utilitzant un símil informàtic), cedint el poder als interessos gremials.
• Vivim un repartiment territorial de tòpics: la dreta política gestiona la regla, i l’esquerra, els valors.
• Hem de lluitar contra l’escletxa entre utopia i realitat. El debat sobre la realitat està relacionat amb la concepció que tenim sobre ella. Tocqueville afirmava que els empírics i els utòpics deixen la realitat intacta.
• Necessitem educar la relació amb el futur per treure-la del domini del progressisme pessimista. Un cínic és qui ha substituït l’esperança pel coneixement, i un il•lús qui ha substituït el coneixement per la ingenuïtat.
• Necessitem una visió sistèmica per sobra d’una visió centrada en microàmbits. Hem d’augmentar la intel•ligència col•lectiva, doncs vivim en sistemes socials que són menys intel•ligents que els individus
Si necessitem una renovació cultural de la relació entre la política i els nostres desigs i anhels, donat el canvi copernicà dels paràmetres econòmics i socials, imaginem quina és la necessitat en l’educació.
La necessitat de construir el futur sense mirar constantment el retrovisor de la malenconia dels temps passats esdevé una exigència dels nous temps educatius. Mai com fins ara ha estat tan transcendental la innovació educativa. I mai com fins ara cal que ens posem d’acord en què volem fer per construir una base sòlida en el que el imaginari col•lectiu entén que significa millorar l’educació. Vaig poder comprovar-ho tant en la intervenció del Tribuna Barcelona Ministre Gabilondo, promogut per El Periódico el passat dia 3 de maig, com en el cicle de debats educatius del passat dissabte dia 8, que promou la Fundació Poblet.
El Ministre Gabilondo va cercar una via de diàleg entre totes les parts per trobar un espai comú on establir bases de millora. I va queixar-se que els elements fonamentals que haurien de centrar el debat queden sovint amagats per altres debats, els quals no va concretar, però que podem suposar que són els que dominen els debats educatius mediàtics, o sigui la llengua, la tensió entre les competències centrals i autonòmiques, la religió, els interessos sindicals i patronals. Sota el meu punt de vista, el problema és que tots aquests aspectes sempre seran presents i cal un major lideratge tant del govern central com dels autonòmics per conduir el debat educatiu en els dos, tres o quatre carrils on circulen. I cal trencar molts imaginaris.
Precisament aquesta necessitat va posar-se de manifest en el transcurs de les intervencions dels ponents a Poblet. Voldria de totes elles destacar la del Xavier Aragay, a l’afirmar que el sistema no te les condicions de bona governança, i afegir que cal ser imaginatius i trencadors, i que l’educació te un bon punt de referència en l’organització, evolució i modernització del sistema de Salut català. També va ser rellevant l’aportació de Joaquim Prats per recordar quines són les bases comunes que caracteritzen el funcionament d’un centre educatiu, segons anàlisi i proposta de l’OCDE. La meva aportació es va centrar en els pilars de funcionament i valors d’un centre educatiu, especificats en la meva experiència al Joan XXIII. De tots ells, voldria destacar la capacitat de crear cohesió entorn d’un projecte educatiu basat en el compromís de les persones, en la claredat de funcions i responsabilitats, i en una constant adaptació i flexibilitat en funció de l’evolució de l’alumnat i del mateix entorn social. Aquests van ser el mèrits que va reconèixer la Fundació Cercle d’Economia en l’atorgament del premi Ensenyament 2010 a l’escola Joan XXIII.
La innovació educativa més rellevant és aquella que relaciona l’aprenentatge dels alumnes amb l’adquisició de les competències pròpies d’un ciutadà del segle XXI, preparat per desenvolupar-se en un context mundial.

Advertisements
  1. Mai 12, 2010 a les 6:01 pm

    M’agrada aquesta definició de la “innovació educativa més rellevant”!

  2. Maite García Fochs
    Mai 18, 2010 a les 1:38 pm

    No em va estranyar gens que el Joan XXIII rebés aquest premi: se’l ben mereix; i ho puc assegurar amb coneixement de causa.
    Crec que aquestes fites s’haurien d’aconseguir per a tota la societat, perquè l’educació ha de ser permanent; pero confesso que el moment que estem passant m’espanta molt. Em sembla evident que si no hi ha feina no és solament -i fins i tot no és sobretot- a causa de la manca de formació, però em sembla evident, també, que ens cal a tots una nova mentalitat i que, per assolir-la, cal, també, formació. Haurem de pensar-hi.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: