La necessitat del canvi

Començo per agrair-vos una vegada més la generosa acollida que m’heu donat. M’agradaria agafar la diversitat de les vostres respostes i intentar avançar en la idea de la connexió entre innovació, educació i ciutadania. Em permetreu no agafar totes les idees, i deixar-ne per futurs comentaris. S’ha formulat que la innovació educativa està íntimament lligada a l’èxit educatiu, al mateix temps que suposa anar trobant respostes al nous desafiaments que planteja l’educació a la societat dels nostres dies. I s’ha dit que l’entorn d’aquesta educació és la d’un sistema complex i dinàmic. Aquí és on voldria posar l’accent i reiterar la necessitat de modificar uns del prejudicis més instal•lats en la cultura educativa predominant, i afirmar amb rotunditat que l’educació necessita canvis constants. L’educació no pot donar les mateixes explicacions ni respostes ara que d’aquí vuit o deu anys, i molt menys continuar donant les respostes de fa cinquanta. Canvis constants en la resposta del sistema i dels mestres, i adopció, a través de l’aprenentatge, d’allò que pot ajudar més a l’èxit educatiu. I al contrari, l’educació no necessita pràcticament cap canvi en la seva legislació. Podríem fer-nos la següent pregunta: ¿Imagineu la Sanitat sense canvis constants en el desenvolupament de respostes, i en canvi amb un marc legislatiu modificant-se permanentment dins d’un debat ideològic enrocat?. L’educació necessita d’un sistema que reflecteixi actituds estables, coneixement de la diversitat d’estratègies per afrontar la diversitat d’alumnat, i d’espais permanents de cerca de solucions concretes i professionals als reptes quotidians. I això només es pot donar en un sistema disposat a l’adopció de canvis constants en la metodologia i en les estratègies. Només amb uns professionals permanentment disposats a aprendre, a descobrir el desllorigador del repte que tenim a l’aula. Si ens preguntem quin és el sector més immobilista del nostre funcionament social, de segur que convindreu amb mi que és el de la política penitenciària. Aquesta cerca l’objectiu de la rehabilitació, i els seus èxits més reconeguts estan lligats al temps que els presoners són enreixats. Doncs, tot i així, una de les innovacions més actives a l’àmbit educatiu és el del treball amb competència social de Manuel Segura, l’origen del qual està al seu treball amb delinqüents juvenils. També s’ha dit que el sistema educatiu necessita un canvi de mentalitat dels agents educatius primordials, que són la família, l’alumnat i el professorat. I ara em ve a la memòria la frase d’un bon col•lega meu quan deia “Com ha de desitjar el canvi aquell que no sent la seva necessitat?”. Tot i que la Naturalesa ens empènyer al canvi per sobreviure, sembla que al món educatiu vivim de vegades com les formigues, pensant en el proper hivern i sense adonar-nos de la presència propera de l’os formiguer. No voldria que s’entengués que només el canvi pel canvi pot portar l’èxit educatiu perquè, com també ha quedat escrit en alguns comentaris, la clau és enfocar bé l’objectiu final i aquí hi ha molt matèria per escriure sobre el concepte d’èxit educatiu. I només per obrir boca i debat us transcric una afirmació que remou el interior del nostre sistema educatiu i del repte de ciutadania: “The goal today is to talk about exclusive education, most of us know that inclusion is quite controversial, the vast majority of educators are nervous about how to work with inclusion” (Norma Kunc i Emma Van der Klift)

Anuncis
  1. Maite García Fochs
    Octubre 14, 2009 a les 12:32 pm

    Vaig escoltar en Manuel Segura, ja fa temps, i me’n queda un recor inesborrable. Tot i valorar molt la seva teoria, vaig adonar-me que el més important era que partia de certa actitud afectiva gens carrinclona ni tòpica. Crec que aquesta actitud és imprescindible en un educador i que, per aconseguir-la, és justament quan és imprescindible la innovació.
    M’explico: l’actitud afectiva carrinclona i tòpica (“tots som bons”, kumbaià kumbaià, etc.), és immobilista. L’autèntica actitud afectiva per força ha de ser dinàmica: ha de descobrir, en cada moment històric diferent, com es poden inserir els “punts forts” i les expectatives d’una persona concreta en una trajectòria vital digna i constructiva que serveixi alhora per al seu bé i per al del seu entorn social. Això implica necessàriament estar oberts al canvi.

  2. Enric Masllorens
    Octubre 16, 2009 a les 11:58 am

    Felicitats a tu i a tots els qui ens hi connectem! Cert, hem d’estar oberts als canvis i malfiar-nos de les inèrcies paralitzants però compte: no hem de canviar per canviar. Pot sonar conservador (no en sóc) però també ens pot anar bé reflexionar i tenir present el passat i transformar (tant important com innovar però diferent). Conservar l’essencial i recuperar valors insubstituïbles com el respecte mutu entre docents i aprenents, la paraula, la curiositat, l’admiració, la reflexió …

  3. Albert Sáenz
    Octubre 19, 2009 a les 12:03 pm

    D’acord, Pepe, en la necessitat de canvis constants en la manera de fer i en la manera de respondre als reptes que la societat ens planteja. Però que sigui necessari canviar no vol dir que ho fem d’una forma desordenada, donant-nos massa pressa, canviar-ho tot de cop,…A mi personalment em fa molta por endegar canvis metodològics i/o organitzatius sense tenir preparat el personal que ho ha de dur a terme. En la teva frase “només amb uns professionals permanentment disposats a aprendre, a descobrir el desllorigador del repte que tenim a l’aula” està la clau. I com molt bé saps, el tema de la formació permanent, actualització continua del docent (i més ara, en època de canvis) és complicat i s’ha de saber fer bé i motivar (el docent ha de “sentir” la necessitat) la participació.

  4. Albert Sáenz
    Octubre 22, 2009 a les 6:53 am

    A propòsit del que estem comentant, he llegit una opinió d’en José Ramón Pin Arboledas, professor de l’IESE, que està totalment d’acord amb la reflexió del Pepe : “El entorno cambia, el sector cambia, la empresa cambia. ¿Podemos seguir dirigiendo con los mismos paradigmas sobre las personas, la estrategia o los sistemas de dirección?. Nada dirige más hacia el fracaso que hacer lo mismo cuando las cosas cambian”. No calen comentaris…

  5. Mercè Gassó ESpina
    Novembre 4, 2009 a les 8:07 pm

    Pepe,
    Un cop més…gràcies per les teves reflexions que ens obliguen a reflexionar també als altres. En general, estic molt d’acord amb el que expreses. Per a mi, hi ha un tema molt important perquès es puguin produir “més canvis” en l’educació.Un professor, que pasa 24 hores a la setmana a l’aula, difícilment, per més interés i voluntat que posi podrà dedicar massa hores a la seva formació fora del temps d’estiu. Quan surti de l’aula, haurà de corretgir, preparar, atendre pares ……Recordo les meves èpoques a l’esplai, que per a preparar 4 hores d’activitat, teníem 2 o 3 hores de reunió i recerca; que per a preparar un taller de 2 hores, també teniem 2 de preparació.I desprès, també estones de revisió i valoració. Era un luxe potser , però provocava canvis constants.Quantes hores a la setmana te un professor actualment per a preprar i revisar?
    No voldria que això, sembles una justificació; Hem de treballar cercant la millora continua , i tenint molt clar , que no hem de baixar la guardia i que si som bons professionals de l’educació i creiem que el futur pasa per l’educació tenim una responsabilitat molt gran.

  6. Novembre 5, 2009 a les 9:43 pm

    Hola Pepe,
    Después de una pequeña conversación que tuvimos en el ITWorld, me animaste a intervenir en tu blog. Pues allá va.

    Los que tenemos unas cierta preocuapciones de la renovación educativa y los que no, sabemos que el proceso educativo ha de cambiar, por lo que tú comentas, y suponga irás comentando.
    A parte de la palabrería añadida a los cambios, es necesaria la actitud de los agentes educativos. Por la parte docente, con la que convivo, cada vez es mayor la implicación que con tiempos de dedicación extras está intentando llevar a cabo nuevas metodologías. Pero podría se más preocupante si la formación de los futuros enseñantes no responde a la realidad que se ha de encontrar, cuando los modelos de enseñanza adquiridos en su etapa de estudiante se quieran poner en práctica. Es lo que nos ha pasado a nosotros, repetir unos modelos establecidos y llevarlos al aula. Echemos una vista atrás…

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: