La competència de ciutadania

Quan vaig titular el blog “Innovació, educació i ciutadania” és perquè estic convençut que són termes que necessitem vincular i avançar de manera simultània, si volem donar el canvi que necessita el nostre sistema educatiu.
Ara torno a la idea perquè vaig assistir-hi a una conferència molt interessant, a començaments de desembre, de Mats Ekholm, que és professor i director del grup de recerca sobre desenvolupament i socialització a les escoles a la Universitat de Karlstad (Suècia) i que ha exercit diferents càrrecs al Ministeri d’Educació suec entre el 1999 i el 2005.
Trobareu un resum i la conferència sencera a la web de “Debats d’Educació
Ekholm va descriure l’evolució del pensament i de l’acció educativa que havia mogut als diferents governs suecs als últims 100 anys!!. I explicà com s’havien plantejat ja fa un centena d’anys “la necessitat de canviar el concepte clàssic d’educació basat en un professor que ensenya i uns alumnes que aprenen” amb el nou paradigma, consistent en transformar el mateix concepte d’escola afirmant que “l’escola no és el lloc on s’ensenya sinó el lloc on s’aprèn”.
La formulació d’aquest paradigma és nova a casa nostra. En canvi la consciència que l’escola és el lloc on els alumnes aprenen va sorgir de manera forta en els corrents educatius dels anys trenta del segle passat, especialment a Catalunya. Desprès va venir el període de la Dictadura, i tot se’n va anar a orris. Malauradament, la diversitat de moviments de renovació pedagògica que van tenir lloc, especialment des dels anys setanta, no van aconseguir consolidar de manera clara, contundent i irreversible aquesta centralitat de l’aprenentatge en l’alumne. No des de la perspectiva del plantejament de l’objectiu, sinó de la garantia de resultats.
Deia Ekholm que “el centre d’aquesta nova escola no és el professor sinó l’alumne. L’alumne passa de ser un element passiu que escolta, aprèn i repeteix a ser un individu que pensa, opina, pregunta”. Fins i tot, va formular que l’objectiu del sistema educatiu suec és afavorir el creixement de l’alumne com a ciutadà, i va descriure que entén per ciutadà aquella persona competent en les àrees bàsiques de llenguatge, ciència i comunicació, que li permeten esdevenir autèntic ciutadà. O sigui (afegeixo jo) complir amb els seus deures i exercir els seus drets.
És aquí on volia posar l’accent del meu comentari. I vincular les competències bàsiques que l’alumne aprèn a l’escola, perquè l’escola li ensenya, amb el concepte de ciutadà des de la vessant educativa, que significa possibilitat d’adquirir les competències bàsiques. El dret a l’educació, des de la perspectiva de l’alumne, esdevé el repte de l’assoliment de les competències bàsiques, enteses com l’eina fonamental que pot garantir el full de ruta del projecte vital de cadascú dels nostres infants i adolescents. No ens entretinguem en debats superflus i fortament ideologitzats! Si no som capaços de garantir l’assoliment d’aquestes competències, no estem complint amb la funció fonamental de l’escola. I en aquests moments hi ha almenys un trenta per cent de ciutadans que no poden exercir els seus drets i deures com a tals.
Afegia Ekholm que “la funció del docent és dirigir aquest aprenentatge” i que “aquest nou concepte d’escola es materialitza en un nou sistema escolar que s’estableix als anys cinquanta i seixanta. Es tracta d’un sistema inclusiu, d’escola per a tothom”. Tanta senzillesa ruboritza davant de la cridòria de la gran majoria dels debats educatius que ens assolen. Afegeix Ekholm que “el professorat ha d’orientar els alumnes perquè aprenguin a pensar, a sentir, a expressar, a crear, a produir i a decidir”, i que “tan important és l’aprenentatge de matèries escolars com l’educació emocional”.
I per assolir aquests objectius, assenyala Ekholm, “la gent que treballa a les escoles ha de produir coneixement, ha de fer recerca, que és l’única forma de poder millorar quan es coneixen els resultats de les avaluacions”, i els professors i líders escolars han de pensar i inventar constantment noves eines per a l’aprenentatge.
Com he dit abans, tanta senzillesa ruboritza. Si tan clar és el camí, per què ens costa tan posar-nos en marxa?

Advertisements
  1. Maite García Fochs
    Desembre 31, 2009 a les 2:35 pm

    No sé ben bé per quina raó ens costa tant, Pepe, però, després de rumiar-ho una mica, he arribat a la conclusió que potser té a veure amb una distinció difícil d’establir. M’explicaré (o ho intentaré almenys): Crec que l’escola inclusiva ha de ser capaç d’adreçar-se a cada persona en concret; i això no és al mateix -penso que més aviat al contrari- que adreçar-se a cada individu. Cal establir ben bé la diferència. Adreçar-se al individu fora posar a l’abast de cadascú les eines per arribar a un punt comú més o menys oficialitzat en un programa (i, per tant, sempre ideologitzat i -no ens enganyem- manipulador); adreçar-se a la persona implica acceptar, d’entrada, que hi ha d’altres veritats que les oficials, que cadascú en té alguna de particularíssima, que hem d’estar atents a descobrir-les (només ens han preparat per a les oficials). És tant com intentar descobrir que cada persona té un camí propi perquè té una aportació pròpia per a fer al món(sempre en relació a la comunitat, això sí: si no fós així estaríem tornant a parlar d’individus). És francament difícil y haurem d’esforçar-nos-hi molt.

  2. gener 5, 2010 a les 6:14 pm

    Cada cop hi trobo més suggeridor el triangle de conceptes amb que has titulat el teu blog. Durant el 2009 he estat en tres actes organitzats per la gent de Proyecto Atlàntida, que també están intentant lligar les competències bàsiques amb el concepte de ciutadania i el d’innovació. Tot plegat aporta una frescura i flexibilitat intelectual que a vegades es troba a faltar en àmbits acadèmics…
    estic d’acord amb tu en que “tanta senzillesa ruboritza”. Sovint el món pedagògic es recargola i complica la vida. Sembla que costi admetre que a vegades les coses son senzilles…

  3. Luis D
    gener 21, 2010 a les 6:33 pm

    Y además, se ha de incluir que la escuela no ha de ser, no es la institució de aspecto físico, cerrada, burocràtica e impersonal. La escuela, desde los inicios, es el lugar donde se elabora un mundo para cada alumno/a. Este mundo de relaciones, si echamos la vista atrás, no es el mismo que antes. Es más amplio y los mecanismos que la tecnología han puesto al servicio de la escuela permite que los chicos/as puedan salir con una educación basada en una ciudadanía menos provinciana, más rica, más universal.
    Los que les acompañamos, también hemos de salir y ser (pongamos)más universales…

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: